Entre el temps

Encara més noves seccions!

2011-11-17T12:36:00.000-08:00

Esteu de sort, amans de la lectura gratuïta. Acabo d'obrir en aquest humil blog una secció, Llibres online, on us podeu descarregar la majoria dels llibres referenciats a la secció Referències literàries, sense cap perjudici pels autors ja que fa anys estan morts i enterrats. Així doncs, gaudiu-ne.

Tenéis suerte, amantes de la lectura gratuita. Recién he abrierto en este humilde blog una sección, Llibres online, dónde están disponibles para descarga la majoría de libros referenciados en la sección Referències literàries, sin ningún perjuicio para el autor ya que hace años que está muerto y enterrado. Disfrutad.

CYMRU (Part VII: Retrats de Caerdydd, castells, religió. I rugby!)

2011-11-04T16:41:00.000-07:00

Caerdydd no és una ciutat monumental. Al centre es respira l’esterilitat de la modernitat –és el medi idoni per la proliferació alarmant d'Starbucks, Costa Coffe, Primark i M&S– i als suburbis la simplicitat de la funcionalitat. Només un entusiasta dels castells hi trobarà algun interès, de la mateixa manera que el trobarà en qualsevol altre racó d’aquest país curull de fortificacions medievals. Tot i així, el Castell Caerdydd, palplantat autoritari al bell mig de la ciutat com un cacic, resulta ineludible per la seva grandesa. Moltes transformacions ha sofert al llarg de la seva història, des de que va néixer com un modest fort romà cap a l’any 50 fins assolir la maduresa en forma de mansió victoriana a principis del segle XIX. El resultat és enorme, imponent, però amb mancances d’encant històric. Com si cap artiller hagués disparat mai a través de les seves troneres impol·lutes, com si mai cap ariet hagués carregat contra les seves portes intactes. Restaurat, pintat i ufanosament maquillat com qualsevol noia coqueta, sembla més aviat una atracció temàtica que un edifici militar. Tot i això ofereix una suggerent perspectiva si se l’observa mig ocult, com insinuant-se, entre el brancatge del Bute Park; i la Clock Tower i la Animal Wall –un mur amb tota una renglera d’animals traient el cap, petrificats com si haguessin vist la Gorgona, que fiten els vianants amb ulls vidriosos– alberguen cert interès.

A més dels castells, Caerdydd és propensa a les esglésies. Amb tota seguretat, el ciutadà devot se sentirà satisfet davant la variada oferta religiosa de la ciutat. L’ampli ventall de versions del Cristianisme –Metodistes, Baptistes, Catòlics Romans, etc– i per descomptat la predominant església Protestant Anglicana, segurament es veu complementat per mesquites i temples hindús que, tot i que no he tingut la sort de contemplar encara, posaria la mà al foc per la seva existència tenint en compte l’alt percentatge de població d’aquestes ètnies. Així, és possible trobar fins a tres o quatre temples en un mateix carrer, alguns camuflats sota l'aspecte d’edificis convencionals. Però de la mateixa manera que el castell, els falta magnetisme. Grises, humides i obscures, com si Nostre Senyor al seu interior no estigués d’humor per rebre visites, no transmeten cap tipus de calidesa.

Però la vertadera religió, la que mou més masses i agita més passions, es juga en camps de gespa xopa. Veure un partit de rugby és suficient per adonar-se de com n’és de teatral i refinat el futbol. No hi ha pietat al terreny de joc. Cada jugada és una lluita acarnissada per guanyar uns pocs metres, i qualsevol error significa una desena de cepats contrincants fent pinya damunt els teus ossos. En ocasions el joc s’atura perquè un jugador està estès a terra. No es queixa de dolor amb ganyotes grotesques, el doll de sang que li raja per la cara parla per si sol. Llavors el metge de l’equip –per anomenar-lo d’alguna manera– s’hi acosta a llargues gambades amb el seu instrumental quirúrgic, que consta bàsicament d’una tovallola amarada d’aigua, li neteja una miqueta la ferida i au! A perseguir el meló altra vegada s’ha dit.

Contemplo tal espectacle al Millenium Stadium un dia ennuvolat d’octubre. És la semifinal Wales – France de la Rugby World Cup. En disputar-se el campionat a New Zealand, el partit es retransmet a Cymru a les nou del matí. Hi assisteixo amb una assossegada noia polonesa anomenada Olga que vaig conèixer una tarda en un pub. Ni ella ni jo tenim ni idea de rugby, no coneixem les regles i molt menys els jugadors, però l'esport és part de la cultura i hem de tastar aquest deliri nacional. Ens trobem davant el castell i ens incorporem a la marea vermella d’aficionats que emergeix dels pubs per formar una corrent homogènia cap al Millenium Stadium, on s’han instal·lat pantalles gegants i fins i tot un escenari on una coral canta en directe l’himne nacional. El partit és molt igualat i sagnant, però no noto una emoció excessiva al meu voltant. Potser les dimensions de l’estadi dilueixen la tensió? O potser els gens de correcció anglesa han fet estralls en els gal·lesos? Només quan Cymru falla per un pèl un penal decisiu a pocs minuts del final, la gent deixa escapar exclamacions de profunda frustració.

El cas és que acaba perdent La Roja per un punt, un sol i maleït punt, en rugby és un resultat tan ajustat com dolorós. Banderes franceses onegen victorioses sota nostre, amb escarni, destacant entre la vermellor omnipresent. Ningú els increpa, ningú els toca. Surten indemnes, i indemnes continuen els aficionats francesos que es passegen alegrement per la ciutat assaborint el triomf. Els pubs continuen atapeïts de gent, francesos i gal·lesos –els quals, com els catalans, sembla que celebren les derrotes– buidant les pintes en germanor. Sense batusses, sense crits. Com si tota la sang s’hagués quedat a la gespa de New Zealand.

FOTOS: la primera és l'entrada principal del Castell Caerdydd. La segona, un ós de mirada penetrant que forma part de la Animal Wall. La tercera, la vistosa església de Saint John the Baptist, a poca distància del castell. I les altres dues corresponen al partit de rugby, la primera a l'interior del Millenium Stadium i la segona un pub ple de gal·lesos que, derrotats, ofeguen les seves penes.

CYMRU (Part VI: Retrats de Caerdydd, ciutat i festa)

2011-10-27T12:29:00.000-07:00

Caerdydd és verd i marró. Verd per la quantitat d’arbres i gespa que té; marró, pel trist color de les seves parets en les zones de gran densitat d’edificis. Es tracta d’una ciutat industrial, humil i gens monumental, i el primer que sobta d’ella és el seu desordre. Tot i que forma part del Regne Unit, i quan pensem en els britànics la primera imatge que se’ns apareix al cap és un tradicional gentleman de monocle, bastó i gavardina, veu calmada i enèrgica, rutinari, meticulós i educat. Una segona imatge antagònica, la del hooligan rapat, salvatge, borratxo i busca-bregues també forma part de la idiosincràsia del país; tanmateix, aquest és un tòpic secundari respecte al mencionat abans, almenys en la meva ment.

Com deia, Caerdydd és una excepció que no confirma la regla de la funcionalitat britànica. A excepció d’alguns carrers del centre, com Queens st. o St. Mary st, que són per a vianants, comercials i festius, els carrers són estrets, de trànsit intens i voreres desnivellades; més d’un ha perdut la joventut esperant religiosament que el semàfor de vianants canviés a verd. Algunes de les carreteres principals, que només disposen d’un carril per sentit tot i la seva importància, són caòtiques en hores punta. Albany road o Whitchurch road en són dos exemples. Calidoscopis de rètols d’establiments de menjar ràpid, roba barata i botigues d’electrònica, en alguns trams més aviat semblen un basar de Marrakech. És com si el mosaic de colors fos un reflex intencionat de la barreja d’ètnies que conformen la població de la capital gal·lesa. Pakistanís, hindús i àrabs principalment; sobta la relativa absència de xinesos, omnipresents a tots els racons del món. Amb raó els locals sostenen que l’accent de Caerdydd –sí, posseeix un accent propi– és el pitjor dels accents anglesos. Nodrit de fonts tan disperses, el resultat no s’aguanta per enlloc.

La urbanística sembla dissenyada per un aficionat embriac, o si més no per algú que tenia pressa per perdre la seva feina. No hi ha ni un carrer que tiri pel dret, pocs són els encreuaments en angle recte. Orientar-se és difícil al principi, tot i que una vegada controlats sis o set vies ja és possible anar d’un lloc a l’altre. Optimitzar la ruta ja són figues d’un altre paner; requereix molt més temps. La mitja hora llarga pedalant que trigava d’anar al centre a casa meva s’ha escurçat a menys de vint minuts tallant pel Bute Park, la immensa taca verda central, resseguint el riu Taff -el més llarg de Cymru, per sort no l'he de recórrer tot- a tota velocitat i a les fosques. Sí, en alguns trams, a les nits sense lluna, no es veuen tres en un burro. Sortosament Caerdydd és una ciutat segura excepte en comptades zones properes a l’estació, on s’amunteguen als portals vagabunds encaputxats (hoodies) buidadors de llaunes de cervesa, i alguns barris perifèrics com Ely –dels que segurament la Ciutat Vella barcelonina a les tres de la matinada no tindria res a envejar– i l’aldarull més sonat en el que m’he vist involucrat fins el moment ha estat alguna topada fortuïta amb algun quisso distret.

Tribus urbanes? No a Caerdydd. Els britànics són bastant uniformes en les maneres de vestir. En aquest aspecte, la correcció impera. La gent s’arregla bastant per a qualsevol tasca quotidiana que impliqui deixar-se veure, i si es tracta de sortir festa arriben a l’extrem. No hi ha hippies. No hi ha heavies. No hi ha rappers. Sí que hi ha captaires. Sí que hi ha punks. Arreglats a la seva manera amb llargues crestes, caçadores de cuir i cadenes a l’estil de Sex Pistols. Res de peusnegres. O t’impliques a fons en el punkisme o no cal ni que comencis, sembla ser la filosofia. També són abundants els skaters, tot i que l’asfalt irregular i el caos automobilístic no conviden gens a patinar. Hi ha un skatepark a Cardiff Bay, aïlladíssim per preservar els complidors ciutadans dels vandàlics patinadors, al qual només s’hi pot accedir serpentejant per carrils bici entre les llacunes i les embarcacions de la badia. Però la veritat és que si un s’anima a anar-hi la recompensa en arribar-hi és bona. Està a tocar del mar, envoltat de gespa on les famílies seuen els dies assolellats, i si no fa fred ni vent és una delícia.

La nit a Caerdydd comença a les set o les vuit. Alguns dels adolescents més agosarats ja estan vomitant a aquestes hores. Es podria dir que hi ha dues zones. En primer lloc trobem el centre, replet de clubs de porter on et cobren una bona entrada i s’ha de vestir adequadament. Respecte a la vestimenta, sobretot les noies, s’asseguren la jugada arreglant-se fins al súmmum. Els tacons altíssims, les minifaldilles d’impacte i els vestits que amb prou feines tapen l’essencial són imperants, fins i tot els dies de més fred. Tenen una tècnica per combatre’l: caminant en grups de tres o quatre, de bracet i ben juntes, es transfereixen calor les unes a les altres. A la cara, potser per crear una capa protectora contra el vent, hi porten quilos de maquillatge. La uniformitat que comentava anteriorment aquí és evident: sembla que totes elles s’han estudiat a fons les revistes de moda i les segueixen al peu de la lletra. Aquest any, toca estampat de lleopard i cinturons més amunt del lloc pel qual han estat concebuts.

Després hi ha les zones estudiantils, ubicades principalment al barri de Cathays, on el codi de vestimenta està més relaxat. Hi ha un costum molt arrelat de disfressar-se en sortir de festa; així, no és estrany entrar en un pub i trobar-te un grup de Wallys, de tigres o un tipus disfressat de Tortuga Ninja. Tot i que algunes de les disfresses impliquen passar fred, sembla que això no és problema. A la Student Union, una mola de cinc o sis plantes al servei estudiants on moltes vegades s’hi fan concerts interessants, hi ha un pub anomenat The Taff on és possible aconseguir una pinta per 1,49 pounds, que és el que normalment val una half.

A ambdues zones, the party is over a les tres o a les quatre de la matinada a les discoteques, a vegades fins i tot abans. Pel que fa als pubs, si en trobes un obert més enllà de les dotze de la nit estàs realment de sort.

FOTOS: La primera foto es correspon al cèntric carrer de Queens st, l'eix comercial més important de la ciutat. La segona és el Bute Park, un pulmó per a la ciutat, que s'estén generosament seguint les riberes del riu Taff, la tercera foto, que malgrat l'amplada no arriba als dos metres de fondària en aquest tram. La quarta és una vista de la ciutat des de Cardiff Bay. La cinquena és l'skatepark situat en aquesta badia, i la sisena es correspon a una tarda de bicicleta en un carrer pròxim a Whitchurch road.

Noves seccions!

2011-10-25T13:15:00.000-07:00

Hola, seguidors i seguidores d'aquest humil blog. Us informo que he obert dues noves pàgines, titulades "La travessa pirenaica" i "El ca / El sabueso", els relats que, per dir-ho d'alguna manera, són la joia de la corona. Van ser publicats en el seu moment, pero a causa de les noves entrades han anat caient i caient i em feia pena que s'oblidessin. Doncs aquí els teniu, en còmoda versió imprimible, perquè en gaudiu, si és que encara no els heu llegit.

Gràcies i espero tornar-vos a veure per aquí ben aviat!

Pol

CYMRU (Part V: Arribo a Caerdydd (Cardiff))

2011-10-24T10:09:00.000-07:00

El matí és cau sobre meu com una galleda d’aigua freda. Parcialment assolellat, la llum insolent martelleja sense pietat el meu cap cansat per haver dormit poc i malament. Em faig la maleta d’una revolada patint per si em deixo quelcom, però no cal amoïnar-se; si és així no me n’adonaré fins que no sigui massa tard, com acostuma a passar. La nit anterior, durant el sopar, el Gerry havia tingut el detallàs d’oferir-me generosament una bicicleta que li sobrava. Així doncs, assumeixo el repte d’arrossegar-la dues-centes milles direcció sud. D’aquesta manera em podré embutxacar els diners que m’han donat en concepte de transport de casa a la feina.

Em passen a recollir per portar-me a l’estació de tren amb una hora de retard. El comiat amb el Marcos és breu però sincer. Per altra banda, l’agosarat intent d’endur-me la bicicleta fracassa a la primera etapa; no hi haurà manera humana d’entatxonar-la a l’atapeït minibús replet de gent i maletes. Es veu que aquesta gent no entén que ja som gent crescudeta i no elàstica quitxalla que poden encabir a qualsevol lloc. M’assec al costat del xofer amb la maleta a la falda.

El viatge transcorre sense cap esdeveniment remarcable. La meva ressaca és pal·liada en gran mesura quan ingereixo una bona quantitat d’aigua i neutralitzada definitivament gràcies a les tres becaines, dues durant els dos trajectes en tren i una a l’autobús que connecta els dos anteriors, que em regalo.

A l’estació Cardiff Central cadascú tira per la seva banda. Jo agafo un taxi cap a Blethin Close, el meu carrer. El taxista es passa de llest; es fa l’orni simulant que no copsa el nom del carrer i s’entesta a fer-me’l repetir una i altra vegada, refusant que li mostri la seva situació al mapa. Quin home més pesat. Finalment ens posem d’acord i arrenca la marxa. Com la majoria dels taxistes de la ciutat, sembla d’origen hindú o similar, i em tracta de Sir.

A mesura que circulem per carreters, carrers i carrerons, constato esparverat les meves sospites: visc al cul de Caerdydd. La ciutat és relativament poc poblada, només té uns tres-cents mil habitants; però com que la mitjana d’alçada dels edificis és de dues plantes, el que li falta d’alçada ho supleix en amplada. Com a resultat, Caerdydd és inclementment extens, i per acabar-ho d’adobar té una immensa taca verda al bell mig del nucli urbà, una mena de Central Park, que encara escampa més les cases.

Al cap d’un quart d’hora el taxi em descarrega a Blethin Close. Està situat en un barri perifèric, Landlaff, que em sembla –i és, em confirmarà més endavant la landlady– adinerat. Jugadors de rugby famosos i altres celebritats ocupen les seves casetes estretes i amb jardinet, molt a l’anglesa.
Pico al timbre i la mestressa, anomenada Donna, em rep càlidament. M’explica quatre normes amb un discurs alegre i ampli. Ha assolit la cinquantena, però està divorciada i sembla que visqui una segona joventut. La casa és habitada per ella, la seva filla Nataly, que sorprenentment és negra, un xinès anomenat Sam que només emergeix de la seva habitació per buscar menjar i un chihuahua bordador anomenat Julie. La meva habitació és un cau de sis metres quadrats amb finestra a la part frontal de la casa, sense escriptori, però per sort la casa té un estudi que puc utilitzar sempre que vulgui.

A la tarda em mantinc ocupat fent un tomb, però no arribo enlloc. Estic massa lluny de tot. Més tard, a l’hora de sopar, estableixo per primera vegada contacte visual amb el xinès. Té vint-i-dos anys, és de Shangai, en el seu aïllament no ha après gairebé res d’anglès i quan saluda inclina el cap d’una manera còmica. És tot el que puc dir d’ell.

A la nit, succeeix el miracle. Aconsegueixo arreglar internet!

NOTA: les fotos no es corresponen amb el dia de l'arribada. La primera és el Millenium Stadium, l'estadi més important de Caerdydd. La segona es correspon amb Whitchurch road, una de les artèries principals de la ciutat. I la tercera no és més que una pintoresca paret tapissada de fulles vermelles que em va semblar curiosa.

CYMRU (Part IV: A punt de deixar el nord al nord)

2011-10-17T11:34:00.000-07:00

NIT MUSICAL

Dimecres nit ens deixem caure altra vegada a la jam session del The Sun. Aquesta tarda hem fet el ronso a la sala d’estar de l’escola d’anglès, i no me’n recordo per quina raó els he acabat ensenyant al grup com sona la maqueta Desde el Valle, fent una demostració de beatbox i un petit free. Llavors alguns il·luminats m’han intentat convèncer de que actués a la jam, propostes que jo he rebutjat una i altra vegada taxativament. En altres paraules, ni borratxo. El cas és que segons quines notícies, encara que siguin falses, corren com la pólvora i a la nit em trobo la major part del grup, fins i tot els que no acostumen a sortir, asseguts al The Sun.

—Ha arribat l’artista! —exclamen entusiasmats—. Què rapejaras?

—Res, rapejaré.

Durant una estona més repetides al·lusions com aquesta es succeeixen, a les que responc amb els respectius successius refusos. Decideixo no capficar-m’hi mentre xarrupo tranquil·lament la meva pinta, el nivell del poble és massa alt. Em sap una mica de greu per la gent que ha vingut expressament per sentir-me –sí, han vingut expressament–, perquè s’enduran una decepció.

La jam està a punt de començar i un tipus amb pinta de Mozart circula de taula en taula recollint els noms dels que tocaran en una llista. Arriba on som nosaltres:

—Any of you wants to play?

Totes les mirades recauen en mi, quasi puc notar la ventolera dels caps en girar-se.

—Yes, I want —sorgeix de la meva boca. No sé per què, no sé quin estrany i profund impuls em motiva, però m’acabo de ficar de merda fins al coll.

—Oh, excellent! —s’alegra el Mozart—. What do you play?

—Piano. But I just want to play one song.

Somriu i m’apunta a la llista negra.

—Anyone else?

La Gala té nocions de guitarra. Li suggereixo que s’apunti al guirigall però és forta i no cau a la mateixa trampa que jo. El Mozart m’informa que abans que jo hi ha tres artistes, així que m’ho puc prendre amb calma. He de controlar-me. Em conec, i a la mínima que abaixo la guàrdia se’m descontrolen els nervis i llavors ja he begut oli.

Els meus predecessors no contribueixen gaire al manteniment de la meva pau interior. Són sublims. Dos cantautors de guitarra interpretant versions de Paolo Nutini i Bob Dylan que absorbeixen la meva atenció com esponges assedegades. Gairebé m’oblido que al cap d’uns minuts estaré jo al seu lloc. El tercer és de l’estil dels anteriors, amb l’afegit d’un acompanyament de piano. Un pianista que només amb els acords d’escalfament ja em passa la mà per la cara, que no toco una tecla des de fa mesos i tampoc mai he practicat seriosament.

Arriba el moment. Una pixadeta ràpida, i abans d’adonar-me’n ja em trobo sota els focus amb un teclat electrònic al davant. Sorprenentment, els nervis estan sota control. Al cap i a la fi, penso, és un pub petit en un poble de mala mort, més enllà de nosaltres només hi ha sis o set parroquians i d’aquí quatre dies estaré a centenars de quilòmetres d’aquí i s’hauran oblidat de mi.

Començo a tocar. El tema de sempre, My heart will go on. És fàcil i dolç a l’oïda. Erro una mica les primeres notes, però després tot flueix perfectament. He de reconèixer que fins i tot m’ho passo bé. Abaixen les llums, no sé si per crear una atmosfera romàntica d’acord amb la música, però el cas és que em sento encara més segur en la penombra. Acabo ràpidament i torno al meu lloc amb el cap ben alt. El Mozart no em convida a cap pinta –tenia la secreta esperança que convidés a beure al forà que havia tingut el valor de tocar–, però qui sí que ho fa és el Marcos. Ha valgut la pena el cangueli.

LES ÚLTIMES NITS

Ara, si us plau, feu un flashback per situar-vos a la nit anterior a la jam, dimarts. Partit de futbol de la selecció gal·lesa contra l’anglesa a l’Star Inn, el pub d’intensa il·luminació cremadora de retines. Em sento una mica moix perquè des de que he arribat a Cymru que tinc problemes seriosos amb internet, però tinc l’esperança de que els hooligans gal·lesos m’animaran amb els seus càntics, ja que si hem anat a petar en aquest antre que és l’Star és perquè ens han dit que és el local de més ambient. Ni de bon tros. El pub està mig buit, i ni les iaies de la taula del costat ni els homes que parlen tranquil·lament a la barra d’esquenes a la pantalla tenen pinta de portar la samarreta gal·lesa sota la camisa, ni tan sols l’anglesa. Les alemanyes arriben parsimoniosament a la mitja part. Finalment perd gal·les 0 a 1, en un partit sense cap brillantor, i jo perdo una half per haver-la apostat a favor d’aquest equip mediocre. L’únic fet remarcable de la vetllada és la meva gesta al billar, quan les alemanyes es van quedar de pasta de moniato en encertar jo quatre boles seguides després de fallar durant tota la partida, de manera que va semblar que m’havia reservat el talent pel final per no quedar com un pedant. Pura imatge i xiripa, però el Marcos encara em recordarà la proesa l’endemà.

Dijous nit anem a sopar al The Corn Mill, on serveixen racions que desborden del plat per un preu raonable. Hi anem tots, alemanyes incloses, i tinc la vista d’asseure’m en un lloc clau, suficientment a prop d’elles com per deixa’ls-hi anar algun comentari graciós de tant en tant, i així no perdre l’anglès de la primera línia de front mental, però no prou a prop com per haver-me d’embardissar en esgotadores converses en aquest complicat idioma.

El grup de Barcelona, en general, sembla està alegre, però despunten matisos de tristesa aquí i allà: frases, mirades, silencis... Aviat ens disseminarem als quatre vents i cadascú viurà la seva pròpia aventura. Una mica com sortir de l’ou. Per la meva part em sento bé. Encara no he establert cap vincle suficientment fort amb ningú com per sentir-me afligit i, a més a més, tots sabíem que aquest moment arribaria.

Acabem de sopar i pelegrinem cap al Prince of Wales. Hi ha ambient. Fem uns dards, billar, i faig anar gola avall un diminut combinat de whisky amb cola. Aquí l’alcohol fort te’l posen amb dosificador, els molt garrepes. Les alemanyes es retiren d’hora al·legant que es reserven per la última nit, que és la següent. No les tornem a veure. Millor, així ens estalviem els odiosos comiats, que encara es fan més insostenibles quan són de gent que saps amb tota certesa que se’n van per sempre.

L’endemà, reguem bé la nostra última nit a Llangollen. Primer oferim un sopar català al Gerry i l'Allison, amb truita de patates i pa amb tomàquet. En acabar, ens trobem amb uns quants al parc i fem unes cerveses de veritat –de 7 i 9 graus, i no l’aigua que posen als pubs–, acompanyades dels crits d’unes adolescents escandaloses que fins i tot van gosar demanar-nos tabac. En aquesta fase primerenca de la nit encara som pocs i la conversa és bona. Després una mica de karaoke al Prince, aquesta vegada sense ballar la Macarena. Cantem amb el Marcos Surfin U.S.A. sense clavar-ne ni una. Després, al The Sun a fer la última, i a dormir a hores intempestives, gairebé les dues. Són un bon grup després de tot. Els trobaré a faltar.

LA TENSIÓ DE LA PARTENÇA

El dia de deixar Llangollen i enfrontar-nos a una nova vida lluny de l’ala protectora de la lloca s’acosta inexorablement. La tensió creix en proporció a la proximitat. Personalment no tinc cap problema, estic content amb la feina que m’ha tocat. No em faran entrevista prèvia ni en sabré gaire cosa fins que no m’hi trobi de ple, però no em preocupa. Està relacionat amb la microbiologia i sabent això en tinc prou. Hi ha gent, però, que no té ni idea d’on acabarà. Altres es queixen per pur plaer, afegint encara més pressió a l’olla. El cas és que les nostres insistents inquisicions erosionen la moral del personal i finalment, el Mark, l’encarregat de buscar-nos el work placement, peta. Hi ha qui diu que se l’ha vist plorant al lavabo. S’agafa la baixa, i la Martha pren el pesat relleu. Però té problemes personals que minven sensiblement la seva capacitat de suportar la pressió, i entre nosaltres els rumors de que se l’ha vist plorant al lavabo es repeteixen. Però resisteix estoicament, i el dia abans de marxar, divendres, es disculpa i ens tranquil·litza dient que tothom té feina i sostre assegurat i que tot ens serà comunicat en el moment indicat. El secretisme és política d’empresa, segons sembla.

El grup de les alemanys tampoc fa net. Sembla ser que una d’elles, una dona d’edat tan avançada que podria ser la mare de les altres, també freqüenta el lavabo per desfogar-se. Es podria pensar que se sent sola per ser més gran, segurament aquest fet influeix, però el seu major problema és que no està bé del cap. Té paranoia i es pensa que en tot moment se l’està jutjant i criticant. No es parla amb la resta; un bon mètode per curar la solitud. No n’estic segur, però em sembla que finalment se'n va tornar a Alemanya. Primera baixa.

A Caerddyd hi anirem vuit: la Gala, que treballarà a la UWIC com jo, encara que en un altre departament; la Teresa, al teatre nacional; la Sara, al departament de màrqueting del Chapter, un centre artístic; la Patricia, en una ONG que ajuda a buscar feina a immigrants amb pocs recursos; el Fran, en uns estudis de televisió situats fora de Caerddyd, haurà d’agafar el tren cada dia; la Mireia, en un estudi de disseny gràfic; la Kinka, una alemanya, en una galeria d’art; i jo, als laboratoris de la universitat, testant uns dispositius elimina-microbis de l’aire.

El Marcos, el meu company d’habitació, se’n va a Wrecsam (Wrexham), junt amb tres o quatre més. El destí ha desfet i refet els grups.

El Callie s’acomiada de cada un de nosaltres. Un bon tipus. La Cecily no ho fa.

Caerdydd ens espera.

CYMRU (Part III: "Tirando pal monte y de vuelta al trote")

2011-10-13T15:18:00.000-07:00

CONWY AND THE NATIONAL SLATE MUSEUM

Arriba el primer cap de setmana. El dissabte, per un preu bastant assequible, alguns de nosaltres i gairebé totes les alemanyes ens embotim en un minibús de l’organització que ens fa les classes. Sota la pluja fina que ja ens és habitual, ens enfilem encara més al nord, cap a Conwy; emplaçament d’un interessant castell medieval i una de les poques vil·les que encara està envoltada completament de muralla. L’excursió és fa llarga; el minibús, dissenyat per portar els nens de primària a la piscina és, com a mínim, incòmode per un grup de crescuts individus caucàsics de vint-i-cinc anys de mitjana i de fornides nòrdiques de pell pàl·lida.

Finalment, al cap d’una hora i mitja de viatge mogudet, arribem al lloc. La Nia, la representant de l’organització que ens acompanya, s’ha endut el seu gos. Només baixar, el quisso, impulsat per un irrefrenable sentiment patriòtic, es caga àmpliament en l’emplaçament militar dels anglesos invasors.

Tenim fins i tot un guia contractat que ens explica les mil meravelles defensives de la fortalesa, que mai va ser conquerida malgrat que només trenta soldats s’encarregaven de la defensa. El castell, realment, està en un impressionant estat de conservació. Va ser construït per ordre del rei Edward I d’Anglaterra en només set anys, junt amb una llarga rècula d’altres fortificacions que van dur les seves arques a la bancarrota.

Després anem a visitar la casa més petita de la Gran Bretanya. Homologada. Els membres joves de la família van recórrer el país mesurant les possibles adversàries per certificar-ho. Una dona gran lluint les típiques vestidures gal·leses s’està a la porta, cobrant un pound d’entrada. El preu no és el més barat de la Gran Bretanya; seria un bon negoci construir una barraca al costat amb quatre fustes, encara més petita, i fer-li la competència.

La pluja no dóna treva. Voltem una mica per la vil·la, en els verds parcs de la qual els britànics, alegres i joiosos, fan picnic sota els arbres. Després de dinar ens enllaunem altra vegada en el minibús escolar i ens dirigim al National Slate Museum, dedicat al consagrat art de partir lloses de pissarra en dos a base d’escarpa i tres cops de martell. Un entranyable miner jubilat ens en fa una demostració en viu, intercalant els cops amb enginyoses bromes que no atenyo a captar. És precís i contundent amb les eines. Ens mostra també uns ventalls fets de lloses finíssimes de pissarra, d’aproximadament un mil·límetre de gruix, i ens explica que és típic de la zona fer concursos, que guanya qui sigui capaç de tallar la llosa més fina. Hi ha un parell de japos entre el públic, un noi i una noia. L’home treu el noi a que provi les seves habilitats amb l’escarpa i el martell. Ho fa bastant bé. Després, el miner bromista li talla en un tres i no res un cor de pissarra a la noia japonesa.

—What’s your name? —li pregunta.

—ASCO

El nom de la noia sona com ASCO. Espanya és un país vetat per a ella, de per vida.

A fora plou i plou. La pluja no cessa mentre emprenem el retorn, atapeïts, entre les muntanyes de pissarra mossegades per la mineria. Aquella nit, novament, acabem uns quants de nosaltres amb una pinta al davant, sense saber massa bé com.

BIKE TRIP

L’endemà ens llevem tard amb una lleugera ressaca. Es podria dir que fa bon temps. Avui és dia de bicicleta, tal com ens van prometre el Gerry i l’Allison uns dies abans. Anirem a l’aqüeducte, que es troba a poc més d’una hora de pedalar. Ens deixa les bicicletes el Jack, un veí amb pinta de hobbit que també vindrà amb nosaltres. Alguns raigs de sol s’atreveixen a travessar els núvols, però a la motxilla porto la jaqueta impermeable. Mai se sap.

A ritme tranquil, transcorrem pels prats ovellats mentre el Jack aboca la seva xerrera interminable sobre nosaltres. Al final aconsegueixo captar alguna cosa del que diu. L’Allison i el Gerry es queden enrere, la dona està en baixa forma.

La travessa és llarga i dura. En alguns trams el camí fins i tot fa pujada. Enganxem una carretera i circulem amb precaució fins al primer pub de la ruta. Desmuntem i ni tan sols lliguem les bicicletes. Confiança o pressa per remullar la gola? Ambdues. Sense haver-les suat gens, el Gerry ens convida a mi i al Marcos a unes halfs a la terrassa del lloc. El canal de Llangollen serpenteja sota nostre, i els vaixells turístics hi fan l’agost.

Després d’escurar els gots prosseguim la marxa, i arribem a l’aqüeducte al cap de cinc minuts escassos. És endimoniadament estret, amb prou feines hi passen dues persones. Al costat del pas per a vianants, el canal; al costat del canal, el riu Dee, trenta metres més avall.

Després d’uns altres cinc minuts escassos els nostres culs es troben novament aposentats a la terrassa del segon pub. El sol és notable, gairebé tant com el Jack, que es confirma com un personatge peculiar.

—In this pub they give you free cake for your birthday —diu.

Darrera meu una jove cambrera porta un pastís a una taula.

—You are kidding me —responc.

El Jack crida a la noia sense dubtar.

—This guy wants to ask you something —diu el putilla.

Sense sortida possible, dic que és el meu aniversari i que vull un pastís gratis. No cola. De tota manera, tampoc regalen pastissos, s’han de pagar. La noia marxa, però el Jack encara li deixa anar, des de la distància:

—What about pizza??

Es gira cap al Marcos i li diu que té pinta de GIPSY. Anem al lavabo, es tira un pet espectacular i sospira alleujat. Em diu que és capaç de beure’s més pintes que jo. En resum, una pila de disbarats.

Emprenem la tornada. El camí serpenteja paral·lel al canal, sota arbres de fulla palmada que filtren els raigs de sol i donen una tonalitat agradable a l’aire. El Jack fa petar la xerrada amb tothom i alenteix el ritme, però ja va bé, així no perdem l’Allison. Fem la última al Bridge End, on ens espera tota la camaraderia del Gerry i el Jack. El Marcos i jo ens trobem immersos en un guirigall de converses creuades que no entenem, però els Gerry ens ha tornat a convidar, així que no ens importa. És diumenge, fa sol i tot el poble ha sortit al carrer. L’ambient és festiu, però s’aproximen uns núvols que amenacem amb posar punt i final a la xerinola. Acabem les nostres begudes i tornem a casa, sota un plugim incipient, més borratxos que cansats.

ELS BAIXOS FONDOS

Però no tot és tant ociós i bonic. També hi ha mals moments. És dilluns. Plou. Estic cansat i fart d’aquest idioma estrany. El Marcos i jo ens arrosseguem fins a classe. La nit anterior jo havia escrit quatre ratlles ràpides pel guió del vídeo del Callie sense el suport del meu equip, ja que en aquest món en el que vivim, si no es té mòbil, és impossible quedar d’un dia per l’altre. La meva idea no és gran cosa però salva el vídeo. Si no, tot plegat s’hagués endarrerit massa.

La classe matinal és avorrida amb la Cecily. Em sento com a l’institut, mirant l’hora per sota de la taula. Em marco un parell de bromes amb les alemanyes que m’animen una mica, però continuo volent sortir d’allà i perdre’m. A la tarda, el Callie canvia el guió de dalt a baix. Però la idea general, per sort, es manté més o menys intacta. Demà filmem.

En acabar la classe continua plovent. El grup se’n va a fer un te al Room 29, un local on mai posaria els peus si depengués de mi, i jo vaig a casa a buscar la jaqueta impermeable. En tornar trobo el Room 29 tancat i la gent desapareguda, però no em molesta. Em dirigeixo a l’SPAR, compro el The Sun i una llauna de cervesa forta. Me la bec a la riba del riu sota la pluja omnipresent. En acabar-la, de camí al Bridge End, un tipus amb cresta i americana em pregunta pel canal, i jo li indico el camí amb un discurs irregular plagat d'incorrecions. No sé si me’n surto, però l’home sembla satisfet. Després me’l trobo al pub, mentre llegeixo el diari acompanyat d’una pinta d’Stella, i em diu que sí que ha trobat el canal. Haurà preguntat a algú altre.

El The Sun és CRAP, però té molt vocabulari de carrer que pot resultar útil. Inverteixo més d’una hora en llegir una notícia curta sobre un paio que ha guanyat una pasta en un concurs de televisió però que després s’ha desfermat l’escàndol en descobrir-se el seu passat tèrbol i tortuós. Quan arribo a la part interessant són gairebé les set. Faré tard a sopar! Surto del pub d’una revolada i corro cap a casa. Arribo just a temps.

Aquella nit sortim amb el Marcos, la Sara i un parell més al The Sun i fem uns billars mentre el jukebox engoleix els nostres pounds. Ha estat un mal dia, i una bona nit.

CYMRU (Part II: Plenament a Llangollen)

2011-09-23T08:55:00.000-07:00

THE GERRY ONE

L’Allison, la nostra landlady, és una dona de mitjana edat, d’amable somriure i tarannà càlid. Treballa com a vetlladora a Liverpool i té un gran sentit de l’humor. L’ha de tenir, per conviure amb un home com el Gerry, un ex-instal·lador de gas que s’ha passat al lucratiu negoci de les autoescoles i actualment exerceix d’instructor freelance, és a dir, que pseudotreballa. A més a més, és amant de les motocicletes grosses (KAWASAKI, esbomba l’esquena de la seva jaqueta preferida), i de la caça de tota mena de bèsties, grans i petites, legals o no. En aquestes aficions inverteix bona part del seu, no pas escàs, temps lliure.

—Lads —ens avisa—, I don’t want you to bring girls at home. If I catch you with any girl, you and the girl... OUT!

El perquè d’aquesta norma és senzill. L’Allison, un bon dia, va obrir la porta del menjador i es va trobar que l’estudiant inquilí li tenia muntat un espectacle inesperat amb una noia local. Des de llavors no deixen que ningú es porti els assumptes amorosos a casa seva. A la dona no li va agradar. El Gerry lamenta no haver estat allà per veure-ho.

Més tard ens ensenya com funciona la televisió. Disposen d’un comandament amb multitud de botonets. Cada dia fan més complicats aquests aparells.

—Ok, lads, this is how it works —explica—. Pressing this button you’ll have the News Channel. Pressing this you can go down through all the others channels, but sorry —sospira— we have no porn.

En aquestes que arriba l’Allison de treballar i en un momentet cuina un deliciós sopar. El menjar és un dels punts forts d’aquesta casa. A taula el Gerry es revela com a inventor d’una llegendaria recepta secreta, la Pheasant Cacerole, un plat que consta ni més ni menys que de faisà caçat per ell mateix i una muntanya de verdures com a guarnició. Ens explica també que una vegada va ensenyar a unes estudiants italianes a esbudellar un conill. A una d’elles li va agradar l’experiència.

—I think she was lesbian —riu.

L’altra va vomitar.

L’Allison ens avisa que no ens fiem un pèl del menjar que prepari el Gerry. En una ocasió li va cuinar un cor d’ovella per sopar i no li va dir què era fins que no se’l va haver menjat. Però malgrat aquests cops baixos se’ls veu feliços. Es van casar a Las Vegas, amb l’Elvis. Tenen fotos que ho corroboren.

NITS AL PUB

Llangollen és un poble tan petit que si no s’està al curs d’anglès l’única opció que et queda és anar a pub a beure’t la beca. La birra és aigualida i es consumeix a dojo, però té un punt de traïdoria si baixes la guàrdia. A quasi tots els pubs algun dia a la setmana hi ha música en viu, ja siguin concerts o jam sessions. Una altra cosa que s’estila molt són els quiz, concursos de preguntes locals i sobre cultura britànica, on no hi tenim res a pelar.

Cada divendres hi ha karaoke al Prince of Wales, però quan hi anem està bastant buit i una noia grassoneta que recorda a la Peggy dels teleñecos aclapara el micro. De tant en tant ens el passa, i en una d’aquestes que el barman ens demana si li podem cantar i ballar la Macarena. No li podem dir que no, de la mateixa manera que ell mai ens diu que no a una pinta. Executem el ball molt dignament, inclús en els entremitjos instrumentals amenitzo l’espera amb beatbox, però em censuren al·legant que el micro pateix. Buggers! Acabem l’espectable i som aplaudits, però no cau ni una pinta gratis. S’havia de provar. Mentrestant, la Peggy havia marxat, desbancada.

The Sun és un altre bon pub, encara que el nom no li escau. Li escauria més The Dog, ja que els gossos hi són benvinguts i s’hi troben com a casa. S’enfilen als tamborets i s’esmunyen entre les teves cames mentre degustes la teva pinta aigualida. La barman és una simpàtica dona grassoneta que té el mal costum d’anar sense sostens, i que de tant en tant toca el violí asseguda en una de les taules. Els dimecres fan jam session. No hi faltem. El nivell és altíssim, sembla que a Llangollen fins i tot el més tirat vagabund és un músic d’incògnit.

Un altre antre per on ens deixem caure és el The Bull. La música és horrible, la concurrència és sospitosa i grotesca però és l’indret on descobreixo la que és la meva cervesa preferida d’aquest país, la Hobgoblin. Té un dens color obscur, personalitat i un punt de dolçor que es combina amb uns quasi dignes quatre coma cinc graus. Mentre unes lesbianes es posen desodorant a les aixelles a la taula del darrera, i uns borratxos escandalosos intenten jugar al billar, gaudeixo de la meva Hob sense parlar gaire, deixant-me portar pels seus matisos.

Finalment, l’Star és el darrer i pitjor dels pubs. Massa lluminós, sense cap tret distintiu, sembla un restaurant barat. La barman és antipàtica. La pinta no és barata. No es mereixeria ni tan sols aparèixer aquí, si no fos perquè és l’escenari d’esdeveniments posteriors.

CYMRU (Part I: Primer contacte)

2011-09-16T09:57:00.000-07:00

Liverpool, porta de Gal·les, ens rep plujós, inhòspit, com un preludi del que seria. Fa fred. Fa vent. Havia començat, per fi, a conèixer la gent amb qui compartiria, almenys, gairebé dues setmanes. Però els meus esforços no havien estat tan intensos com els d’alguna gent, que parlaven i parlaven com si no existís el demà. Jo vaig dormitar la major part del viatge, alternant algunes paraules amb els que seien a prop meu. Ja hi hauria temps de fer coneixences.

En teoria, un representant de l’organització que s’encarregava d’acollir-nos i vetllar per la nostra seguretat ens estaria esperant a l’aeroport. Però allà no hi ha ningú, només anglesos blancs com el paper i esquitxats de pigues que corren amunt i avall parlant un estrany idioma del que només en copso unes paraules. Alguna gent del grup es posa nerviosa, però jo m’ho prenc amb calma. Ja arribaran.

Al cap d’uns vint minuts d’espera, una de nosaltres, una noia que havia mantingut un alt ritme de conversa durant el vol i m’havia impedit dormir, truca a l’organització en qüestió, i ens indiquen a on ens hem de dirigir. En processió ens encaminem cap al punt de trobada, on un anglès amb pinta de xofer ens rescata. Ens distribueixen ens diverses furgonetes, i a través de camps d’ovelles i sota d’espessos núvols cobrim els quaranta minuts de trajecte cap a Llangollen [Fglangoflen]. Gentilment, ens descarreguen a mi i al Marcos, el meu company d’habitació, a la porta mateix de casa. Allà ens esperava el Gerry, un dublinès de quaranta anys llargs i de musculosos braços tatuats. Sembla simpàtic, i ens mostra la que serà la nostra llar. Tot el pis de dalt està emmoquetat i hem de deixar les sabates a la porta si volem pujar-hi. Té tres gossos caçadors ben ensinistrats i una conversa bastant alegre, puc deduir pel to, ja que moltes de les frases del seu discurs s’escapen del meu enteniment. La supervivència aquí serà dura.

Però tot s’arregla amb una pinta. El Gerry ens marca al mapa els pubs del poble i sortim amb el Marcos d’exploració. Llangollen es petit. Llangollen es bonic. Llangollen es turístic, tranquil i avorrit. L’únic entreteniment possible sembla tancar-se al pub i fer pinta rere pinta. No tenim els mòbils de ningú. De fet, no tenim encara mòbil anglès, i al poble no se’n poden comprar. Així que, a la manera antiga, decidim seure a una terrassa a veure si trobem algú. Passen dues noies del grup, del sector major de vint-i-vuit anys, però es limiten a intercanviar paraules amb nosaltres i segueixen el seu camí. Al cap d’una estona passen dues noies més, del sector menor de vint-i-cinc anys, i aquestes paren. Xerrem una estona. Són la Carla i la Sara. Es queixen de que a casa seva hi ha ni més ni menys que sis gossos que són els amos del lloc i una dona neuròtica que crida amb veu estripada.

Aquella nit quedem tots al Prince of Wales, un pub tot emmoquetat que fa pudor a resclosit. No falta ningú, però és el primer dia. Ja es veu qui freqüentarà les barres i qui no. El grup és molt diferent. Encara no puc veure amb qui em faré, però el Marcos sembla de bona pasta. Intueixo altres relacions, però amb gent que una vegada acabi el curs d’anglès es quedaran a treballar al nord de Gal·les. I jo segurament aniré a petar a Caerdydd (Cardiff). Sembla que m’hauré de buscar la vida sol, el que tampoc està tant malament.

EL CURS D’ANGLÈS

L’escola té una arquitectura que recorda a una església. Un temple del saber. El primer dia s’incorpora amb nosaltres un grup d’alemanyes. Ens agrupem tots a la biblioteca i els professors, Callie i Cecily, ens fan un examen de gramàtica per dividir-nos en dos grups. Òbviament, jo caic al nivell baix, però ja veuran, pujaré com l’espuma de les pintes.

Les lliçons són amenes amb el Callie. És anglès, i ens explica amb veu tranquil·la que és un ex-bateria d’una banda holandesa de rock que va decidir fer un gir radical a la seva vida. Va entrar a la universitat amb trenta-cinc anys i es va fer professor de llengua anglesa. El segon dia apareix amb ressaca, havia sigut el seu aniversari.

—Ok folks, listen. The opposite of SOFT is HARD. i.e. Heroin is...

—Hard!

—Marihuana is...

—Soft!

—Understood?

A més a més ens proposa participar en un projecte de filmació d’un vídeo didàctic en clau d’humor. Com que en aquest poble no hi ha res més a fer, m’ofereixo per fer el guió. Es posa content, em diu que se n’alegra perquè tinc imaginació, i automatica i subliminalment sóc nomenat responsable de l’equip de guió. Merda. Espero que no s’esperi massa de mi. No vull defraudar el bo del Callie.

La Cecily és l’altra professora. Poc té d’especial. És amb la que el grup de baix nivell passarem més temps. És gal·lesa 100%, i pel que diu sembla que és pro-anglesa i anti-escocesa, tot i que, com el Callie, evita parlar de política i de qualsevol tema que causi la més mínima dissonància en el perfecte acord de Do major que és UK. Per això no li deuen agradar els escocesos. Són uns dissonants bevedors de whisky que escupen a la gloriosa bandera de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

El curs és intens. És bàsicament conversa amb una mica (massa) de gramàtica. A mesura que passen els dies, no només sóc capaç d’entendre’m millor amb el professor, sinó també amb les alemanyes. Cada dia, deu o quinze paraules noves pugnen per fer-se un lloc en el meu cap i acabo el dia bastant exhaurit.

Dilluns, el quart dia del curs, el James, la persona encarregada de buscar-nos ocupacions i evitar que caiguem en el vagabundeig, ens informa més concretament de la nostra feina a alguns de nosaltres. D’altres es mantenen encara en una angoixant incertesa. Definitivament, aniré a Caerdydd, a treballar a la UWIC (University of Wales Institute Cardiff). Perfecte! Vida universitària, estudiants, joves gal·leses que t’alegren la vista mentre estàs entre tubs d’assaig. A més a més, com que avui fa SOL!, acabades les classes ens encaminem un petit escamot de nosaltres cap al Castell Dinas Brân, una fortificació gal·lesa que es troba al cim d’un turó proper. Està totalment destruïda, els gal·lesos la van enderrocar per evitar que fos utilitzada pels anglesos. Però la vista des del cim és maca. Fa un dia preciós. En els quinze dies que porto aquí, a data d’escriure això, ha estat el dia més bonic de tots. Els camins són asfaltats i transcorren a través de la natura. Trobo a faltar el long en paratges així, però si el tingués tampoc podria patinar gaire, perquè no estic mai sol, una altra cosa que enyoro.

La travessa pirenaica (3a part)

2011-07-24T04:08:00.000-07:00

“Ja fa més d’un segle, aquest poble no era el llogaret ruïnós i fantasmagòric que és actualment, sinó que estava curull de vida i activitat. Prop de cent famílies habitaven les cases que avui dia no són més que un munt de rocs i bigues, i el pedregós sender que ens comunica amb Puigcerdà era un ample i còmode camí per on podien circular carros de mules. Aquí s’hi vivia bé; les vaques disposaven d’extenses pastures per engreixar-se i la llet i els formatges que produíem tenien fama a tota la regió.

Un dels pastors del poble s’anomenava Ramon Codina i era un germà de l’avi del Francesc. Era un jove atractiu i educat, galant amb les noies i fidel als seus amics que, quan convenia, sabia aparcar la urbanitat i convertir-se en un home de muntanya, dur i feréstec, capaç de sobreviure setmanes perdut pels cims completament entregat al ramat, dormint al ras i alimentant-se d’escorrialles, sense cap més companyia que el bestiar, el gos, els núvols i el vent. No exagero si afirmo que va ser el pastor que estimava més el seu ofici de tots els Pirineus.

Un feixuc dia d’estiu en que ni a l’obaga corria una trista brisa, i la xafogor t’enganxava les vestidures a la pell, el jove Ramon va decidir que el ramat podia cuidar-se de si mateix una estona mentre ell aplacava la insuportable calor remullant-se al llac. Ningú sap amb certesa on està situat el llac; les indicacions que conté el document que posteriorment va redactar el Ramon són massa difuses, insuficients per ubicar-lo.

En fi, tornant a la història; quan el pastor va sortir de l’aigua, va albirar a la ribera oposada una dona bellíssima, esvelta, talment com un àngel caigut del cel. Estava asseguda a tocar de la vora del llac, pentinant-se delicadament la seva llarguíssima cabellera blau-verdosa. El jove pastor va notar una fiblada al cor, i immediatament es va enamorar de la desconeguda. Resolut, va decidir abordar-la; en atansar-s’hi, però, la dona es va espantar, i d’una revolada va tirar-se de cap a l’aigua i no en va emergir.

Aquest prodigi sobrehumà no va fer trontollar gens ni mica l’amor inflamat del jove pastor, i cada dia tornava al llac per intentar conèixer aquella dona sublim, aconseguint sempre el mateix resultat decebedor. Fins que un dia, fart de fracassos, quan la dona es va llançar al llac ell s’hi va llançar al darrere.

I allí, sota l’aigua, la va besar. Va ser un petó suau, sense gairebé ni fregar els llavis d’aquell ésser màgic, però a la vegada tan apassionat i electritzant que va elevar el Ramon de la realitat, abstraient-lo tant que gairebé s’oblida de sortir a respirar. Aquella prova de fidelitat va conquerir el cor de la dona, i a partir de llavors els encontres van freqüentar. El pastor, en les interminables hores de vigilància del bestiar, li escrivia emotius poemes obrint-li el cor de bat a bat, declarant-li el seu amor més sincer, i no esperava altra cosa que l’arribada del migdia per reunir-se amb la seva estimada i recitar-li. Conversaven entusiasmadament fins que la fosca ho cobria tot amb el seu impenetrable teló; llavors ella desapareixia fins l’endemà, sense donar cap indici ni d’on vivia, ni de qualsevol aspecte referent a la seva vida més enllà d’aquelles delicioses trobades.”

L’Antoni es va permetre una dilatada pausa per remullar-se la gola i per brindar-me l’oportunitat de fer algun comentari en cas que ho volgués; però el meu únic desig era que prosseguís amb el relat i conèixer el final d’aquella història. A fora la tempesta havia amainat, però jo sentia com si n’hagués esclatat una altra dins meu, d’idèntica magnitud, de tan esbalaït i expectant com estava.

“I així va transcórrer un any, durant el qual la unió entre aquelles dues ànimes no va fer més que intensificar-se. A la fi, el Ramon li va demanar a la dona si es volia convertir en la seva muller. Insòlitament, la petició la va sorprendre en gran mesura, com si fos quelcom impensable, i la va sumir en un profund silenci de reflexió que es va perllongar durant la resta de la tarda. L’endemà, després de passar una penosa nit de vigília, el jove pastor es va veure recompensat amb una resposta afirmativa de la seva estimada, però enterbolida per unes peculiars condicions:

—T’estimo, i no hi ha res que anheli més que esdevenir la teva esposa —va dir-li—; però com bé ja deus haver intuït, jo no sóc una persona corrent. Per això et demano que, durant el temps que compartim, no intentis indagar sobre el meu passat ni sobre res de mi que impliqui quelcom més enllà de nosaltres. Per tu, vaig començar el dia que ens vam conèixer; el que s’hagi esdevingut abans, pel teu bé, no ho has de saber mai.

>A més, és imperatiu que dues nits a l’any, pel solstici d’estiu i pel solstici d’hivern, acudeixi a una cita que durarà des de la posta del sol fins a l’albada. Tampoc em preguntaràs res sobre aquest aspecte; simplement em deixaràs marxar i, a l’alba, et despertaràs altra vegada al meu costat com si res no hagués passat. Has de confiar en mi; si no compleixes qualsevol d’aquestes condicions, em veuré forçada a deixar-te.

El Ramon va dubtar, desconcertat en sentir aquelles peticions, però desitjava tant casar-se amb ella que va accedir, i al cap de poc ja estaven vivint feliços en una casa de la que avui només en queda una pila de runa, a poques passes de l’entrada del poble. El pastor no va inquirir mai sobre el passat de la seva muller. Assumia aquesta llacuna perquè es veia àmpliament compensada pel fet de compartir la vida amb la persona més bonica, amable, destra en les feines de la llar i apassionada que mai havia conegut.

Però dues nits a l’any, la noia abandonava el sostre conjugal per dirigir-se a algun indret misteriós emparada per la nit. Abandonava el pobre pastor, deixant-lo en suspens, rebolcant-se entre llençols sense trobar cap posició còmoda per dormir, preocupant-se i barrinant, gelós per l’ombra del dubte i mortificat per les preguntes que se li acumulaven a la ment. Aquell calvari durava fins que a l’alba apareixia ella, amb la mirada caiguda per l’esgotament, i es trobava el seu marit enmig d’un llit desfet, completament desvetllat, esperant-la. Era només en aquestes ocasions quan el pastor veia minvat el meravellós encant de la seva esposa i, any rere any, s’anava engrandint dins seu una incipient desconfiança.

Fins que, la nit del setè solstici d’estiu, el pastor no va poder aguantar més i la va seguir a través dels boscos. No era tasca fàcil, puix que la noia es movia en la foscor amb la gràcia i l’agilitat d’un isard. Els peus que gairebé no li tocaven el terra i avançava en el més absolut silenci. En més d’un moment va estar a punt de perdre’n el rastre, però finalment va aconseguir espiar-la fins al seu destí, que no era cap altre que el llac on s’havien conegut.

Però el panorama que hi va trobar no tenia res a veure amb la normalitat de l’indret. De quatre grapes darrera unes roques, el Ramon va contemplar com la seva muller s’incorporava a un extens cercle de dones, totes bellíssimes i dotades de llargues cabelleres blau-verdoses i esveltes figures. Al centre, presidint el ritual, hi dansaven les flames d’una gran foguera, que degut a algun incomprensible fenomen desprenien una inusual resplendor blava com les aigües del llac. El pastor es va estremir. Allò era un aquelarre!”

Jo també vaig notar un calfred. Feia estona que, completament absorbit per la força de la narració, no tastava el deliciós vi que sostenia amb les mans tremoloses. L’Antoni sí que es va remullar de nou la gola, segurament resseca degut a tanta estona de soliloqui.

“Sí, era un aquelarre i la seva muller en formava part. L’espantosa visió d’aquelles dones en cercle, executant estranys moviments cerimonials i entonant càntics i consignes paganes, invocant els esperits de la muntanya i qui sap quins ens sobrenaturals més, va atiar els temors més profunds del cor pobre Ramon. Tot i notar la punxada de la curiositat, va optar sensatament per escapolir-se d’allí abans de ser descobert. A l’hora d’aixecar-se, però, es va trobar que per art d’algun encanteri, tenia els palmells de les mans i els genolls enganxats a l’herba del prat. Va forcejar amb tot l’ímpetu dels seus músculs de ferro, forjats per una vida boscana, extraient energies dels racons més recòndits del seu cos mentre les venes se li inflaven i la suor li regalimava per les temples. Però va ser debades, estava irremissiblement atrapat. Una tremolor incontrolable es va apoderar dels seus membres quan, en alçar la vista, va veure que un grup d’aquelles dones s’acostava directament al seu amagatall. Horroritzat, no va cessar de debatre’s tot i que ja havia comprès que estava perdut. De res valia la força d’un humil pastor contra la màgia de la muntanya.

El van traslladar sense ni tocar-lo, mitjançant una espècie de levitació, fins al centre del cercle. Clamant auxili amb els ulls, ja que havia emmudit de por, el Ramon va escodrinyar les presents d’aquella terrorífica reunió, cercant la seva muller, però era gairebé impossible identificar-la entre tantes dones de cabelleres, ulls i pells idèntiques.

El que va esdevenir a continuació és difícil de descriure. Les anotacions del Ramon que hi fan referència són tèrboles, sense il·lació, més aviat semblen els deliris febrils d’un moribund. Però sembla ser que va ser víctima d’un sortilegi que el va submergir en un món irreal, de flaixos de colors, suposo que com quan hom tanca els ulls i, amb els dits, fa pressió sobre les parpelles, no ho sé; i que uns dolors i uns turments indicibles es van apoderar dels seus sentits, talment com si li arrenquessin l’ànima del cos, i per més que cridava, ningú li responia. Només li ressonaven a les oïdes les monòtones veus a l’uníson de les dones, recitant una mena de versos en un idioma desconegut.”

“Es va despertar sobtadament a casa seva, al seu llit, xop de suor i amb el cor desbocat. Al seu costat va topar amb l’absència de la seva esposa. El refilets dels ocells i l’aroma de les flors estivals que li arribaven a través de la finestra oberta el van tranquil·litzar. Tenia la roba del dia plegada damunt la calaixera, com sempre; es va vestir d’una revolada i va cridar a la seva muller, tement el pitjor. Com si res hagués passat, la va trobar feinejant a la cuina. Li va fer un petó com cada matí, i van esmorzar plàcidament. Ell no va comentar res sobre els fets de la nit, per por a que ella el deixés per haver-la seguit, i la dona tampoc va esmentar res; així, van passar uns quants dies, en la més absoluta quotidianitat, ignorant l’assumpte, fins que van començar a ploure desgràcies.

Per raons que ningú va atènyer esbrinar, la malastrugança es va ensenyorir del poblat. Les vaques van emmalaltir i van deixar de fer llet, les sequeres feien estralls als conreus i successius assots d’epidèmies de pesta i còlera van delmar la població. Per si no fos poc, tan el Ramon com la seva esposa van percebre inexplicables canvis, lents però inexorables, en llur fisonomia. Dia a dia els seus cossos s’anaven afeblint i alleugerint, tot i que exteriorment no s’apreciava cap aprimament. Especialment ho notava el jove pastor, a qui cada vegada se li feia més feixuc traginar el sarró que s’enduia quan havia de vigilar el ramat.

Buscant una cura pel seu mal, ell i la seva dona van visitar multitud de metges i van provar una immensa varietat de potingues i herbes medicinals, però cap compost aconseguia aturar aquell estrany procés. Al cap de poques setmanes, el Ramon era tan feble i lleuger que no podia ni sortir a cuidar l’escàs bestiar que li restava després de tanta penúria, ja que corria perill de ser escombrat per una ventolera sobtada. Molts vilatans, atemorits, van abandonar les seves llars, ensumant-se arts malignes darrera de tot allò; i el mal no va cessar d’intensificar-se. Els cossos del pastor i la seva dona van anar perdent consistència i opacitat i van guanyar en brillantor, talment com si s’estiguessin convertint en fantasmes en vida. Arribats a aquest punt el Ramon no va aguantar més. Es va enfonsar, i mantenint un to serè al principi per acabar parlant amb veu entretallada pels sanglots, li va confessar a la seva muller que no havia complert les condicions.

—Això que em dius ja ho sé perquè, com saps, jo era allí, aquella nit —va contestar ella, sense cap ombra de torbació—. Seu i escolta, que t’ho explicaré tot. La fi és propera, així que ja no té sentit amagar-te res.

>Has de saber que jo no sóc humana; sóc una dona d’aigua. Nosaltres som qui vetllem per l’equilibri natural d’aquestes muntanyes, tasca que hem dut a terme des de temps tan ancestrals que s’escapen del teu enteniment. Ens està prohibit establir qualsevol lligam amb la vostra estirp, però tot i això jo em vaig enamorar de tu, i les condicions que et vaig imposar només perseguien la finalitat de protegir-nos. Però degut a la teva tafaneria i a la meva rebel·lia, ha caigut sobre nosaltres una maledicció.

>Jo et segueixo estimant, Ramon. T’estimaré sempre, i per això et perdono. He intentat passar per alt l’assumpte, ignorar completament el nostre càstig, per tal de poder viure el poc que ens resta d’existència en pau amb tu. He accedit a visitar mil metges i a engolir tot tipus de beuratges repulsius, tot i sabent que no serviria de res, pel sol fet de no privar-te de l’esperança de la curació.

>Però estigues tranquil; la nostra agonia s’acabarà aviat. D’aquí a pocs dies els nostres cossos es volatilitzaran, i ens convertirem en una parella de minúsculs focs follet, condemnats a errar per les cingleres durant tota l’eternitat. Només recuperarem la nostra forma original just en l’instant en que desaparegui l’última llum del dia del solstici, i la tornarem a perdre quan s’entrevegi la primera llum de l’alba. En aquestes nits senyalades, una terrible desgràcia sobrevindrà a qualsevol desafortunat que es creui en el nostre camí; així que, per tal de no causar més mal, haurem de procurar evitar tot contacte humà. Una existència errant i solitària, i un amor etern. Tal és el nostre inevitable destí.”

Vaig sospirar.

—La nit del solstici d’hivern... és aquesta nit.

—Exactament, i aquesta és la raó per la que ens heu trobat a tots resguardats a la taverna —va respondre l’Antoni—. Nosaltres i les nostres famílies som els darrers habitants del poble, i cada solstici ens refugiem a la taverna per evitar encontres funestos per allí fora.

Vaig mirar per la finestra. La nit era plàcida; fins i tot semblava que brillaven alguns estels entre els núvols que s’aclarien. Tota aquesta història m’hauria semblat una rondalla increïble, una absurda llegenda per la canalla, si no m’hagués topat amb ells, el Ramon i la seva dona. Eren ben reals, en la mesura que pot ésser real un esperit.

—Així doncs... —vaig mussitar— m’espera una terrible desgràcia.

L’Antoni va assentir, abatut.

—Ho sento molt, però no s’hi pot fer res. —Es va alçar, i deixant-me perplex, em abraçar sincera i llargament abans de dirigir-se a la porta. Abans d’anar-se’n, es va tombar: —Aquesta nit us podeu quedar aquí de franc.— I tancar suaument en sortir.

L’endemà al matí lluïa un sol tan esplèndid, que em feia recordar els esdeveniments de la nit anterior com un somni difuminat i llunyà. Em vaig acomiadar dels meus amfitrions, i a bon pas vaig arribar al riu Tet sense més entrebancs. A Montlluís vaig pernoctar, i l’endemà vaig llogar un carruatge per cobrir el trajecte que faltava fins a Prada de Conflent.

Era aquella una vil·la humil, emmurallada i bressolada per l’imponent i llegendari massís del Canigó, on s’hi parlava més occità que català. Vaig circular pel bullici urbà seguint les indicacions que l’Ausiàs m’havia detallat a la seva missiva, i després de travessar el brogit d’un assortit mercat de carrer, vaig trobar casa seva sense gaires problemes. Es tractava d’un acollidor edifici de dues plantes situat a la ribera del riu, de sòlida construcció, amb la façana polida i adornada amb el bon gust típic de la classe mitjana acomodada. Vaig somriure, feliç de saber que l’Ausiàs gaudia d’una vida pròspera; i quasi sense poder contenir l’emoció, vaig tustar a la porta. Després d’una llarga espera vaig oir un passos lleugers que baixaven les escales.

—Qual demanda? —va preguntar una veu femenina, en occità, des de l’altra banda de la fusta gruixuda.

—Sóc l’Andreu Torrell —vaig identificar-me—, el germà de l’Ausiàs.

Es van córrer els baldons. Em va obrir una atractiva dona de pell blanca i cabells negres com el carbó, enfundada en un senzill vestit d’estar per casa que, en la manera de lluir-lo, albergava certa elegància. Els seus ulls, enfonsats i envermellits, em van transmetre en un instant un terrible missatge.

Les cames em van flaquejar i gairebé em desplomo quan la dona em va abraçar i va arrencar a plorar a llàgrima viva. Astorat, vaig atènyer a ordenar-me prou les idees per poder formular una pregunta:

—I... el meu germà?

La dona va necessitar uns moments per asserenar-se prou per contestar.

—Quina desgràcia Andreu, m’hagués agradat tant conèixe’t en altres circumstàncies! El teu germà... ha mort aquesta matinada, Andreu. Una pulmonia fulminant...

El món em va trontollar sota els peus. Suportant la pobra dona, que gairebé no s’aguantava dempeus, vam entrar a la casa. Finalment em retrobaria amb el meu estimat germà Ausiàs, qui després d’anys de llunyania i separació, havia dedicat els últims esforços de la seva vida a posar-se en contacte amb mi, el seu company de jocs, el seu conseller d’infància. Una colla de records que llavors, mentre pujava les escales en direcció a la seva cambra, i ara, escrivint aquest episodi de les meves memòries, m’inunden la ment com una allau violenta i incontrolable, recriminant-me haver estat tan insensat com per jugar-me-la travessant els Pirineus per aquella ruta maleïda.

Andreu Torrell, 2 de maig del 1763.

Relat finalista del XVI premi literari Vila de Puigcerdà.

La travessa pirenaica (2a part)

2011-07-19T10:20:00.000-07:00

Ella, la criatura més bella que mai havien contemplat els ulls humans, estava darrera aquell desconcertant individu. Igualment parada, impassible, impol·luta. Una voluptuosa dona, o noia, d’edat indeterminable, sobrenatural, dotada d’una llarga cabellera blau-verdosa que semblava brillar amb llum pròpia i una pell llustrosa, suau com la porcellana més fina, que hauria evitat tocar a qualsevol preu per no macular-la amb les meves manasses. Els seus ulls, verds com gemmes marines, també em fitaven amb una mirada glacial però, a la vegada, juganera.

No sé quanta estona vaig ser presoner del seu encantament, víctima de la seva absorbent contemplació; el que si sé del cert és que, quan vaig aconseguir desviar la vista del seu rostre, em vaig adonar de que, malgrat el temporal, la dona no vestia res més que una finíssima túnica de cos sencer, confeccionada d’un teixit desconegut que no vaig aconseguir identificar malgrat ser-ne un expert, que no amagava del tot les seves sinuoses corbes.

Esparverat, sorprès, vaig retrocedir un pas i em vaig entrebancar amb la roca on m’havia assegut. Em vaig aixecar d’una revolada i, amb la mà trèmula, vaig engrapar el fanal de terra mentre una munió de preguntes em bullia a la ment. El meu instint, però, m’impulsà a formular només l’essencial. No sense dificultat, puix que les paraules se m’entortolligaven a la gargamella, els vaig demanar amb un tremolós fil de veu si coneixien l’existència d’alguna mena d’aixopluc proper.

Abraçada per la llampurnejant aura del fanal, la dona d’ulls maragda es limitava a observar-me darrera la cortina de flocs, mantenint aquella enigmàtica expressió, muda com el gel. Com una mosca en una teranyina vaig tornar a ser capturat pel seu dolç embruix, més fèrriament aquesta vegada. Es va apoderar de mi una incontrolable sensació de pèrdua de voluntat i, horroritzat, vaig ser conscient de que si aquell ésser encisador pronunciava qualsevol barbaritat, jo l’obeiria cegament. Afortunadament l’home em va alliberar, atraient la meva atenció en oir la seva veu. Em vaig girar envers ell i, astorat, no em vaig creure el prodigi del que vaig ser testimoni. Aquell individu no descloïa els llavis en parlar, sinó que deixava que fos la Nit qui s’expressés en nom seu, en forma de remor de la brisa entre el brancam, de llunyans esgarips de bèsties nocturnes, de trepitjades a la neu. Una esfereïdora comunió de sons que, en mi, es va materialitzar en un sol mot xiuxiuejat a cau d’orella: “camina”.

Em va dominar la por. Esborronat per una sobtada suor freda que em calava fins al moll de l’os, m’era impossible romandre allí un instant més i conservar el seny. Molt lentament vaig fer una passa enrere, després una altra, sense apartar la mirada de la inquietant parella, de la mateixa manera que ells, immòbils, tampoc l’apartaven de mi. Llavors em vaig tombar i vaig arrencar a córrer com si la mateixa Mort em trepitgés els talons, esgarrinxant-me la roba i la pell amb les bardisses, pugnant perquè la dèbil flama que em mostrava el sender no s’apagués perquè, si tal cosa succeïa, estava segur de que em tornaria boig.

No tinc consciència de la distància que vaig córrer. Galopava esperonat pel temor a l’inimaginable, als fenòmens que s’escapen de l’enteniment humà, sense ni tan sols molestar-me en guaitar enrere; sabia que si aquella parella, fossin qui fossin, fossin què fossin, volguessin atrapar-me, ho farien fàcilment. Corria només per complaure l’instint, malgrat que era conscient de que no seria la meva velocitat el que em salvaria, sinó la meva sort.

Quan vaig arribar al ruïnós llogaret, assentat fràgilment a una extensa clariana al talús de la muntanya, em vaig desplomar, exhaust. Havia arribat al límit de les meves forces; el cor em colpejava fortament l’interior del pit i, en respirar, l’aire hivernal em cremava els pulmons. Em vaig rendir a les circumstàncies. Aclucant els ulls, vaig concentrar-me únicament en el pols accelerat de la meva respiració, abandonant-me a l’esdevenir mentre la neu se m’acumulava al damunt.

Per sort, res ni ningú va pertorbar la calma de la clariana. Em vaig permetre jeure fins que les meves constants es van normalitzar, i va ser en aixecar-me quan em vaig adonar de que el lloc semblava habitat, i allí on havia defallit era el naixement d’un carrer que es perdia en la negror del poble. Escodrinyant el meu limitat entorn, però, qualsevol esperança que hagués pogut albergar respecte a poder menjar calent en aquell indret es va fondre ràpidament com la cera d’una candela. Aquelles tenebroses parets no destil·laven cap indici de vida; cap lladruc, cap finestra il·luminada, cap moviment més enllà de les ombres espectrals que hi projectava el meu fanal. Algunes de les construccions s’havien ensorrat, i de les que es mantenien dretes, un gran nombre havien estat saquejades, o allò era el que se’n deduïa a partir dels batents que, balancejats pel vent, penjaven precàriament de les frontisses.

Després de girar un parell de cantonades per aquells intricats carrerons em vaig aturar en un petit porxo, per espolsar-me la neu de la capa i cavil·lar. La meva teoria de que el llogaret estava desert es reforçava amb cada passa. Decididament, no passaria una confortable nit de posada, però almenys podria arrecerar-me en alguna d’aquelles cases, encendre un foc i assecar-me la roba xopa de neu i suor. Una altra qüestió que em rondava era la possible relació entre el desconcertant encontre al sender i aquell poblat. Seria aquest el paratge que l’esparracat home barbut m’havia indicat, si és que realment m’havia indicat alguna cosa?

De sobte, vaig fer un bot de sorpresa en captar unes distants veus somortes imposant-se sobre el gemec planyívol del vent. Desvariava, o potser resultava que en contra del meu pronòstic, malgrat les cases esfondrades i aquella quietud perseverant, habités algú aquell lloc sinistre? Aplegant l’escàs valor que em restava, vaig resoldre investigar-ho.

Refiant-me de l’oïda vaig arribar a la plaça central, i quin va ser el meu estupor en comprovar que era el darrer bastió de vida d’aquell indret inhòspit! Era per una porta entreoberta d’una de les cases que s’escolava l’agradable resplendor de les flames de la llar, i una flaire de deliciosa carn rostida que em va fer salivera. Les veus provenien d’allí, tot i que continuaven sonant apagades i llunyanes. Vaig poder discernir tres timbres; es tractava almenys de tres homes que, a jutjar per l’entonació de les seves intervencions, mantenien una conversa que els interessava tan poc com la conservació del seu vilatge.

Vaig treure el nas tímidament per l’escletxa la porta i els vaig veure. Eren quatre. Seien al voltant d’una taula rònega, armada a partir d’una vella bóta de vi, a la vora d’un foc on s’hi rostia algun tipus de carn, i s’omplien els vasos decantant una tosca gerra de ceràmica que compartien. Semblaven sumits en un suau adormiment, del que amb prou feines despuntaven les disperses oracions del seu diàleg. Un d’ells, un ancià de cos deteriorat per anys de vida agresta que seia lleugerament apartat, tenia un posat completament absent; es podria dir que estava immers en una insondable letargia si no fos perquè, de tant en tant, xuclava parsimoniosament una pipa.

Al saló hi havia dues taules més d’idèntic estil, buides; una petita i desordenada cuina en un racó amb tot un escampall d’atuells i ingredients, unes escales al fons que conduïen al pis superior i baixaven al rebost –vaig suposar–, i poca cosa més. Era la taverna del poble.

Quan vaig irrompre a la casa, davantejat per una tempestuosa ràfega que va sacsejar les flames, els homes van interrompre la conversa i, esglaiats, es van tombar precipitadament per identificar el nouvingut. Es van alleujar visiblement en comprovar que era jo.

—Bona nit, monsieur —va saludar-me un d’ells, que duia un davantal tacat, obsequiant-me amb un afable somriure—. Suposo que us heu perdut; si no, no s’explica com redimonis hom pot anar a espetegar a un forat de mala mort com aquest.

—Sí, suposo que m’he extraviat —vaig contestar—. El meu nom és Andreu Torrell i la meva intenció és arribar a Prada de Conflent per visitar el meu germà. Pensava que aquesta seria la ruta més ràpida... —vaig fer una pausa, que va ser ocupada per l’incessant udol del temporal— però començo a entreveure una equivocació.

Els homes van intercanviar unes mirades carregades de significat.

—Mon Dieu! Més que entreveure l’equivocació, jo diria que us ha caigut al damunt com una pedrada! —va riure enèrgicament l’home del davantal—. Per sort, ja heu superat el pitjor tram; des d’aquí no us serà difícil arribar a Montlluís i, a partir de llavors, el camí fa baixada.

—Però no pas aquesta nit... —va mussitar l’ancià amb to ombrívol, rompent el seu aïllament.

Un plumbi silenci es va ensenyorir del saló. Semblava que el vell anés a afegir quelcom, però es va limitar a fer unes generoses pipades, tornant-se a escudar-se en el seu absentisme.

—No, és clar que no. Amb el temporal que cau, passareu la nit aquí! —va exclamar l’home del davantal, recuperant el caire amigable de l’encontre—. Ja heu fet prou temeritats, avui.

Amablement, em van fer lloc a la taula a tocar del foc i, llegint-me el pensament, l’home del davantal em va servir un got de la beguda que prenien. Era una mena de vi jove bastant aigualit i agre que, en el meu penós estat, em va reconstituir com el millor vi francès. Al cap de poc, quan la carn va ser ben cuita, la van distribuir en cinc plats i tots vam degustar-la gratament.

L’home del davantal, que també era l’amo de l’establiment, es va presentar com Antoni Mourchois. Era un home d’edat, rabassut, de faccions arrodonides i greixoses, però dotat d’uns petits i vivaços ulls negres que es posaven en tots els aspectes de la meva persona, com si volguessin capturar-ne tots els detalls, d’una manera subtil i polida que no intimidava gens. Es va revelar com un gran orador i, de fet, el pes de la conversa el duia ell en tot moment. Saltava alegrement d’un tema a l’altre, utilitzant freqüentment mots francesos que havia de deduir pel context; semblava un home instruït en una gran varietat de matèries, tal i com correspon als taverners, que es veuen arrossegats a dialogar amb els personatges més diversos i extravagants.

Els altres dos comensals, molt més joves, es van presentar com Joan Codina i Guillem Franch. Tots dos eren rudes pastors de muntanya amb escasses habilitats socials. Malgrat tot, segurament encoratjats pel vi, no es van mostrar gens esquerps; suposo que es delien per conèixer el primer foraster que posava els peus en aquell vilatge en molt de temps. Finalment, l’ancià de la pipa era el Francesc Codina, avi del Joan; però no va badar boca i va haver de ser el seu nét qui el presentés.

L’àpat va fluir entre les amenes anècdotes de l’Antoni, les bromes i les rialles. La carn era tendra i sucosa, digne dels millors establiments de Barcelona; i jo, amb el cor escalfat pel foc i el vi i assumint el risc de ser pres per un foll, vaig decidir relatar la meva topada amb l’enigmàtica parella formada per l’esparracat caminant i la bellíssima dona d’ulls maragda.

No em van deixar concloure la història. Tan bon punt vaig descriure la dona, els somriures es van esfumar dels rostres dels quatre homes, que van empal·lidir de terror; el vas que sostenia el Guillem, a tocar dels llavis, va caure a terra i es va esbocinar. L’ancià, va ser víctima d’un estrany d’atac; pres d’angunioses convulsions, tan violentes que va partir la cànula de la pipa amb la mà que la sostenia, va començar a proferir crits demencials:

—Ho pressentia! És aquí! Ha tornat per rematar el que va començar! Vella bruixa! Ni el Cel ens salvarà d’aquesta, a nosaltres, condemnats! Maleït sigui el Ramon, que ens va sentenciar a una mort en vida! A un infern pitjor que l’Infern! L’Infern! Per sempre! Per sempre més!

El Joan, fent un suprem esforç, va atènyer sobreposar-se i es va alçar per calmar el seu avi; ho va aconseguir en part. Tot i que l’ancià va cessar de vociferar, no va recuperar la pau i va romandre balancejant-se a la seva cadira com un alienat, respirant feixugament i murmurant malediccions.

L’escena em va deixar de pedra. Volia excusar-me, demanar el perquè d’aquell temor, però de la meva boca només n’eixien balbucejos inconnexes. L’Antoni es va treure la màscara de bromista; amb expressió greu, sense dir ni un mot, va agafar un llantió i va baixar al rebost, per pujar-ne tot seguit una segona gerra i un parell de gots, i amb un moviment de cap em va indicar que el seguís escales amunt. Vam dirigir-nos al pis superior, on un passadís obscur distribuïa a banda i banda les portes de les cambres, des de l’interior de les quals m’arribaven les veus amortides de dones i nens. El terra de fusta cruixia sota les nostres soles, i en obrir la primera habitació, que pudia de resclosit, el grinyol de la porta desmanegada va tallar l’aire com un sabre. El mobiliari de l’estança era senzill, tan sols un llit de palla i un petit escriptori corcat, que el taverner va desplaçar fins a tocar del jaç. Acte seguit va encendre un canelobre, que va dotar d’una calidesa força acollidora la cambra, i em va convidar a asseure’m a la vora del llit. Una vegada acomodat, em va omplir el got d’un vi que, segons em va assegurar, no era el vinagre aigualit que bevien a baix. En fer el primer glop, vaig pensar que no tan sols era exquisit, sinó que podia ben ser el millor vi que havia tastat fins aleshores. L’Antoni va seure a la cadira de l’escriptori, cara a mi, i també se’n va servir una ronda. Després d’un parell de glops per ordenar-se el discurs, va dir:

—De ben segur que, ara mateix, teniu una multitud de preguntes a la testa i, certament, teniu dret a una explicació. Per això us he fet pujar, perquè no crec que el cor debilitat del vell Francesc suportés oir la història d’aquest poble una vegada més.

Es va escurar la gola amb una mica més de vi, i disposant de tota la meva atenció, va començar el seu relat:

Continuarà d'aquí quatre dies.

La travessa pirenaica (1a part)

2011-07-15T03:06:00.000-07:00

Una boirosa tarda de desembre de l’any 17... em trobava xuclant assossegadament la meva pipa d’aigua a la vora del foc, completament absort en els meus pensaments i en el crepitar de les flames, quan algú va tustar a la porta i em va fer caure de tornada al món real. Un fugaç cop d’ull per l’espiera em va revelar que es tractava d’un missatger a cavall que, a jutjar per la brutícia acumulada a la seva casaca i l’aspecte flac de la seva muntura, devia dur un bon grapat de llegües a l’esquena. En obrir-li la porta, em va saludar molt educadament, i em va preguntar si es trobava en presència del senyor Torrell; en respondre jo afirmativament, em va lliurar un sobre lacrat amb el meu nom escrit en una cal·ligrafia que em resultava familiar. Es tractava del meu germà Ausiàs, de qui feia anys que no en tenia notícies; un esperit eixelebrat que, després de la guerra, havia emigrat en busca de fortuna, i després de moltes penalitats, havia aconseguit muntar una impremta amb un soci a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, on posteriorment s’havia casat amb una mossa de família acomodada. Els únics records que en servava es remuntaven a la llunyana època de la nostra joventut i, per un moment, el conjunt infaust que formaven la gèlida boira, el desgastat missatger i el misteriós sobre que em tremolava a les mans em va fer témer una desgràcia.

La missiva estava datada de vuit dies enrere. En ella, l’Ausiàs, després de desitjar-me la millor sort en la meva manufactura d’indianes, em comunicava que recentment havia sigut pare d’una saludable nena de galtes enrojolades, i que el seu més fervent anhel era que els meus deures em permetessin escapar-me una temporada a les contrades franceses per conèixer la nouvinguda. Continuava la carta fent referència a la frisança de la seva esposa per conèixer, citant textualment, “l’admirat germà gran del que sempre li parlo” i recalcant-me l’important que seria per a ell el poder gaudir de la meva companyia després de tants anys. A continuació em proporcionava indicacions precises per trobar casa seva una vegada arribat a Prada de Conflent, i concloïa la missiva suggerint-me que, per fer-li arribar la meva resposta, utilitzés com a canal de comunicació el mateix missatger, que tenia instruccions d’allotjar-se a la Seu d’Urgell –on jo vivia– fins que prengués una decisió.

L’inesperada bona nova em va inflar de joia. Precipitadament vaig redactar la resposta, notificant al meu germà que em tindria a casa seva en, aproximadament, una setmana. La vaig entregar al missatger, el qual, tocant-se el barret a mode de salutació, em va informar de que s’allotjaria a la posada i l’endemà mateix emprendria el retorn.

El dia següent em vaig enfundar en un abric llarg i vaig sortir a visitar el capatàs de la manufactura, per fer-li saber de la meva imminent absència, que es perllongaria com a mínim un mes, i per donar-li ordres precises referents a les directrius que volia que seguís a l’hora de gestionar l’empresa.

Al vespre, vaig tornar a casa amb la consciència tranquil·la i l’ànim exaltat. Estava convençut de que deixava el negoci en bones mans, puix que tenia plena confiança en el meu empleat, i em sentia feliç perquè res més que la distància física em separava llavors del retrobament amb el meu germà. Després de sopar, mentre a fora la nit gelava els carrers, em vaig asseure al meu escriptori de roure massís i vaig dedicar-me a consultar mapes per tal de planificar la ruta. Després de meditar una estona, vaig discernir dues opcions clares: la més fàcil –i sensata– passava per vorejar els Pirineus fins a l’Empordà i, una vegada allí, creuar la serralada pel camí ral que comunicava Catalunya amb França. Era un itinerari d’una gran senzillesa però implicava fer una volta considerable, i el meu estat era de tal eufòria i impaciència que no estava disposat a assumir-la. Així, irreflexivament, em vaig decantar per la segona opció, que em connectava amb el destí gairebé en línia recta: travessar els Pirineus per la conca del Segre fins a arribar gairebé al seu naixement, i allí avançar un petit tram fins a enllaçar amb el llit del Tet, que en el seu descens passava per Prada de Conflent mateix, de manera que la ruta es reduïa a resseguir cursos fluvials i, segons creia, no tenia pèrdua.

La primera jornada de travessa no tan sols va transcórrer sense incidents, sinó que fins i tot va resultar plaent. El camí del Segre feia de bon transitar, i el meu rossí, malgrat que acumulava uns quants anys, aguantava sense massa esforç el trot suau que li marcava. Vaig pernoctar a Puigcerdà, on un àpat frugal però consistent a base de sopa espessida amb pa i fideus, vi i avellanes, i un son profund en un bon jaç, em van recuperar completament del cansament de la cavalcada. El matí següent es va llevar com un dia radiant i temperat, sense cap rastre de núvols, amb un sol generós que convertia la natura de la vora del camí en un autèntic espectacle de colors. Vaig reprendre la marxa de bon humor i a bon ritme, tot xiulant una vella tonada. Cap al migdia, però, les circumstàncies es van tòrcer. L’agradívol camí es va anar convertint progressivament en un escarpat i rocallós sender que dificultava molt l’avanç i, al cap d’un parell d’hores de transitar per aquell terreny tan accidentat, el meu vell cavall va començar a escumejar i esbufegar d’esgotament. No vaig tenir altre remei que desmuntar i continuar a peu, arrossegant-lo per les regnes. Per acabar-ho d’adobar, es va aixecar un inclement vent alpí, gèlid com un alè fantasmal, que em tallava les galtes envermellides, i uns amenaçadors núvols van eclipsar el sol i van sumir-ho tot en una incòmoda llum platejada.

Vaig passar hores immers en tals nefastes condicions, serpentejant en solitari entre inhòspits boscos alpins, acompanyat només de l’exhausta muntura i del brogit del curs alt del Segre, amb altíssimes cingleres nevades que s’erigien a banda i banda custodiant el camí. Sentia com la moral em defallia, podia notar com es precipitava cada vegada més i més avall, més endins en les profunditats de les meves entranyes; cada passa em suposava una feinada, havent de traginar amb el meu propi cansament i amb el del rossí; i quan la llum va començar a minvar, i el Segre va desaparèixer, vaig esclatar en un doll de renecs i lamentacions.

Però havia de continuar. Havia de trobar el riu Tet fos com fos; era impensable acampar allí, enmig del no res, a la mercè de la gelor i dels llops. Així que em vaig forçar per estroncar la plorera, que en part em semblava ridícula, i vaig accelerar el pas tot dient-me que en menys de dues hores estaria ajagut en una còmoda habitació, amb la panxa plena, rient-me de tot allò.

Al cap de poc, la foscor incipient em va forçar a encendre el fanal. Sota la tènue i pampalluguejant, però càlida, resplendor que desprenia, vaig sentir una espurna d’optimisme. Segons els meus càlculs, el Tet no podia distar de la meva posició més d’una o dues llegües, i Montlluís, la primera població del seu recorregut, es trobava aproximadament al mateix punt d’enllaç. Més animat, fins i tot vaig arrencar a xiular la mateixa tonada que al matí, tot i que per més que m’esforçava, no aconseguia apaivagar la tremolor del meu to.

Vaig emmudir bruscament quan va arrencar a nevar. Els flocs, grossos com nous, afeixugaven encara més la meva castigada muntura i m’obligaven a doblar els meus afanys per estirar-la. Si abans era impensable parar, llavors, amb aquella nevada, era una completa bogeria. L’única solució era avançar; ja no fins al riu Tet i Montlluís, sinó fins a qualsevol cova, balma, gruta o cavitat que em servís de refugi, abans que la nit que s’enfosquia em sepultés sota el seu mantell de supersticions.

En girar un revolt, quan la meva desesperació estava assolint el paroxisme, l’esperança se’m va aparèixer en forma d’un puntet de llum al sender que es movia, erràtic, a unes passes de distància. Sens dubte es tractava d’algun caminant que em podria indicar la ubicació d’un refugi o, almenys, oferir-me una benvinguda companyia.

—Ei! Esperi, per l’amor de Déu! —vaig suplicar.

La llumeta em va fer cas omís. Quan em vaig disposar a córrer per encalçar-la, la immobilitat del cavall em va frenar. Vaig suposar que estava massa defallit per fer un pas més, però en acostar-li el fanal a la cara, vaig ser colpejat pel terror indicible que transmetia la seva mirada. En va el vaig intentar convèncer de que avancés; com més estirava de l’arnès, més rotundament es negava ell entre renills i esbufecs. Finalment, en un arravatament de pànic, es va deslliurar bruscament de les meves mans i es va perdre al galop en l’obscuritat, camí avall, amb tot el meu equip i provisions, excepte la roba que duia i el fanal.

Perplex davant aquell inusual comportament i totalment desemparat, em vaig aferrar a la meva única salvació i vaig córrer com un foll per mirar d’atrapar la llumeta; però degut a la distracció causada per l’incident del rossí l’havia perdut de vista. Llavors ja era nit tancada, fosca com la gola del llop més enllà de la bellugadissa illeta de llum del meu fanal, i estava sol, sense mantes, sense aigua ni menjar, perdut en la muntanya enmig d’una creixent tempesta de neu. Absolutament superat per la situació, vaig deixar el fanal a terra, em vaig asseure en una roca amb el cap entre les mans i vaig plorar de desesperança.

De sobte, la resplendor groguenca que significava tot el meu món conegut va il·luminar uns peus, parats just enfront dels meus. Alçant la vista vaig comprovar que es tractava d’un home barbut que anava abillat amb una capa esquinçada, gastades vestidures passades de moda i un sarró de pastor. Em sotjava en silenci, impassible, impol·lut; amb una indesxifrable expressió facial. Tot i que no es mostrava explícitament violent ni hostil, hi havia quelcom en ell que m’impedia alegrar-me de la seva presència, tot i que instants abans hauria donat tota la meva fortuna per ella. Reprimint un incomprensible impuls de fugir, em vaig aixecar i va ser llavors quan la vaig veure.

La segona part d'aquí a quatre dies!

Los hadza y nosotros

2011-05-29T03:39:00.000-07:00

En un recomendable reportaje del National Geographic, el enlace del cual figura al final de esta entrada, se habla de la tribu africana de los hadza; nómadas perdidos en las profundidades de Tanzania. Viven en pequeños grupos sociales que se forman alrededor de tres o cuatro miembros principales pero no dominantes, y no son vinculantes: cada miembro es libre de cambiar de grupo cuando lo crea conveniente.

En su idioma, el hadzane, no existen numerales más allá del cuatro. No miden el tiempo –consecuentemente, no tienen horarios–, no creen en ningún ente sobrenatural y no celebran cumpleaños ni tienen compromisos sociales de ningún tipo. Sus pertenencias personales son tan escasas que caben en un fardo; el resto lo obtienen de la sabana, la cual recorren incansablemente en búsqueda de alimento. Su sencilla forma de vida no ha cambiado en, al menos, diez mil años.

Citando textualmente: “Los antropólogos han calculado que “trabajan” (buscan alimento activamente) de cuatro a seis horas al día”. Quizás es a causa de esta carencia de trabajo que los hadza no tienen ciudades, ni ropa, ni internet, ni coche, ni fútbol, ni televisión. Tampoco pueden beneficiarse de un médico cuando enferman, ni resguardarse bajo un techo sólido durante las noches de tempestad, ni degustar ningún otro requisito que los sesos de babuino, ni conocen absolutamente nada más allá de sus territorios. Pero no lo necesitan.

Un hadza afortunado alcanzará la edad de sesenta años. En el nuestro mundo “civilizado”, una buena parte de la población no se sentirá afortunada hasta que no se jubile a los sesenta y siete; entonces, con suerte, dispondrá de, más o menos, una década para disfrutar de su “fortuna” antes de que el cuerpo desfallezca. ¿Dónde se ha esfumado la vida precedente? Seguramente habrá sido consumida amargamente por algún trabajo alienante y repetitivo durante ocho horas diarias; produciendo, en algunos casos, bienes que el propio trabajador nunca podrá adquirir con su sueldo.

Con toda seguridad, si un hadza pusiera los pies en cualquiera gran ciudad, se horrorizaría al contemplar el engaño que miles de personas aceptan cotidianamente. De como la gente se esclaviza a voluntad para mantener una élite privilegiada y totalmente improductiva, a cambio de dosis de anestésicos tales como programas de televisión basura, revistas del corazón, cuatro semanas de vacaciones anuales y una lotería que nos venden como la salvación absoluta.

Realmente, ¿hemos escogido el camino correcto?

LOS HADZA

http://www.nationalgeographic.com.es/2009/12/23/los_hadza_2.html?_part=1

Retalls del paisito (capítol VIII: L'ocàs.)

2011-05-19T12:06:00.000-07:00

Arribem a Márquez Castro a les dotze del migdia. Ningú ens espera a la parada i, per a afegir encara més dramatisme a la situació, plou a bots i barrals. Amb ulleres i pas feixuc, cadascú immers en els propis pensaments, arrosseguem els peus i l’equipatge pels carrers enfangats fins a Calle Maldonado esquina Pinos; sortosament, la Clari té el detall d’esperar-nos amb el dinar preparat. Mengem i ens fiquem al llit.

La recta de temps aparentment infinita que se’m presentava al principi del viatge, finalment, s’ha exhaurit; només en resten un parell de dies moribunds per a acomiadar-se i fer les maletes. I després, toca tornar a connectar; engegar cadascun dels aspectes de les nostres vides que s’han quedat congelats a Barcelona.

Ara, escrivint aquestes últimes línies a l’Aeroport de São Paulo, no puc evitar sentir una estranya nostàlgia pel paisito. No fa ni un dia que forma part del nostre passat però ja sembla que quedi molt enrere. Hem viscut moments bons i dolents; alegries i dificultats, complicitats i ressaques. Instants que semblaven corrents però que amagaven una singularitat irrepetible.

Marxem, sí, però no amb les mans buides: ens enduem records, noves amistats, llaços enfortits entre nosaltres i una personalitat madurada. Desconeixem quan tornarem a sentir la immensa llibertat dels viatges; dels dies verges que es deleixen perquè, recorrent-los, hi deixis marcades les teves petjades. Però d’una cosa n’estic segur: no és llunyà el dia en que la guspira de l’aventura reneixi dins nostre i ens impulsi a embarcar-nos novament en un avió, rumb a un destí incert.

Espero que hagueu gaudit amb les nostres aventuretes; en breu, més relats a Entre el Temps!

Retalls del paisito (capítol VII: Santa Teresa.)

2011-05-19T12:03:00.001-07:00

Tarda de l’u de gener. Jaient a la gespa del jardí de la Clari, estem jugant a cartes i recuperant-nos d’una dilatada nit de Cap d’Any a Montevideo. Tot i que més calmada i menys concorreguda que Nochebuena, no hi van faltar els focs d’artifici –en substitució del raïm–, el bon menjar, el beure abundant i l’albada, aquesta vegada urbana.

El grinyol de la reixa del Josema en obrir-se suspèn momentàniament la nostra timba. El veiem atansant-se a nosaltres, somrient i a pas lleuger.

—Eh, gurises! Us animeu a acampar a Santa Teresa, fins al vuit de gener?—ens diu, accelerat, recuperant una vella proposta que crèiem oblidada—. Aquests dies puc aconseguir licencia a la feina.

La Lore, l’Andrés i jo intercanviem una mirada. Foc a terra, platges oceàniques obertes, aire net... seria un punt i final perfecte pel viatge. Acceptem sense pensar-nos-ho.

—Bé! Amb el Juan i el Pablo hi anirem demà mateix per a agafar un bon lloc.

—Nosaltres avisarem els cosins de Montevideo. Ens veiem allà demà passat!

Així, al cap de dos dies, la Bucksi s’ofereix a fer-nos de xofer fins a la parada de Márquez Castro, Solymar. El preu inclou una rècula d’anècdotes diverses, a les que parem mitja atenció mentre esperem que no faci cap bogeria al volant.

La idea del càmping ha tingut èxit entre els de Montevideo; vindran tots menys la Lilén, que agafarà el mateix ómnibus que nosaltres però baixarà a mig camí perquè ha trobat feina en un bar de la costa. Completarà la tropa el Mateo, un cosí segon.

De sobte, una trucada imprevista interromp la Bucksi en la seva narració. És la Lilén, parlant sobre el baix continu de la Diana renegant vulgaritats.

—Hem perdut l’ómnibus a Tres Cruces i l’estem perseguint amb el Lorenzo! —exclama—. Si arriba a la vostra parada entreteniu-lo tant com us sigui possible!

La situació és crítica! Si no atenyen el bus, també nosaltres el perdrem perquè ells tenen els nostres passatges. Per sort, una segona trucada ens dóna una bona notícia, han abordat l’ómnibus en un semàfor; i també una de dolenta, a causa d’un incendi que ha desencadenat el caos a Tres Cruces, el sistema informàtic s’ha col·lapsat i han revenut els nostres bitllets. Ens esperen quatre hores de travessa a peu dret.

Ens instal·lem com tan bonament podem en el passadís del saturat transport i, després d’una interminable successió de prats, cel, vaca, prats i cel, ens descarrega sota els majestuosos eucaliptus de Santa Teresa.

Abans de continuar cal matisar unes quantes particularitats d’aquest indret. La primera, i més extravagant, és que el càmping està gestionat per l’exèrcit de la República Oriental del Uruguay, ja que es troba contingut dins d’un perímetre militar. La segona és la seva immensitat; és una autèntica ciutat de tela i tendals amb els seus barris i servei de transport intern; caminant, es trigaria ben bé hora i mitja en creuar-la. I la tercera i última; una vegada passat el control d’entrada i efectuat el pagament de la tarifa, Santa Teresa no té llei. Plantes la tenda on vols –les parcel·les estan vagament marcades, però ningú en fa cas–, vas de ventre on vols i aconsegueixes provisions i recursos com pots en un dels seus desbordats supermercats. És el paradís dels hippies des de que Woodstock va passar a la història.

Ens enfilem en un jeep tronat i després de vint minuts de viatge agitat ens trobem amb el Josema, el Juan i el Pablo. Han aconseguit una bona zona, al costat d’un supermercat i dels lavabos, relativament propera a la platja i a tocar d’un espès bosc. Muntem les nostres tendes barates promptament mentre la nit es tanca al nostre voltant i sopem al caliu del foc, encès al terra nu i amb llenya extreta directament del boscatge.

La rutina al càmping és generalment plàcida, si exceptuem espontanis episodis de duresa i incomoditat. Llevar-se n’és un d’ells, en part degut a que les tendes en converteixen en xafogosos hivernacles a partir de les deu del matí i, per si fos poc, és just en aquesta hora quan els nostres veïns, músics aficionats i de mediocre nivell, ens martellegen el cervell amb la seva jam session matinal.

La cara positiva de tot això és que d’aquesta manera ens despertem d’hora i aprofitem el dia. Un mate, unes galetes, una remullada a l’Atlàntic i com nous! El consegüent dinar consta, bàsicament, d’arròs enriquit amb multitud d’ingredients tals com panchos, formatge, tomàquet, tonyina, hamburgueses i carn de vedella en conserva. A la tarda, migdiada, si les cotorres ho permeten; segona sessió de platja i, si s’escau, embarcar-nos en la odissea de cercar aliment. A la nit, quan refresca, mengem asado o pizzes cuites a la foguera i ens endormisquem sota la seva aura ataronjada fins ben entrada la matinada.

Malauradament, els dos primers dies plou bastant i la humitat esdevé una més del grup. Hem d’aguantar sota el persistent plugim les cues del supermercat, del lavabo i de la dutxa; raons per les quals, cap al final de l’estada, la majoria de nosaltres haurà desistit de rentar-se i evacuar civilitzadament i retornarà als orígens salvatges de la humanitat.

Per sort, a la nit el temps amaina. Gràcies al pràctic metanol encenem les branques xopes amb facilitat i les flames ens assequen el cos i ens eleven l’esperit. És en aquest moment quan, gairebé involuntàriament, flueixen els millors versos de rap.

La Karen i la Nicole marxen al tercer dia, just quan despunten els dies assolellats. Desmunten la tenda de bon matí i ens acomiadem. Ja no les tornarem a veure. Ho fem ràpidament, per a evitar la tristesa del viatge que es va acabant, però no podem evitar sentir una petita angoixa interior que fem un esforç per a espolsar-nos i anem a la platja.

Les onades, com sempre, escumegen pugnant perquè els intrèpids genets aquàtics no les cavalquin amb maniobres acrobàtiques. Els corrents són forts i perillosos, m’endinso intentant assolir l’alçada on trenquen les ones i noto la força de l’oceà com m’engoleix; desisteixo immediatament. Mentrestant, el Diego, l’Andrés i el Mateo han organitzat un picadito –un partit de futbol a la sorra– amb un altre grup de joves, i la Lore i els altres han començat a jugar a futbol xinès amb un grup de noies, partida a la qual m’incorporo. Em meravella la facilitat amb la que la gent de la platja uruguaiana interactua amb els desconeguts.

Després de dinar i de fer la migdiada, tornem a la sorra amb un mate entre mans. Volem aprofitar al cent per cent el bon dia que fa, tot i que s’acosten núvols amenaçadors pel nord.

Situem les tovalloles i seiem. Davant nostre, proper a l’aigua, un individu molt estrany sembla que traci dibuixos a l’arena mentre adopta postures de contorsionista a un ritme frenètic, com si s’hagués pres dos litres de mate. M’hi acosto, encuriosit, i contemplo la seva indesxifrable obra: sembla la silueta d’una balena envoltada d’ales de papallona, tot circumdat per una espècie d’onades.

—Què representa això? —pregunto.

El noi, de cabell ros rinxolat, detura la seva fal·lera creativa i em fita amb enèrgics ulls blaus. Em respon amb un fort accent americà i una gran motivació.

—Això és una creació en constant transformació. Tothom hi pot participar! Va, dibuixa alguna cosa!

Un petit grup de gent s’ha aplegat al nostre voltant. Refrenat per la pressió escènica, dibuixo a contracor uns tirabuixons.

—Molt bé! —m’aprova el noi. I dirigint-se a la gent: —Algú més vol participar?

De sobte, una llengua d’aigua traïdora devora gran part de la obra. L’artista es queda bocabadat, però jo el consolo:

—Constant transformació, tu ho has dit. El mar hi ha dit la seva.

Deixem que el noi refaci la seva composició i la Lore i jo anem a passejar entre les roques, on els surfistes es llencen a l’aigua quan el vaivé de l’oceà les cobreix. Si erren el càlcul, es trenquen la crisma. Com que l’amenaçadora tempesta s’acosta cada vegada més, decidim tornar al campament per a tractar de cuinar el sopar abans no sigui massa tard. Per desgràcia, sí que és massa tard. Ens veiem obligats a escalfar arròs amuntegats tots vuit a la tenda com sardines de llauna. Ens servim un got de whisky per a fer més suportable el contratemps i analitzem la cadència de les gotes impactant contra la lona; sortosament, la major part de la tempesta descarrega sobre l’oceà.

Quan cessa de ploure, encenem el foc gràcies, altra vegada, al metanol. Estem una mica moixos per l’estretor de l’àpat però, com sempre, el nostre amic foc ens aixeca la moral.

El dia set de gener, el darrer a Santa Teresa, ens foragita del sac de dormir ben d’hora, per a no perdre el costum, amb un concert matinal. Ens dutxem rudimentàriament amb garrafes d’aigua reomplertes per a deixondir-nos i, mentre esmorzem, discutim el pla del dia. La idea més viable és anar al Chuy, població fronterera amb Brasil, per trepitjar el país veí i comprar alguna ganga a les botigues lliures d’impostos. Així, agafem el jeep que ens transporta fins a la terminal del càmping i, allà, un ómnibus al Chuy.

El trajecte dura mitja hora. En posar el peu a terra quasi se’ns desfà la sola; la calor cau a plom i l’asfalt s’ha convertit en un potent radiador. Procurant avançar per l’ombra, avancem pels carrers curulls de comerços i creuem l’avinguda fronterera cercant algun local on omplir l’estómac amb bon menjar brasiler. Després de vagarejar una estona, se’ns fan paleses dues opcions: una, engreixar-nos com uns porcs a Walter’s, comida por quilos –i de dubtosa qualitat, segurament– o dos, entaular-nos en un modest establiment on anuncien que serveixen baurús. El baurú brasiler, diu el Juan, és l’equivalent al chivito uruguaià; tot un emblema del país. Just la tradició que busquem.

Acompanyat per una Kaiser, una insípida i aigualida cervesa brasilera, el baurú ens omple però no ens causa sensacions tan profundes com el chivito. Tot i que els ingredients són semblants, li manca quelcom inexplicable. Estil, potser.

Més tard, a les botigues lliures d’impostos del cantó uruguaià de l’avinguda, el Mateo compra un licor desconegut anomenat Amarula, destil·lat a partir del fruit d’un arbre de la sabana africana anomenat marula. A l’etiqueta, un elegant elefant suggereix un exotisme gairebé pervers, i el Mateo assegura que és una beguda que, una vegada s’ha tastat, no s’oblida fàcilment. El Juan, esperonat per la curiositat, adquireix una ampolla d’absenta verda de seixanta graus perquè es moria per provar-la. I el Pablo, un Chivas de divuit anys pel seu pare que aquesta nit defendrà fèrriament de les nostres urpes. Una vegada ple el cabàs amb tals productes de primera necessitat, tornem a Santa Teresa ofegats de calor.

Cap el vespre, la població del campament s’amplia amb l’arribada de la Vicky, el Fede i la Victoria –tots tres amics del Josema, del Juan i el Pablo–; i els cosins Manuel, Joaquín i Mauricio amb uns amics. En venir en cotxe, la Vicky i companyia han carregat pedaços de civilització tals com llums de gas, una taula plegable, bidons d’aigua i uns tamborets que s’agraeixen molt. Concloses les salutacions, nosaltres desmuntem la tenda, un petit gest que ens sentencia a no aclucar ull fins que no ens deixem caure als frescos llençols de casa de la Clari, Solymar, vés a saber a quina hora.

Després de sopar pizzes –enyorem considerablement els vegetals aquests dies– i de seure al voltant del foc escoltant com el Manuel extreu uns acords de la guitarra, decidim que cadascú carregui un feix de llenya i anar a passar la última nit en companyia de l’oceà, bressolats per la seva remor reconfortant.

La platja és la gola del llop; no hi ha lluna ni estrelles. Cap punt de llum forada la densa negror i només les nostres veus i el brogit de les onades, que sembla que provingui de totes direccions, esquerden el silenci. Per a estalviar llenya, encenem un diminut foc que serveixi de referència i destapem l’Amarula. El Mateo tenia raó: tan bon punt els meus llavis entren en contacte amb l’espès licor, un suau i equilibrat sabor m’inunda les papil·les. És excel·lent; un Werther’s Original líquid, una dolça nata amb un toc d’alcohol afegit. L’ampolla passa de mà en mà i en un instant cau, exhaurida, al costat del foc. Amb raó els elefants africans devoren amb avidesa aquest fruit; la natura és sàvia!

L’absenta, en canvi, causa una impressió ben diferent. En prescindir del ritual de la cullera, el sucre i la flama, que li rebaixa la graduació, tots els seus seixanta graus ens socarrimen les entranyes des de la gargamella fins a la boca de l’estómac; és impossible empassar-se’n un bon glop sense vomitar. De la mateixa manera que l’Amarula, passa de mà en mà, i en un instant cau, plena, al costat del foc.

—Bé... ara ja puc dir... que l’he... provada —aconsegueix articular el Juan, estossegant, mentre s’eixuga les llàgrimes.

L’Andrés inicia un beatbox. És el moment d’improvisar! Com sempre, obro jo la ronda amb uns versos sobre la nit, la platja i el moment únic que vivim; però sóc interromput per un individu grenyut i nu de mig cos que, aparentment, s’ha materialitzat d’entre les ombres. Tots callem, estupefactes. L’home ens escodrinya un per un.

—Teniu foc? —demana a la fi.

Sí, és clar que tenim foc. Li allarguem l’encenedor i ell, en comptes d’encendre’s el cigarro que esperàvem, cala foc als extrems d’un bastó de piromalabars. Voltejant-lo i dansant lleuger com una ploma, es fica a l’aigua fins als talons, esdevenint un inquiet foc follet que planeja amb elegància sobre l’oceà que, cristal·lí, reflexa les flames i les multiplica. Místic. Quan acaba, torna cap a nosaltres i ens demana aigua.

—Ho sentim, només tenim cervesa.

El ressec malabarista es resigna i, encongint-se d’espatlles, en beu un llarg glop.

—Què fas per aquí, tot sol? —li pregunta el Josema.

—He vingut a veure les noctilucas —respon senyalant l’oceà amb un ample moviment de braç. Les noctilucas, algues microscòpiques bioluminiscents, converteixen el trencar de les ones en bandes de llum verdosa que es prolonguen en la fosca, esclaten en un èxtasi de color i s’apaguen fins que s’alça la següent onada.

—Avui n’hi ha poques. Però hi ha dies que, si et capbusses i obres els ulls, sembla que volis a través de la galàxia —diu el malabarista.

Pels nadius és un fenomen corrent; també per a la Lore i l’Andrés, que en la seva infància es van fer un fart de veure noctilucas i de nedar entre elles. Però jo em quedo atònit, contemplant com una vegada i una altra esteles verdoses solquen la nit i s’extingeixen. Quants espectacles ens brinda la natura, i els humans l’estem destruint!

El malabarista se’n va, il·luminant-se el camí amb la seva doble torxa. Comença a clarejar i el moment de marxar s’atansa. Comencem a estar morts de son. Tornem al campament i preparem un mate per a revifar-nos, però estem massa cansats per a notar-ne l’efecte. A mesura que la claror augmenta tothom es va retirant. Només el Josema i el Juan aguanten in extremis fins que, amb una abraçada, ens acomiadem definitivament. L’immens esgotament que patim impedeix que sigui un moment excessivament trist.

Retalls del paisito (capítol VI: Punta del Este.)

2011-05-14T05:38:00.000-07:00

El dia vint-i-sis, després d’un plàcid i apaivagat Nadal, rebem una trucada. És la Bucksi, germana de la Clari i mare del Claudio, una dona de paraula fàcil i de maneres temeràries, sobretot al volant. Sense anar precisament al gra, ens diu que se li ha ocorregut deixar-nos uns dies el seu apartament a Punta del Este, destinació d’estiueig predilecta dels adinerats i de diverses celebritats d’arreu del món. No ens crida especialment l’atenció però, com que tenim l’agenda lliure, acceptem encantats. Anem cap allà l’endemà mateix.

L’apartament és relativament humil si es té en compte el context, és a dir, és la segona residència que qualsevol persona normal desitjaria tenir. Hi arribem esbufegant després d’una acalorada caminada sota el sol del migdia carregant les provisions, però ens revifem amb un bon dinar i una pel·lícula.

Preparo el meu primer mate amb yerba canaria, la més potent, i anem a fer una capbussada, tot improvisant versos de rap, envoltats d’imponents xalets amb la gespa pulcrament tallada i ostentosos hotels d’estil afrancesat. La platja, Playa de la Pastora, molt més massificada que la de Solymar, no té cap encant i està atapeïda de senyores amortitzant el seu bikini car. Però l’aigua té la temperatura ideal per a xipollejar a gust.

Mentre fem una partida de pales alternant els sets amb xarrups de mate, se’ns acosta un marrec demanant per a jugar. L’Andrés se’n va a la tovallola i em quedo amb ell; es diu Brian i no n’encerta ni una. Malgrat tot, aplego tota la paciència que puc i em resigno recollir pilotes durant ben bé un quart d’hora.

—Che, enraones igual que els jocs de la PlayStation —em diu.

Li responc que és perquè sóc de Barcelona i ell, admirat, em diu que el Barça és el seu equip preferit després del Nacional. A mi em cau més simpàtic el Peñarol, però callo per no entrar en una discussió futbolística en la que tinc les de perdre.

Quan dono per acabada la partida, em disposo a fer el llargandaix al sol però tinc massa yerba canaria a les venes i no puc parar quiet. En una duna propera hi ha uns nens que practiquen sandboard, una mena de disciplina de l’snowboard per a països on la neu és escassa. Un d’ells és el Brian.

—Em mereixo una recompensa per la classe de pales —dic a la Lore mentre m’aixeco.

El Brian intercedeix per mi i em deixen la taula sense problemes. La duna té uns escassos sis metres d’alçada i pendent suau, llisco sense dificultat. Abuso un xic i faig un segon descens. Després faig petar la xerrada amb la canalla i tots es fascinen amb Barcelona.

—T’agrada el futbol? Ets del Barça?

—Sí.

—Hi ha muntanyes a Barcelona?

—No a Barcelona, però si a prop, als Pirineus.

—I són molt altes?

—Bastant, tres mil metres.

—Tres mil metres! Deuen arribar al cel! I... tenen neu?

—És clar, a l’hivern.

—Oh! I com és, la neu? —Els ulls dels nens s’obren com plats.

Bona pregunta, penso.

—Doncs és com aquesta sorra, però blanca i freda.

La quitxalla n’agafa un grapat i els finíssims grans se’ls escolen entre els dits. Suposo que es deuen imaginar com deu ser aquella desconeguda, estranya i llunyana sorra blanca i freda.

Al dia següent, el Claudio arriba, parsimoniosament, amb gairebé quatre hores de retard. S’escarxofa al sofà i ens proposa un pla.

—Si us sembla bé, el que podem fer és cebar un mate.

M’atanso a la cuina i escalfo aigua amb la tetera. Mentre el vapor entela els vidres, el Claudio s’excusa pel retard al·legant qüestions de feina, però realment no estem gens molestos. Quan li cebo el mate, em mira amb desconfiança.

No ho faig del tot malament, diu, però la pila de yerba –la taipa– ha de tenir una inclinació de quaranta-cinc graus. Després s’ha d’afegir un rajolí d’aigua tèbia perquè xucli i s’infli. Finalment, es col·loca la bombilla i ja es pot xarrupar.

—Si es fa així, queda un mate que es puro poderío!

Mate en mà, sortim de l’apartament i, en cotxe, rodem al llarg de la carretera que repassa la línia de la costa fins a la Playa de Portezuelo, que tampoc alberga gaire interès pel viatger. És encara més concorreguda que la Playa de la Pastora i disposa d’un port esportiu amb tot de iots amarrats. En un d’ells sembla que s’hi celebra una escandalosa festa ja que, tot i que amortits, ens ressonen als timpans els baixos d’un techno bastant cru.

També és crua la coïssor que sentim tot just ficar-nos a l’aigua. Està infestada de tapiocas! Són tan nombroses que l’onatge les expulsa a l’arena i els seus cossos gelatinosos s’acumulen a la vora com gotes de pluja sobre una claraboia. Els banyistes de la regió, però, deuen tenir la pell immunitzada, o bé és que se senten tan aclaparats a la sorra per falta d’espai, que no els importa remullar-se com si res. Decidim fer el mateix; la calor és inclement i la picor no dura.

Esgotem el mate mentre el Claudio ens explica vivències. De jove era molt tímid, exactament a les antípodes del que és ara, però només gràcies a que es va decidir a canviar el seu rol.

—Perquè tots prenem algun rol, —diu— ens posem una màscara quan sortim al carrer i no ens la traiem fins que ens recollim en la intimitat. Aquesta màscara amaga els nostres defectes i realça les nostres virtuts, i crea la imatge pública de nosaltres. Una imatge falsa, al cap i a la fi, i com a falsa que és la podem canviar al nostre gust.

—Però no sempre ens posem la màscara —discrepa l’Andrés—. Jo amb els meus amics m’hi entenc molt bé, i no sento que estigui actuant falsament.

—És clar que no, és la gràcia dels bons amics. —El Claudio s’encén un cigarret—. I de les parelles, que ens permeten despullar-nos de la màscara. Molts dels matrimonis fracassen perquè estan basats en ella. —Inhala una profunda pipada—. Els defectes no es poden amagar eternament —conclou.

La conversa s’estén llargament i, quan comença a decaure, la concurrència aplaudeix sense raó aparent, com si els hagués agradat molt el nostre diàleg. El Claudio s’hi afegeix i ens insta a fer el mateix.

—S’ha perdut un nen i la gent aplaudeix per a indicar als pares que l’han trobat.

En efecte, no gaire lluny de nosaltres hi ha una pobra nena feta un mar de llàgrimes. Per sort, els pares no triguen en aparèixer i consolar-la amb una abraçada.

Arribem a Punta Ballena just a temps per a contemplar la posta de sol. Punta Ballena, anomenada així perquè és punt d’albirament de les balenes que migren cap a Península Valdés (Argentina), és el petit braç de terra que separa l’apartada Playa de Portezuelo de la resta de platges de Punta del Este. Ens recolzem al mirador de Casa Pueblo mentre l’ocàs converteix el mar en negre petroli i el cel en un forn ardent. Casa Pueblo, en els seus inicis, era la residència d’estiueig de l’artista uruguaià Carlos Páez Vilaró; però va derivar fins a esdevenir una immensa ciutadella-monument d’un particular estil que recorda a quelcom a mig camí entre les cases blanques de la costa grega i Gaudí.

Quan el Sol s’ha acomiadat anem a sopar en un local del proper poble de Maldonado, on et venen la pizza per metres. Mig metre per cap és suficient. Tornem a l’apartament i la Lore ens sorprèn amb un regal. Es tracta d’una Delirium Tremens, una sublim cervesa belga de cos dens, que es pot dir que ha portat de contraban des de Barcelona. Decidim gaudir-ne al port, contemplant la nit, així que altra volta pugem al cotxe i rodem en sentit contrari que a la tarda. Si abans ens hem desmarcat una mica del luxe, ara ens hi submergim de ple. La nit a Punta del Este són refinats bars de copes, BMWs monstruosos, gratacels il·luminats fins a l’últim balcó i noies repintades amb minifaldilla i tacons alts. I nosaltres; en el petit cotxe xinès, vestint pantalons curts i samarretes de cotó, buscant un racó on passar desapercebuts entre tanta distinció.

Seiem al port en silenci i deixem que el malt ens refresqui la gola. Els iots, amb les banderes més diverses i alguns amb nom de noia, es balancegen suaument en la mar calmada. De sobte, una veueta ens desperta de la nostra letargia. Pertany a un nen crescudet, a bord d’una espaterrant embarcació, palplantat davant el mig metre que el separa del moll.

—M’ajudeu a baixar? Ajudeu-me a baixar!

El seu to no és, ni de lluny, el correcte. Nen ric malcriat! Que salti i es peli els genolls per primera vegada a la seva vida, penso. L’ignorem i fem el gest de marxar però, el Claudio, que és actor, estira fortament la maroma per a acostar el iot com si el nen estigués en perill de mort. Gràcies a ell pot posar el peu, sa i estalvi, a terra ferma.

—Estàs fet tot un salvador, Claudio —riu l’Andrés.

En aquestes que comença a plovisquejar de costat. És tard i la cervesa s’ha acabat; és l’hora d’anar a dormir. Esperem que demà faci bo, tenim una altra ruta pensada.

Ens llevem tard i la primera mala passada del dia és experimentar com l’agre gust de la llet tallada et desvetlla de cop. La segona és haver de sortir en dejú a buscar-ne més.

Ja ben esmorzats, prenem la mateixa direcció que la nit passada. La idea és simple: recórrer en cotxe la costa fins al Faro de José Ignacio i banyar-nos a cada platja.

A mesura que avancem, la sumptuositat va in crescendo. Passem d’imponents gratacels a ostentoses mansions amb rotonda i sortidor davant la portalada, algunes ocultes per turonets de gespa com si els propietaris s’avergonyissin del seu poder. Més endavant trobem un bloc de pisos de terrassetes escalonades amb piscina; segons ens comenta el Claudio, aquest edifici és famós per disposar d’ascensor de vehicles. És a dir, pots aparcar la limusina a la mateixa porta del teu dúplex de la sisena planta.

Al cap d’una estona ens plantem a la Playa de los Dedos, que marca el límit entre el Río de la Plata i l’oceà. En el punt de transició, en teoria exacte, hi ha una original escultura que representa una mà mig enterrada a la sorra, de la que només en sobresurten els cinc dits colossals. Breu parada, fotografies, mate i reprenem la marxa.

Creuem l’Arroyo Maldonado, un rierol crescudet de l’amplada d’un senyor riu, per un curiós pont ondulat com una patata fregida. El Claudio pitja l’accelerador sobtadament i l’estómac se’ns puja a la gola amb tanta pujada i baixada. És divertit! M’alegra pensar que a la tornada repetirem. Ens aturem a la platja de la desembocadura de l’Arroyo a refrescar-nos entre joves surfistes que cavalquen les seves primeres onades oceàniques i roques plenes de crancs. El cel està enterbolit per núvols prims i clars tot i el fort vent, esperem que no empitjori i ens caigui un xàfec.

Continuem engolint quilòmetres fins a la següent platja, on ens tornem a remullar. Endrapem, afamats, unes milanesas delicioses en un bar de carretera. Prosseguim, empolsegant les impol·lutes façanes dels balnearios per on passem rabent i, d’una tirada, ens plantem a José Ignacio; un far blanc com el cel de gairebé cent cinquanta anys d’antiguitat, considerat una relíquia arqueològica.

Les aus marines dominen els feréstecs illots i les onades trenquen ferotgement contra les roques. Tot explorant-les, topem amb un cadell de lleó marí gairebé invisible entre les penyes. Recentment mort, sembla que encara et fiti amb els seus tristos ulls vidriosos. Segurament, desorientat i privat de la seva mare, l’oceà rompent no ha tingut compassió. Tot i que fa pena, és bo saber que aquests animals, la població dels quals ha estat tant delmada en el passat, s’estan recuperant i tenen cries.

Seiem una estona en una piscina natural i ens refresquem els peus mentre contemplem l’horitzó. Estem exhausts i la tarda ja està avançada; decidim emprendre el retorn i reposar fins demà, que tornarem a Solymar. Ja n’hem tingut prou, d’opulència.

Últims capítols en molt breu!!

Retalls del paisito (capítol V: La prèvia al Nadal.)

2011-05-11T05:52:00.000-07:00

Dia vint-i-quatre de desembre. Amb les piles totalment carregades, baixem al saló, i els raigs de sol penetren generosament pel finestral del pati. Perfecte! En cal bon temps, ja que ens passarem el dia a fora. Primera etapa: el Mercado del Puerto.

El Mercado del Puerto no és més que un gran local, situat al port tal com el seu nom indica, que alberga tot de petits establiments on es poden degustar nombroses especialitats uruguaianes per un preu elevat, tot i la incomoditat de romandre allà dins a causa de les aglomeracions i les graelles roents. Per a nosaltres, però, l’únic interès que té és que disposa de lavabos, un bé molt preuat quan s’està de festa. El que ens atrau de veritat és la gatzara que s’hi formarà al voltant!

La Lilén, el Diego, l’Andrés, la Lore i jo entrem al terreny de joc cap a les dotze del migdia. Comprem uns quasi-litres de cervesa, ens apoderem d’un raconet ombrívol de la plaça i seiem tot esperant que la cosa s’animi. De moment, l’únic moviment que hi ha és una roda de capoeira regional i quitxalla que pidola els envasos de vidre buits per a quedar-se amb els diners del retorn. Al cap d’una estona, es sumen al so dels birimbaos els tambors del candombe que sorgeixen d’un carrer a la nostra esquerra, travessen la plaça i desapareixen per un carrer del costat oposat.

És ara quan la canalla pidolaire s’esvera i comença a regar de sidra barata a les noies que s’atreveixen a situar-se al seu abast. Un enviat especial d’una TV local, que cobreix la festa en directe abans que esdevingui massa salvatge, s’il·lumina i entra a la roda de capoeira, sense deixar anar el micròfon. És patètic veure com intenta esmunyir-se de les puntades de peu que li cauen de no sap on. Tan de bo els nens el ruixin ben ruixat i se li passi la tonteria!

La cervesa s’exhaureix i ens aixequem per a anar-ne a buscar més. Seguint la tendència local, aprofitem per a proveir-nos d’unes ampolles de sidra, horrorosa per a beure però bona per a aspergir. Quan tornem, la plaça ja és un mar de cridòria. La festa ha començat!

Ens obrim pas entre la gent, els tambors i els guèisers de sidra fins al centre de la plaça i, quan hi arribem, ja estem xops i enganxosos per la gran quantitat d’alcohol que ens ha caigut a sobre. Banderes de penyes, equips de futbol de barri i de molts altres caires destaquen per sobre els caps. La multitud crida i balla al so de batucades esporàdiques que solquen la marea humana. A vegades, quan la dutxa de sidra és intensa, podem saltar sota dels guèisers com si es tractés d’un humit correfoc. Ens ruixen i ruixem com bojos! Els nens pidolaires s’aprofiten del caos i furten alguna cartera, però els cosins ja ens havien avisat i estem a l’aguait.

Escorrem les samarretes per a alleugerir llast i escupen tan líquid que en podríem beure. Mentrestant, la plaça es va omplint més i més. És una festassa immensa muntada sense cap tipus d’infraestructura, només la que els assistents carreguen al damunt; alguns no carreguen res, només un banyador. Un individu s’enfila a un quiosc del centre de la plaça i fa onejar heroicament una bandera. Tothom li llança les ampolles buides de sidra, que són de plàstic, però cap fa diana tot i que la mitjana d’envasos voleiant simultàniament és de quinze o vint. La dansa aèria de la sidra. El valent gaudeix del seu moment de glòria i s’està una estona en aquella posició privilegiada; quan se’n cansa, en baixa i un altre el relleva. I de nou les ampolles al vent, però tampoc és tocat per cap. Sembla que algun tipus d’aura protegeixi a qui s’enfili allà dalt, però no estem disposats a provar-ho.

S’han fet les quatre de la tarda i estem cansats i fastigosos. Marxem. La Lore, l’Andrés i jo hem d’agafar l’ómnibus cap a Solymar per a dutxar-nos i descansar abans de continuar amb la segona etapa, més familiar, de la prèvia al Nadal: l’asado!

Empestem la gent que ha tingut la mala idea de seure a prop nostre durant la mitja hora que dura el trajecte, arribem a casa i ens fiquem a la dutxa de pet. Després dormim una merescuda migdiada.

Ens llevem cap a les set de la tarda i la Clari ja té quasi tot el tiberi a punt: amanida, picadita, begudes variades... i l’estrella de la nit, un xai desossat de quinze quilos. I per si no fos prou, cada convidat portarà una especialitat pròpia.

—No sé si farem curt amb el xai... —es preocupa la Clari—. Una vegada rostit només rendeix set quilos.

—N’hi haurà de sobres! —exclamem a l’uníson.

Cap a les nou comença a arribar la gentada i, al cap de poc, les converses de vint-i-cinc persones omplen el menjador i el porxo. La taula és plena dels requisits més diversos: llengua de porc, porc agredolç, amanides exòtiques, canelons de tonyina... provisions per a un regiment. El Carlos s’encarrega de rostir el xai al cobert del jardí mentre la Clari no para de treure picadita i begudes de la cuina. Mengem, bevem, riem, i ens omplim la panxa només amb l’aperitiu.

A les onze s’obre el bufet i tasto una mica de cada plat menys de llengua. Tot i que tots endrapem com si ho anessin a prohibir, la Clari tindrà restes per a dies.

—Pol, com es celebra la Nochebuena allà? —em pregunten.

—Doncs no es celebra, a Catalunya l’important és el dia de Nadal. La tradició és reunir-se amb la família, dinar i fer cagar el tió.

—Què és el tió?

Quan els explico que és un tronc màgic que s’enceba durant els dies anteriors al Nadal perquè, arribada la data senyalada, cagui molts regals mentre es canta i se l’atonyina a cops de bastó, se’n fan creus. Jo els responc que me’n faig creus de que sigui possible un Nadal sopant al jardí!

Entre glops i rialles, es fan les dotze i comencen els focs d’artifici. Els veïns treuen l’arsenal al carrer i sembla que competeixin a veure qui fa esclatar la pirotècnia més vistosa. El resultat és un espectacle de llum i color que posa la banda sonora a les felicitacions i abraçades de la gent.

Després obrim els regals que han aparegut sota l’arbre i, a partir d’aquest punt, la festa es descontrola. El cobert del jardí es converteix en una improvisada discoteca on cadascú llueix els seus millors passos de ball mentre la ràdio escup èxit rere èxit. Una taula amb tot de begudes, representants de tot el ventall de graduacions alcohòliques, esdevé una barra lliure i qualsevol objecte a l’abast és candidat a transformar-se en una percussió amb la que acompanyar la música. La bogeria s’incrementa per moments. La Nicole es destapa com una excel·lent ballarina al so del Claudio i el seu germà Andrés que, proveïts de dos ganivets de tall llarg cadascú, interpreten la “Canción del Afilador”, de creació pròpia i instantània, entrexocant les fulles coordinant-les amb la ràdio. Una vegada conclosa la cançó, el Claudio no baixa la intensitat i, ignorant les súpliques de la Clari, agafa la seva estimada bicicleta estàtica i es marca un esprint –estàtic– al mig de la pista de ball. La vitalitat d’aquesta família em deixa estupefacte!

—És el “Baile del Cordero”! —exclama algú de sobte.

Més ben dit, és altra vegada el Claudio que, mentre sona el tema “La Bolsa” de Bersuit Vergarabat, executa una trepidant coreografia que s’ha tret de la màniga amb la safata de les restes del xai. L’aguanta amb una mà, amb l’altra, se la passa per darrera l’esquena... Jo pateixo perquè els tres quilos de carn que queden no caiguin, però sembla que ho tingui assajat perquè ni una engruna va a parar a terra.

—“¡Devolvé la bolsa, devolvé la bolsa, devolvé el corderooooo!”

Algú mou el dial de la ràdio i encerta una emissora de mítics èxits dels anys setanta i vuitanta. Així és com finalitza el “Baile del Cordero” i com alguns dels ballarins més veterans, cansats, es retiren de la pista. No pas el Carlos que, fent gala d’una energia infinita, fa voltes i voltes sense fre amb la Marina. Nosaltres coregem les parts conegudes dels èxits a ple pulmó, fins que la Clari, preocupada pels veïns, ens diu que és molt tard i que hauríem de fer silenci.

De fet, són gairebé les sis i comença a clarejar. Alguns familiars ja han marxat. La festa decau en caiguda lliure, però llavors apareix el Josema amb un parell d’amics, el Pablo i el Juan, i ens salven el que queda de nit. Així doncs, la joventut ens encaminem cap a la platja a encetar el Nadal de la millor manera possible: veient la sortida del Sol.

El cel matinal és clar, a excepció d’uns primíssims fils de cotó que enteranyinen l’horitzó. La platja està tranquil·la, deserta, no fa gens de vent i el Río és una bassa d’oli. El clima és perfecte. Els pocs núvols que hi ha s’estan tenyint d’un roig cada vegada més viu; ja falta poc perquè Hèlios tregui el seu flamejant nas per damunt de l’aigua. Seiem mentre el Río també s’envermelleix i, de sobte, apareix el Sol. Primer com un puntet de foc que, a mesura que s’eleva, va prenent la forma d’un disc brillant que escampa raigs blanquinosos i rogencs cap a totes direccions. La seva primera llum, que ho enrojola tot al seu pas, ens banya el rostre somnolent i se’m posa la pell de gallina. Finalment, el disc de foc es completa. Avui serà un bon dia!

Ens alcem, ens espolsem la sorra del cul i tornem a casa. Són les set del matí i acabo de viure un dels dies més intensos de la meva vida, i una de les meves millors nits.

La continuació, com sempre, d'aquí dos o tres dies!

Retalls del paisito (capítol IV: Tararias, l’interior)

2011-05-08T14:20:00.000-07:00

S’esgota el dia, entre platja i festa, i l’endemà, després d’esmorzar, ens acomiadem dels tiets i cosins. Marxem a Tararias. Ens arrosseguem sota un sol de justícia de desembre al llarg de les més de deu cantonades que ens separen de la terminal de Tres Cruces. El llast de la ressaca és considerable; la nit anterior hem assistit a un concert realment bo, d’un grup molt polifacètic que tocava tots els estils i s’intercanviaven els instruments entre ells, a un local de caire alternatiu anomenat “El Hornero”, on la cervesa era abundant i barata.

Aconseguim aposentar els nostres culs als còmodes seients de l’ómnibus i dormim les quatre hores que ens separen de Tararias, al departament de Colonia, on ens esperen els tiets agrònoms, una professió amb molta sortida a l’Uruguay, on gairebé tot són camps; ells es diuen Marina i Carlos; els seus fills, Manuel, Joaquín i Francisco. Ens reben amb l’asado de rigor; quan l’hem paït, sortim a fer una volta pel poble.

Tarariras ronda els cinc mil habitants i bull de frenètica activitat. Eixams de joves motoristes desproveïts de casc fan espetegar els seus motors i, a la plaça central, la cúmbia dels vehicles estacionats es mescla amb les rialles dels infants. Fa una tèbia tarda d’estiu i els vilatans són fora de casa.

Segons el que ens va explicant el Carlos, la taxa d’atur del poble ronda el zero per cent. Quilòmetres i quilòmetres de camp el circumden i molta gent el treballa. Els que no, s’han col·locat a la planta de producció de llet, a la cambra frigorífica o a alguna de les moltes plantes de producció agrària de la zona. Aquesta abundància de feina, però, no salva al poble d’una pobresa que sembla omnipresent, però dissimulada, al país. Al costat d’una bonica casa amb la gespa del jardí rasurada impecablement és freqüent trobar una lúgubre barraca que amb prou feines s’aguanta dreta.

És aquí on tinc la ocasió d’adonar-me fins a quin punt els uruguaians menyspreen la seguretat al volant. Em pregunta el Carlos, assenyalant un cotxe:

—Sabries dir-me què és això, Pol?

Miro cap on indica i veig una desferra amb rodes de, pel cap baix, cinquanta anys. Rovellada fins a l’últim cargol, duu una mena de bidó fixat al sostre amb cinta aïllant. Del bidó en surt un tub que el connecta amb el motor. M’ho penso abans de contestar:

—El líquid netejavidres?

—Error! —riu el Carlos—. És el dipòsit de nafta.

“Nafta” es refereix a “gasolina”; m’esgarrifo de pensar què passaria si qualsevol petita espurna es colés al tremendament accessible bidó.

—El problema és que en aquest país, la policia no té competències de trànsit —explica el Carlos—. L’organisme que se n’ocupa té molt pocs efectius i, és clar, la gent fa el què vol. I encara més a l’interior.

Tant el Carlos com la Marina treballen a l’INIA (Instituto Nacional de Investigación Agropecuaria). Ja que la Lore i jo som biòlegs, la Marina té el bon gest d’organitzar-nos-hi una visita amb entrevistes amb representats d’una colla de departaments incloses. Així doncs, de bon matí agafem l’ómnibus de l’empresa i comencem una travessia de mitja hora a través d’interminables camps puntejats per alguna granja aïllada.

Arribem al centre cap allà a les nou del matí. La visita comença amb una sortida de camp en furgoneta amb un grup d’entomologia que fa estudis de població del pugó tacat, una plaga que perjudica les collites. Seguidament anem a parlar amb el Daniel, el científic del pa. El seu equip i ell es dediquen a avaluar la qualitat del pa que es produeix amb les diferents remeses de blat, i la millor manera de fer-ho és coent-lo i tastant-lo. Tot seguint un rigorós mètode científic, és clar. Després tenim cita amb el mateix Carlos, que treballa fent selecció de llavors i ens mostra els més diversos artefactes de separació. Dinem, i hem de combatre la son del migdia perquè tenim una trobada amb la Martha, una entranyable fitopatòloga d’imminent jubilació que ens ensenya el seu laboratori mentre ens narra amb llàgrimes als ulls la seva dilatada carrera científica. Continua la visita amb un dels subordinats de la Marina, Oswaldo, que de nou ens puja a la furgoneta sota un sol de plom per a anar a comprovar que tot vagi bé en uns camps on hi ha sembrats cultius d’avaluació de soja i blat de moro transgènics pendents de legalització. Ens explica que la mateixa empresa que et ven les llavors transgèniques et ven l’insecticida amb el que has de fumigar perquè el cultiu creixi sa. La Lore i jo sentim un calfred a l’espinada davant aquesta imparable monopolització dels recursos que, tot i que ja coneixíem, sempre ens provoca esgarrifances. De sobte, la Marina truca a l’Oswaldo; que ens torni ràpidament al centre que s’acaba la jornada i ens queda un departament per veure. Així doncs, per a no contrariar la mestressa, interrompem les explicacions i tornem a tota velocitat pels boteruts camins de terra aixecant polseguera i estols d’ocells al nostre pas. I, amb el pas per la recent estrenada secció de bioquímica, on es duen a terme millores genètiques de llavors, conclou una visita interessant però intensíssima. Estem esgotats; però, en arribar a Tarariras, encara ens queden forces per a mirar un capítol de Bola de Drac –en chicano– i fer uns llançaments amb l’Andrés i el Francisco a la cistella que tenen al pati.

Consumim un parell de dies més al pedo –sense fer res important– a Tarariras, fins al dia vint-i-tres, que hem de tornar per a passar la Nochebuena i Nadal a Solymar. En el viatge de tornada sí que intento romandre despert, però el monòton paisatge campestre i boví del paisito em fa sucumbir a la son una vegada més. Em desvetllen a Tres Cruces i caminem la tediosa tornada fins a casa el Gonzalo i la Diana. Hem de reposar, demà ens espera una gran festa.

Ens tornem a veure d'aquí tres dies!

Retalls del paisito (capítol III: L'agrest Montevideo)

2011-05-04T07:40:00.000-07:00

A la tarda agafem un ómnibus cap a la capital. Cometem l’error de seure a la part posterior i el nostre cul ho paga car. Mitja hora de muntanya russa per vint-i-nou pesos, una mica més d’un euro. Seguint la Rambla, deixem enrere les mansions de Carrasco, l’Escola Naval i l’Hotel Casino Montevideo, un distingit edifici en fase de restauració des de fa bastant, i ens internem en la ciutat pròpiament dita. La primera impressió és que no s’assembla gens a les nostres capitals. Abunden les cases d’una sola planta, de façana deteriorada, i els carrers són amples i sense marques; és a dir, t’has d’imaginar els carrils. Excepte l’avinguda per on transitem, que està abarrotada de cotxes, els carrerons perpendiculars estan desocupats i disposen de metres i metres de lloc on aparcar. El paradís de l’urbanita.

Baixem a Bulevard, on ens esperen el Gonzalo i la Diana amb el Lorenzo, el seu vell Peugeot. El trajecte fins a casa seva ens acaba de pintar el quadre de la capital del paisito. És una ciutat crua i agresta, sense gaires filigranes; bolcada al reconeixement de l’alliberador de l’Uruguay de les mans dels colonitzadors espanyols, el general José Gervasio Artigas, omnipresent en monuments i noms de carrers. Segons el que ens explica el Gonzalo, degut a la bonança econòmica que es respira, molts uruguaians que abans no podien s’han comprat un auto i s’ha notat. D’un dia per l’altre, les vies s’han omplert de vehicles i algunes d’elles han esdevingut gairebé intransitables. Observant el panorama automobilístic, però, dedueixo que moltes d’aquestes adquisicions han hagut de ser, per força, de tercera o quarta mà. Sinó no s’explica el gran nombre de cotxes obsolets i rovellats que circulen.

L’altra cara de la moneda són el gran nombre de paros –vagues– que pateix el país. Les més significatives són la d’escombriaires i la d’anestesistes. A grans trets, segueix exposant el Gonzalo, són degudes a que actualment s’estan aprovant els pressupostos generals de l’Estat i tothom reclama el seu tall del pastís, encara que sigui a costa de portar la societat a la vora del col·lapse. La vaga d’escombriaires fa una setmana que dura i, excepte en els barris benestants, com Carrasco, que han contractat un servei de recollida privat, la brossa s’acumula a tot arreu desbordant contenidors. Un gran nombre de drapaires ho aprofiten, carregant qualsevol objecte mínimament servible en carros de rodes neumàtiques tirats per cavalls desnodrits.

—Els grans oblidats, reminiscències de la crisi de principis de la dècada del dos mil —diu el Gonzalo.

La passejada finalitza a una casa de dues plantes, vella però mantinguda, de la Calle Sarmientos, a tocar de la Rambla i el Parque Rodó. És tarda ben entrada; només queda sopar una pasta boníssima que prepara la Diana, connectar breument amb la vida real a través d’internet i anar a dormir.

L’endemà, el Diego i la Nicole s’ofereixen com a guies turístics i anem a visitar Ciudad Vieja. Agafem l’ómbibus 116 per disset pesos –cinquanta cèntims– i baixem per l’Avenida Dieciocho de Julio, l’artèria principal de la ciutat, fins a la Plaza de la Independencia, on visitem el mausoleu d’Artigas. L’interior està custodiat per una parella dels anomenats popularment blandengues, uns immòbils i pintorescos guàrdies reials anglesos a la uruguaia. A la mateixa plaça també hi trobem la Presidencia i l’únic vestigi que queda de la vella muralla que protegia la ciutat: una porta. Aquesta marca l’entrada a la Ciudad Vieja, que amb prou feines suma tres segles. És una zona turística, de construccions blanques a la andalusa, plena de carros ambulants de panchos –frankfurts– i d’entrepans de milanesas –carn arrebossada–, i paradetes d’objectes curiosos on es pot adquirir des d’una màscara antigàs de la II Guerra Mundial fins a un monopatí dels anys setanta.

Recorrem el centre històric fins que flaquegem, debilitats per la calor i la caminada. Ens revifem a base de palichips de pernil i dos litres de cola i tornem a casa.

Aquell vespre anem tots els néts, el Santiago –el xicot de la Karen–, i jo a visitar l’avi Julio. Ens convida a sopar. Arribats al seu pis, l’intentem convèncer de demanar unes pizzes perquè som molts a convidar. Ell es serveix un whisky i s’encén un cigarret abans de, amb el seu parlar tranquil, refusar vehementment davant la perspectiva de la muntanya de plats bruts que es formaria. Anirem a sopar fora sí o sí, el general ha decidit.

El lloc escollit és un restaurant d’estil ranxer, bastant caldejat degut a la gegantina graella que crema darrera la barra, prou gran per a rostir un bou amb banyes. Fent un cop d’ull a la carta, m’adono de que està plena de noms típics que desconec. Em crida l’atenció una entrada de l’apartat d’entrepans: chivito.

—Demana’l —em recomana el Diego—. Aquest entrepà és l’orgull del país.

Jo estic afamat i li pregunto si no em quedaré amb gana menjant un simple entrepà.

—Llavors la teva opció és el chivito canadiense. Però no sé si ho resistiràs.

Accepto el desafiament i així, mentre la resta demanen pizza, el Diego, l’Andrés i jo constituïm el sector chivito canadiense de la taula. Quan ens el porten, descobreixo que les llegendes són certes: ni més ni menys que dues porcions de pa que acullen entre elles vuit centímetres de carn bovina, bacó, ou, pernil, pebrot, formatge, enciam, ceba, tomàquet i més ingredients que no aconsegueixo recordar. Tota una bellesa uruguaiana i un repte per a les mandíbules, que gairebé s’han de desencaixar per a abastar-lo tot. Sort de la cervesa Patricia, que ens ajuda a fer-lo anar avall. Els tres agosarats estem a l’alçada de desafiament, però jo acabo tan tip que m’haig de descordar el botó dels pantalons.

—Ara em prendria un cigaló —comento al Julio—. Però aquí no sé si saben què és.

Ell em passa el braç per les espatlles i crida la cambrera, que es para a l’extrem oposat de la taula.

—A ver, este señor, que es español, bueno, catalán, quiere un carajillo. ¿Aquí saben lo que es un carajillo?

La cambrera assenteix i jo, enrojolat de vergonya, demano un cigaló de whisky. La iniciativa és recolzada per la Lorena, amb un de Bayley’s, i el Santi, amb un de rom. Tots tres coincidim en que és mentida, els uruguaians no saben preparar cigalons. No es distingeixen els matisos alcohòlics en el cafè.

Acabat el sopar, ens acomiadem del Julio i de la Karen i el Santi i tornem caminant seguint el passeig de la Playa de Pocitos en un intent de digerir la vaca que hem engolit. Els nostres passos són acompanyats pel persistent ritme de la cúmbia, una espècie de reggaeton, provinent dels nombrosos cotxes aparcats amb les portes obertes al mateix passeig marítim.

—El país està malalt —comenta la Lilén—. Només s’escolta aquesta odiosa cúmbia.

El més sorprenent és que els propietaris d’aquests cotxes, asseguts a dins o en algun banc proper, estan ingerint tot tipus d’alcohol en plena via pública sense témer a l’autoritat. M’expliquen els cosins que a l’Uruguay és legal consumir alcohol al carrer i que et podries baixar tranquil·lament una ampolla de vodka davant de la mateixa Presidencia sempre que no provoquessis aldarulls. Sembla que els joves són conscients de la sort que tenen ja que es comporten de manera impecable, cadascú amb la seva música i la seva beguda, sense buscar brega.

Vagaregem més de mitja hora per carrers indefinits fins que arribem a Sarmientos. És més de la una de la matinada, però ens empassem un parell de capítols de dibuixos animats per a assegurar-nos la completa digestió del chivitazo. Tot és inútil, a la nit passo set i dormo malament.

L’endemà, tot esmorzant, comento al Gonzalo que m’agradaria comprar-me un mate de record. Mentre me’n prepara un, em diu que el millor lloc on comprar-lo és a la Feria de Tristán Narvaja, un mercat que es celebra cada diumenge i en el que es venen tot tipus de coses, algunes de tèrbola procedència.

—Quan tinguis el mate, porta’l que l’hem de curar amb yerba vella. I la bombilla compra-la d’alpaca, sinó es rovellen de seguida. —Somriu i em dóna uns pesos perquè em compri una bona bombilla, una mena de palleta metàl·lica que s’usa exclusivament per a prendre la yerba mate.

Aquella tarda anem a Tres Cruces, la principal terminal d’ómnibus de Montevideo, i comprem els boletos per a anar a Tarariras, a l’interior, al cap d’un parell de dies. Després, a bord del Lorenzo i l’Amélie –l’Amélie és l’altre cotxe del Gonzalo i la Diana– ens dirigim als afores, a la Fortaleza del Cerro, des d’on s’albira tota la ciutat. Amb la Karen de conductora, travessem un barri de barraques on un netejavidres de semàfor la confon amb alguna coneguda seva i li explica mitja vida mentre el disc està en vermell. Ella respon molt educadament abans de tornar a pitjar l’accelerador pels malmesos carrers de la perifèria.

—Veieu això? —pregunta, assenyalant un parell de bambes que pengen, unides pels cordons, d’un cable d’enllumenat que creua el carrer—. És un codi urbà, significa que això és una “boca”.

—Una boca?

—Sí, aquí venen droga.

Ja havia vist bambes penjades així a Barcelona. Si el codi és universal, cosa probable, ara ja sé què volen dir.

Aparquem al cim del Cerro, a escassa distància d’un incendi forestal ja controlat pels bombers. La fortalesa, ara museu militar, s’erigeix un xic més amunt. Als nostres peus veiem clarament el port natural de Montevideo.

—Respecte al nom de la ciutat, hi ha controvèrsia —comença el Gonzalo contemplant el paisatge urbà—. A mi, la versió que més m’agrada és la que diu que la ciutat s’anomena així perquè aquest turó, el Cerro, és el sisè que es veu si entres al Río de la Plata d’est a oest. Monte VI d E O. Montevideo.

Comença a enfosquir-se i s’aixeca una mica de brisa freda. Ens fem unes fotografies i tornem a casa, passant per les ruïnes de l’estació de ferrocarril de Montevideo, que només funciona en dies puntuals com a atracció per als ciutadans. L’Uruguay, el país sense ferrocarril.

El dia següent es lleva com un assolellat diumenge. Sortim relativament d’hora, cap a les onze, acompanyats de la Nicole i la Lilén, direcció Tristán Narvaja. Travessem el Parque Rodó, on es celebra l’elegant Feria del Libro. Al principi s’hi venien llibres, però ara també hi trobes de tot, majoritàriament articles de decoració de la llar, videojocs copiats i bona roba. I molta, molta gent.

—Tranquils, Tristán Narvaja no té res a veure —ens diu la Nicole.

Agafem un ómnibus que ens hi porta de pet. Tristán Narvaja s’estén al llarg del carrer que duu el mateix nom i els perpendiculars, on una munió de mercaders d’escassa confiança s’hi ha anat amuntegant a mesura que la fira ha anat guanyant popularitat. Els venedors despatxen la mercaderia amb la típica tranquil·litat uruguaiana, sense crits, tot i que a algun d’ells sí que li faria falta una mica de ganxo per a col·locar els seus articles. Ordinadors vells, vàters i bidets usats o diversos trossos de ferralla suposadament valuosos són alguns dels elements que composen el panorama mercantil de Tristán Narvaja. D’altres productes tenen més utilitat, com llibres antics i vinils, espècies, obres d’artistes de carrer, mates, roba usada i peces de recanvi de tota mena, algunes d’elles segurament robades; especialment sospitoses són les llantes de cotxe usades. És, en resum, la típica fira on la gent va a vendre les andròmines que té per casa o el que aconsegueix arreplegar, legítimament o no, del carrer.

—Va sortir per televisió el cas d’un home a qui li havien robat la ràdio del cotxe —ens explica la Lilén—. El diumenge següent de l’incident va anar a Tristán Narvaja perquè estava segur de que la trobaria; en efecte, no s’equivocava. Després d’intentar convèncer el venedor de que la ràdio li pertanyia, va haver de tornar a comprar-la.

Instintivament comprovo la meva ronyonera. La cartera segueix al seu lloc.

Després de xafardejar un parell de paradetes, me n’adono que la compra d’un mate és una decisió enrevessada que comporta temps. N’hi ha de mil formes i colors, alguns fins i tot tenen estampats escuts d’equips de futbol, el Nacional i el Peñarol principalment, o efígies de personatges cèlebres, com la famosíssima foto del Che. Malgrat la diversitat, però, l’essència es manté intocable: una carbassa buida folrada de cuir.

Finalment, em llanço i n’adquireixo un de bastant gros, negre i esfèric. I bombilla d’alpaca, seguint els consells dels entesos. Més tard, a casa, l’omplim amb yerba usada i humida i el deixem curar durant vint-i-quatre hores. D’aquesta manera s’impregna de l’aroma de la yerba i la seva tosca superfície interior es suavitza. Demà toca classe de cebar, diu el Gonzalo.

—El mate no es pot prendre de qualsevol manera, sinó que té tot un ritual associat. Generalment es pren en grup, seguint una ronda, i l’encarregat de prepara-lo és el cebador. Ara jo sóc el cebador. —El Gonzalo aboca aigua calenta d’un termo al mate ple de yerba—. El preparo i te’l passo, i tu te l’has d’acabar o quedaràs com un mal educat. —Xuclo la bombilla i un gust amarg i revitalitzant m’inunda la boca. Quasi em cremo, ja que la bona yerba es pren gairebé a vuitanta graus, però aguanto i me l’acabo. Li torno el mate al Gonzalo.

—Gràcies —dic.

—No me les donis, si ho fas significa que ja no en vols més. —Li passa a la Lorena.

—Quantes normes!

— I això no és tot. Si t’equivoques i li passes el mate buit a algú que no és el cebador, aquest algú li ha de fer un petó al mate i passar-lo a l’autèntic cebador. —Somriu—. Però això ja són manies. —L’agafa de la Lore i en prepara un altre per a l’Andrés.

—Aquesta és una infusió per a gent que té molt temps —em comenta la Lore a cau d’orella—. Totalment uruguaiana.

A mesura que es succeeixen les rondes, cada vegada em sento més despert. Havia sentit que era una herbeta estimulant, però no m’imaginava que ho fos fins a tal punt, comparable al cafè.

—Quina es la yerba més forta que hi ha? —pregunto.

—No pas aquesta, t’ho asseguro —riu el Gonzalo—. És la yerba canaria, la del paquet groc. No en preguis a partir de les set de la tarda o no dormiràs.

—L’haurem de provar!

Les trifulques a l'Uruguay continuaran d'aquí dos o tres dies.

Retalls del paisito (capítol II: El plàcid Solymar)

2011-04-30T09:22:00.000-07:00

La Ciudad de la Costa és un conjunt de balnearios adjacents a Montevideo. Inclou, a més de Solymar; Carrasco, Lagomar, el Pinar i el Bosque, entre d’altres. Les seves dues artèries principals, Avenida Italia i la Rambla, aquesta paral·lela a la platja, permeten arribar a la capital amb relativa prestesa malgrat el trànsit boig de certes hores.

Solymar té els carrers sense asfaltar farcits de sots i les casetes enjardinades. Algunes es veuen bastant maques, d’altres semblen més aviat ranchos; però totes tenen la tanca de seguretat corresponent, que algunes fins i tot rematen amb un filat electrificat a la part superior, degut als robatoris que contínuament colpegen els veïns. La única vivenda que no disposa de tanca és la de Calle Maldonado esquina Pinos i, curiosament, és la única que es manté inviolada.

Tot i no ser, ni de bon tros, una zona tant concorreguda com el centre de Montevideo, el vianant prudent circularà amb cinc ulls. Les voreres són inexistents i, tot i l’amplitud dels carrers, en qualsevol moment hom pot ser sorprès per un ómnibus desbocat o un motorista boig que circula sense casc, costum àmpliament arrelada al país.

El “mar” de Solymar és en realitat l’estuari del Río de la Plata, el curs fluvial més ample del món i frontera amb Argentina. Així doncs, també és la frontera més ample del món. Situat a dos minuts a peu de la casa, en podrem gaudir sempre que vulguem una vegada haguem travessat la perillosa Rambla. Sempre; excepte entre la una i les tres del migdia. En aquest interval de temps la blanquíssima sorra es converteix en un mirall ardent i, l’astre rei, aprofitant la proximitat del forat de la capa d’ozó, et socarrima fins a la hipodermis en un obrir i tancar d’ulls. La resta del dia, però, el riu és preciós. Sempre canviant degut a l’eterna batalla que lliura amb l’Atlàntic. A vegades se’t presenta verd, a vegades marró, depenent de si són les aigües oceàniques o les fluvials les que predominen, tot i que quasi sempre té el color de la llet xocolatada. Si l’aigua és salada possiblement estarà infestada de tapiocas, unes meduses –aguavivas– minúscules, transparents i irritants. No les veus, però les notes a flor de pell quan se’t fiquen al banyador. També, menys freqüentment, la natura t’ofereix l’espectacle macabre de centenars de peixos d’aigua dolça morts per una salinitat que no poden suportar.

Els primers dies ens limitem a esperar les maletes, a aclimatar-nos a l’ambient estiuenc, a la diferència horària de tres hores menys, a jugar a cartes escoltant el cant del tero, la calándria i el venteveo, a anar a la platja i a prendre mate. Cauen un parell de xàfecs que descobreixen tot un regiment de gripaus de totes mides que s’apoderen temeràriament dels carrers enfangats. Visitem l’amic que viu enfront, Josema, i coem unes pizzes artesanes a la llenya, delicioses. Ens atipem d’alfajores, una mena de pastisset farcit de dolç de llet, o de xocolata amb nous, o d’ambdues coses a la vegada, altament calòric. I tot això sota les atencions de l’àvia Clari, que ens tracta com uns marquesos.

La meva única preocupació és el meu aniversari. És a tocar, i hi assistirà gent que he vist en un parell d’ocasions, o mai, en la meva vida. No em treu la son el fet de presentar-me a la família, però quelcom ben diferent és que et vinguin a felicitar, et cantin la cançoneta mentre bufes les espelmes i et portin regals. Sobreviuré?

El dia en que vaig arribar al món es desperta plujós i infestat de batracis, com un dotze de desembre hivernal qualsevol. Només llevar-me, gairebé al migdia, la Lore em fa un petó i, en aparèixer pel menjador, em feliciten l’Andrés i la Clari. El Claudio, que a més de tiet és veí, fa estona que feineja al cobert del jardí, disposant tot l’instrumental per a preparar un asado amb l’ajuda de la Karen, la més gran dels quatre cosins de Montevideo, que s’ha quedat a dormir.

—Aquí falta llenya —em diu el Claudio pensatiu quan m’atanso a ells—. No estem en condicions de fer l’asado.

—Com que falta llenya? Hi ha piles de llenya!

—Hi ha llenya dura, però nosaltres volem llenya tova perquè el foc agafi bé. A més a més, aquestes pinyes tampoc són adequades. —Extreu una peculiar pinya punxeguda del cistell de pinyes—. Les pinyes que van bé són les que no tenen punxes. Hem d’anar a comprar!

Recordant les tosques barbacoes que fem a l’hort amb els amics, on fem la brasa amb qualsevol fusta seca del bosc, estic a punt de fer una objecció; però callo. A l’Uruguay, l’asado és un noble art i s’ha de fer com cal. Així que ens apinyem la Lorena, la Karen, l’Andrés, el Claudio i jo al diminut BYQ –altra vegada– i enfilem cap al supermercat de l’Avenida Itàlia. Aprofitant l’ocasió, a més de la llenya tova, ens proveïm d’una àmplia varietat de cerveses locals per a degustar: Pilsen, la cervesa de batalla; Patricia, més selecta; Zillertal, argentina d’origen però feta a l’Uruguay. Totes presentades en el peculiar format d’ampolles de 960 o 970 ml. Completem l’assortit amb una ampolla de medio y medio, un vi espumós bastant bo semblant al lambrusco. Per a fer la picadita, patates i fuet –“fuet”, diu l’etiqueta, però només en la forma s’hi assembla–. El que no aconseguim són les pinyes correctes, però ens espavilarem amb les punxegudes.

—El foc s’ha de muntar bé perquè sinó s’apaga —explica el Claudio, novament a Maldonado esquina Pinos—. Primer s’ha de fer un coixí de paper i pinyes. Al damunt s’hi col·loquen branquillons de llenya tova i, més amunt, branques més grosses, intercalades amb branques grosses de llenya dura perquè faci una bona brasa. D’aquesta manera creem un gradient d’intensitat.

Mai no hauria dit que el foc fos una ciència tan complicada! Mentre ell s’ocupa de coure les tires d’asado, nosaltres remullem l’espera amb cervesa i mate. A mi m’agrada mirar el foc, així que de tant en tant m’hi acosto, així de pas també observo les expertes mans del Claudio voltejar la carn.

—Diuen que el foc i la cervesa van ser les dues causes fonamentals de que els humans esdevinguessin sedentaris —deixa anar, en fixar-se en el got que sostinc—. El foc perquè té gairebé el mateix efecte que la televisió, amb la diferència que afavoreix el pensament. La cervesa, perquè ha de fermentar i requereix una dedicació que el modus vivendi nòmada no li pot prestar.

—L’essència de la humanitat no ha canviat gaire amb els pas dels segles.

Al cap de poc ja estem entaulats, amb la carn servida amb una mica de brasa continguda en una safata especialment dissenyada per a tal efecte. L’asado és deliciós, cruixent per fora i sucós per dins, d’un sabor diferent. Escurem els ossos i fem la digestió fins ben entrada la tarda, quan arribarà la major part de la família.

El pastís és un lemon pie elaborat segons una ancestral recepta de la Clari. Excel·lent, malgrat que encara no tenim la carn del tot coll avall. Corre la cervesa, el whisky i el mate mentre els familiars van apareixent a mesura que la tarda avança. A més dels que ens van rebre a l’aeroport, s’hi presenten l’Andrés, germà del Claudio; la seva dona, Leda; el seu fill Mauricio i el seu nebot Joaquín, que viu en un poble de l’interior, Tararias. Som, en total, unes vint persones de totes les edats les que omplim el menjador fins que, al vespre, s’hi sumen uns dos-cents mosquits. Durant la vetllada he de consultar un parell de vegades l’arbre genealògic de butxaca que em va confeccionar la Lore, per a ajudar-me a recordar noms, i l’Andrés emparaula amb els parents de Montevideo passar uns dies a casa seva per a visitar la capital.

L’endemà al matí ens deixem veure per la platja, on hi trobem el Josema i una parella amiga seva, el Fede i la Vicky, prenent mate, per a variar. No hi ha ningú més en tota la línia de la costa. La sorra, agitada pel vent, ens pica els panxells com mil petits fiblons. He portat una taula de bodyboard casolana que em vaig construir la nit anterior, després de la festa, amb materials rescatats del garatge: una planxa de porexpan i dos cartells de “Se vende terreno”. Sorprenentment, no es desmunta quan cavalco les petites i xocolatades onades del Río.

—Hi ha onades més guapes a Santa Teresa, a Rocha. O a Punta del Diablo. Vejam si al gener podem anar-hi —comenta el Josema mentre xucla el mate.

Més capítols en dos o tres dies.

Retalls del paisito (capítol I: L'arribada)

2011-04-30T09:20:00.000-07:00

L’Uruguay, el paisito com l’anomenen allà, té un terç de la superfície d’Espanya i la població de mitja Catalunya. Hi som a sobre, però fins que no sobrevolem Montevideo no distingim cap llum. Sembla talment que fos l’oceà el que fins ara s’estenia sota nostre.

Per part meva, la raó imperant del viatge és senzilla. Desconnectar. Desconnectar de tot el que suposa el Nadal tradicional; les llumeneres dels comerços, la roba d’abric, les nadales, la neu artificial i el fals esperit de recolliment i joia a la llar. Estic avorrit de tota aquesta parafernàlia. Per un any he pensat que no estaria malament viure-ho d’una manera diferent: estiu, platja, focs d’artifici i xai rostit. Sona atractiu.

Una altra raó és presentar-me a la nombrosa família de la Lorena, la meva xicota. No us sorprengui que la rellevi a un segon pla; tot i que podria semblar el motiu més important, és el que menys em preocupa. Alguna cosa dins meu em diu que hi congeniaré fàcilment, per una part perquè alguns dels membres ja ens havien visitat a Barcelona, per altra perquè conec perfectament el tarannà de la meva xicota i sol passar que els testos s’assemblen a les olles.

Ens acompanya en aquest periple l’Andrés, el seu germà, estudiant de psicologia. S’ha apuntat al carro ràpidament davant la perspectiva de reveure els seus familiars i amics, circumstància que no es dóna sovint. De la última vegada que s’havien deixat caure per l’Uruguay en fa tres anys, pel que qualsevol excusa és bona per a estalviar els més de mil euros que val el passatge i emprendre el vol.

La nostra arribada, cap a les onze de la nit –hora local–, és sonada. Ens esperen una desena de familiars: els quatre cosins paterns Nicole, Diego, Lilén i Karen. Els seus pares Gonzalo i Diana. L’avi Julio, pare del Gonzalo i general de l’exèrcit. I el Claudio, tiet matern, un esperit jove de quaranta anys. No està malament per a començar! Han acudit tots amb els seus respectius vehicles per tal de tenir espai per a transportar les maletes, però no les tenim. Els ha agradat São Paulo, aeroport on hem fet l’últim transbord, i s’hi han quedat. Així que, fetes les salutacions, embotim el nostre equipatge de mà i a nosaltres mateixos al petit cotxe xinès marca BYQ del Claudio i ens endinsem a través de la nocturnitat del paisito.

Establim la nostra base a la Calle Maldonado esquina Pinos, Solymar, un balneario tranquil situat a mitja hora en ómnibus del centre de Montevideo. Per tal d’evitar la confusió que jo mateix vaig patir, cal puntualitzar que balneario és equivalent a “barri” i no a “balneari”, com sembla obvi.

L’adreça correspon a la casa de l’àvia materna, la Clari, que ens proporcionarà tot el necessari per a sobreviure fins que ens duguin les maletes. El primer d’aquests aprovisionaments són uns tragos de benvinguda que degustem feliçment malgrat el cansament que ens abat.

La Lore i l’Andrés tenen un mes per davant, fins al deu de gener, per a retrobar-se amb els parents i posar-se al dia amb els amics. A mi se’m presenta una recta de temps aparentment infinita per a conèixer, experimentar, sentir i degustar l’Uruguay. Que es prepari, no pararem quiets!

El ca (últim capítol)

2011-04-18T04:23:00.000-07:00

La prosperitat i la fortuna sempre estigueren de part de l’amo. Mai hi hagué una calamarsada suficientment intensa com per arruïnar tota la collita o una sequera tan severa com perquè la terra es morís de set. La hisenda s’expandí, augmentà el número de caps de bestiar i s’adquiriren alguns terrenys adjacents. Com que la feina havia augmentat molt, havien disminuït les caceres i el Musell visitava el Tramuntana més sovint. Es notava que en els darrers mesos el cavall s’havia desgastat degut a l’aspresa del treball; però tot i això continuava incansable, com si extragués les forces del propi esforç. No podia decebre l’amo mentre li quedés alè i era tan orgullós que, tot i que tenia gairebé un terç més de terra per llaurar, no hauria consentit cap mena d’ajuda.

Però el temps tot ho canvia i, un matí de primavera, l’amo s’enfilà a la seva camioneta nova de trinca i se n’anà a la ciutat. El camí havia estat ampliat i cobert d’una pasta negra que, al principi, feia molt mala olor; però una vegada seca no empestà més i permeté que els vehicles poguessin córrer moltíssim. Al vespre, quan tornà l’amo, el Musell percebé en ell una enorme alegria i, després del sopar, les rialles de la família s’escolaven pel finestral del saló i arribaven a orelles dels gossos, que rosegaven les seves restes amb parsimònia.

Al cap de pocs dies uns homes portaren a la granja la màquina més colossal que el Musell havia vist en tota la seva vida. Era una muntanya de metall, remotament semblant a la camioneta però amb les rodes més grosses i gruixudes. Els gossos l’ensumaren curiosament mentre la família de l’amo la contemplava somrient. S’alegraven per quelcom que se’ls escapava, però es contagiaren de la seva felicitat.

El Tramuntana no tirà de l’arada mai més. La nova màquina llaurava més i més de pressa i, segons semblava, no necessitava menjar, ni descansar, ni tenia pèl per raspallar, ni s’havia de netejar el seu estable. L’amo, enfeinadíssim amb la seva gran propietat, ja no portava el vell cavall a concursos de tir ni li donava llaminadures per postres. Confinat a l’estreta cavallerissa, embogia per moments i els diàlegs amb el Musell eren cada vegada més desesperats. El Tramuntana li suplicava que obrís la porta; les seves potes necessitaven acció i el seu cor llibertat. Malgrat l’edat, estava curull de força i les comptadíssimes estones en que l’amo li permetia galopar a plaer eren insuficients per cremar-la. El Musell s’entristia; no entenia com l’amo havia estat capaç d’abandonar així el seu estimat cavall, al qual antany havia estat tan unit. Però el que més el turmentava era el no poder ajudar-lo d’altra manera que escoltant-lo i consolant-lo.

Una xafogosa nit d’estiu un gran estrèpit sacsejà la granja. Els gossos es desvetllaren sobtadament i arrencaren al galop bordant; l’amo eixí de la casa amb una llanterna i l’escopeta de caça. Quina fou la sorpresa de tothom en comprovar que l’enrenou no havia estat causat per lladres ni per cap altra mena d’intrusos, sinó pel Tramuntana! Fart de la vida de reclús, s’havia evadit esbotzant d’una coça la paret de fusta de l’estable. La seva silueta, banyada per la llum de la Lluna, es retallava en la llunyania.

L’amo reparà la paret ràpidament, però l’incident es repetí al cap de poques nits i hagué de ser reparada novament. El Musell, ajagut, observava l’amo clavar els taulons tot remugant. Alguna cosa barrinava. Potser estava considerant la possibilitat deixar galopar el Tramuntana més sovint, pensà i desitjà el ca.

En lloc d’això, l’amo construí un nou estable de maons. Més espaiós i ventilat que l’anterior, s’ha de dir; però al cap i a la fi continuaven essent quatre parets que tallaven les ales a l’infeliç cavall. Aquest, alzinant-se i desafiant l’amo que suava i esbufegava tractant de dominar-lo, es negà rotundament a entrar-hi. Finalment l’amo esgotà la paciència i disparà un tret a l’aire; els gossos s’incorporaren amb les orelles de punta i els ocells volaren de les capçades dels arbres. El Tramuntana acceptà la derrota i es ficà a la seva presó amb el cap cot.

Romangué relativament calmat la primera nit, plorant al seu jaç de palla; però al matí perdé altra vegada els estreps. Durant hores botà com un maníac, bavejant i renillant, clamant espai. Malgrat que es trencà un unglot intentant enfonsar la paret, no cessà de saltar, amb la pota ensangonada, en la seva protesta desenfrenada. L’amo corregué a l’estable i sumà els seus crits als de l’animal, colpejant la porta metàl·lica amb un bastó, però el cavall no s’amansia. Llavors l’amo retrocedí, contemplà l’animal enfollit un breu instant, arrufà les celles i se n’anà. Quan passà per davant dels gossos, el Musell veié en els seus ulls la mateixa sinistra expressió que se li dibuixà quan s’endugué el Fosc, ja feia llargs anys.

—Fuig, Tramuntana! Et mataran! —bordà, corrent cap a l’estable.

El cavall contingué un moment la seva bogeria i obrí els ulls com plats.

—No estic preparat, encara! Puc treballar! Vull sortir d’aquí! —renillà en un to molt agut.

El Musell intentà frenèticament forçar la porta amb les mandíbules, però el dur i fred metall es resistia; no s’assemblava gens als colls palpitants als que estava avesat. Mossegà i estirà fins que defallí; la porta era sòlida com una roca, no podia forçar-la ni desxifrar-ne el mecanisme d’obertura. El Tramuntana perdé el poc que li quedava de seny i colpejà repetidament la porta i les parets amb les peülles, amb el cap, amb tot el seu cos, però la ferma estructura no cedí ni un mil·límetre. Les gallines cloquejaven, els porcs grunyien i les vaques mugien, bellugant-se nerviosament als seus respectius corrals; volien ajudar però, com el ca, n’eren incapaços.

Al cap de poc, una furgoneta amb un gran compartiment de càrrega estacionà a l’entrada de la granja i en baixaren dos homes d’asèptic aspecte equipats amb estranyes andròmines. L’amo hi intercanvià unes breus paraules i, sense més dilació, els conduí a la cavallerissa, on el Tramuntana jeia a terra, rendit, i el Musell bloquejava la porta. En veure l’amo i els dos individus acostant-se tan decidits, s’alçà d’un bot i grunyí ferotgement mostrant els ullals. Els homes s’aturaren en sec. L’amo féu una pas i envià el ca a la caseta amb autoritat, però el Musell li respongué amb contundents lladrucs d’advertència. Desconcertat davant la inusual desobediència, l’amo repetí l’ordre, i el Musell lladrà amb encara més vehemència. El Tramuntana es posà dempeus i començà a repartir coces a l’aire i a renillar esfereït. Els homes empunyaren un garrot. L’amo, encoratjat, es decidí i avançà fatalment; en aquest instant, el Musell oblidà qui era, qui era l’amo, esborrà tota la seva vida de la ment i una sola idea prengué forma. Així, com impulsat per un ressort, atacà directament la jugular de l’amo qui, a l’últim segon, aconseguí interposar el braç entre els ullals i el coll. El Musell serrà les dents com una trampa i les enfonsà a la tendra i dèbil carn humana. L’amo, aterrit, sacsejà el braç enèrgicament, però el ca no es deixava anar; el familiar gust de la sang li inundà la boca per primera vegada en mesos i li atià encara més la fúria. Fou un poderós impacte a la nuca el que li ennuvolà la visió i el féu caure. Amb gran esforç aconseguí mantenir la consciència i aixecar-se, tentinejant. Un dolor insuportable li martellejava crani, però no prou intens per forçar la rendició. Quan se li aclarí la vista, l’amo havia fugit. El Musell continuà bordant, mantenint a ratlla els dos intrusos restants.

L’amo sortí de la casa pairal amb un braç ensangonat i empunyant l’escopeta de caça amb l’altre. Es plantà enfront l’estable i vacil·là un segon. Els dos homes assentiren i tots tres avançaren amb pas ferm cap a la custodiada porta. El Tramuntana, espantat, continuava renillant tremolosament.

El Musell escollí l’objectiu més proper i s’abalançà novament al coll. I aquesta vegada fou el so d’un tro, que ressonà llargament com una marxa fúnebre, el que li impedí assolir-lo.

Relat guanyador del segon premi del III Concurs Elsa García de Narrativa Curta.

-------------------------------------------------------------------------------

EL SABUESO (último capítulo)

Los años se sucedieron y la prosperidad siempre estuvo del lado del amo; nunca hubo una pedrada lo suficientemente fuerte como para arruinar toda la cosecha o una sequía tan severa como para que los animales se murieran de sed. La hacienda se expandió; aumentó el número de reses y se le anexaron los campos colindantes. Cada vez había más trabajo y disminuían las salidas a cazar, por lo que Pelusa visitaba frecuentemente a Trueno, el cual estaba envejecido por la aspereza del trabajo pero aún así seguía incansable. Parecía como si sacara fuerzas del propio esfuerzo; y las necesitaba, pues ahora tenía más de un tercio adicional de tierra que arar y era el único que podía hacerlo. No podía defraudar al amo mientras le quedara aliento y era tan orgulloso que no hubiera soportado la ayuda de otro caballo.

Pero el tiempo todo lo cambia y una mañana de invierno el amo se subió a su nueva camioneta y partió hacia la ciudad. Habían arreglado el camino, ensanchándolo y cubriéndolo de una sustancia negra que al principio olía muy mal, pero una vez se endureció dejó de apestar y por ella los vehículos podían correr muchísimo. El amo regresó al anochecer y Pelusa, al saludarle saltando alrededor, percibió en él una enorme alegría. Durante la cena, animadas conversaciones se escaparon por la ventana del salón y llegaron a oídos de los perros, que roían sus sobras calmosamente. Hasta mucho más tarde no se acallaron.

Al poco tiempo trajeron a la hacienda la máquina más enorme que Pelusa hubiera contemplado jamás. Verde brillante, nueva a estrenar, se parecía remotamente a la camioneta pero con ruedas mucho más gruesas y grandes. Pelusa y Flaca la olisquearon mientras toda la familia del amo la contemplaba sonriendo y se alegraba por algo que el sabueso no podía comprender pero se sintió contagiado de su felicidad.

Trueno nunca más cogió el arado. La nueva máquina labraba más y más rápido que él y al parecer no necesitaba comer, ni tenía pelo que cepillar, ni había que limpiar su establo. El amo, atareadísimo con su gran propiedad, ya ni llevaba al viejo caballo concursos de tiro ni le daba golosinas. Encerrado en su caballeriza enloquecía por momentos y las conversaciones con Pelusa eran cada vez más desesperadas. Trueno no hacía más que suplicarle que abriera la puerta puesto que sus patas necesitaban acción y su corazón libertad. Estaba rebosante de fuerza y los ratos en los que el amo le soltaba para que pastara y galopara a sus anchas eran completamente insuficientes. Pelusa se entristecía al ver a su amigo en este estado y no comprendía cómo el amo se había olvidado así de su querido caballo al que antaño había estado tan unido. Lo que más le pesaba era que no podía ayudarle más que escuchándole.

Una tranquila noche de verano se escuchó un tremendo estrépito en la granja. Los perros se despertaron de golpe y salieron al galope ladrando, al mismo tiempo que el amo salía de casa con una linterna y la escopeta de caza. Cual fue su sorpresa al comprobar que el estruendo no había sido causado por ladrones o cualquier índole de intruso; el culpable había sido Trueno quién, harto vivir recluido, había derribado de una coz la pared de madera del establo para así poder correr libre a la luz de la luna.

El amo reparó la pared inmediatamente pero a las pocas noches ocurrió el mismo incidente y tuvo que ser reparada de nuevo. Pelusa, sentado cerca, observaba el amo trabajar, clavando los tablones con expresión ausente. Algo tramaba. Tal vez estaba considerando la posibilidad de soltar a Trueno más a menudo, pensó y deseó el sabueso.

Que sorpresa la suya cuando, en vez de esto, el amo levantó un nuevo establo de obra. Más espacioso y ventilado que el anterior, hay que decirlo; pero al fin y al cabo seguían siendo paredes que cortaban las alas al pobre caballo. Éste se negó rotundamente a entrar en su nueva morada relinchando y encabritándose; desafiando el amo que sudaba y resoplaba tratando de tirar de las riendas. Finalmente el amo agotó su paciencia y disparó un tiro al aire; los perros se incorporaron sobresaltados en su caseta y los pájaros levantaron el vuelo de los árboles. Trueno aceptó la derrota y se metió en su prisión con la cabeza gacha.

Permaneció calmado una noche, llorando tumbado en la paja. A la mañana siguiente perdió otra vez los nervios. Trueno estuvo horas dando brincos de maníaco, babeando y gritando, clamando espacio. Se rompió un casco intentando derribar la pared y a pesar de esto siguió saltando con la pata ensangrentada en su protesta desenfrenada. El amo corrió al establo y sumó sus gritos a los del animal, golpeando la puerta metálica del establo con un bastón pero el caballo no se apaciguaba. Pasaron unos minutos así, al cabo de los cuales el amo se paró, contemplo al animal breves instantes, meneó la cabeza y se fue. Pelusa pudo ver en sus ojos la misma expresión de cuando examinó al moribundo Largo largos años atrás.

—¡Huye Trueno! ¡Van a matarte!—le ladró el perro.

El caballo cesó un instante su locura y abrió los ojos como platos.

—¡No estoy preparado todavía! ¡Puedo trabajar! ¡No ha llegado mi hora! ¡Quiero salir!—gritó en un tono muy agudo.

Pelusa intentó desesperadamente abrir la puerta con los colmillos, pero el duro y frío metal resistía; en nada se asemejaba a los tiernos cuellos. Mordió y tiró hasta que cayó exhausto, la puerta era sólida como una roca. Tampoco había forma de descifrar el mecanismo de apertura. Trueno perdió lo que le quedaba de cordura y golpeó una y otra vez la puerta y las paredes, con los cascos, con la cabeza, con todo su cuerpo, pero nada cedió. Las gallinas cloquearon, los cerdos gruñeron y las vacas mugieron, removiéndose en sus corrales, querían ayudar pero, como el sabueso, eran incapaces.

Al rato, un vehículo con un gran compartimento de carga aparcó en la entrada de la granja y de él se apearon dos hombres de aséptico aspecto acarreando extraños artilugios. El amo intercambió unas palabras con ellos y los condujo al establo, dónde Trueno estaba echado al suelo, agotado, y Pelusa montaba guardia en la puerta.

Al verles acercarse tan decididos el sabueso se levantó y les gruñó mostrando los colmillos. Los hombres se detuvieron. El amo lo mandó a la caseta con vehemencia pero en vez de eso Pelusa ladró con todas sus fuerzas. El amo se echó atrás, descolocado por la inusual desobediencia, y repitió la orden. Trueno se puso en pie y empezó a largar coces al aire y a relinchar. Pelusa, con los ojos inyectados en sangre, ladró todavía con más contundencia. Los dos hombres empuñaron unos garrotes. El amo dio un paso adelante y, en este instante, Pelusa olvidó quién era, quién era el amo y qué era la granja y en su cerebro una sola idea tomó forma. Así, como impulsado por un resorte, despegó directamente hacia la yugular del amo quien, en el último segundo, pudo interponer el brazo entre los colmillos y el cuello. Pelusa cerró sus dientes como una trampa y los hundió en la débil carne humana bajo la ropa. El amo sacudió el brazo, gritando fuera de sí, pero el perro no se soltó. Pelusa probó el familiar sabor de la sangre por primera vez en meses; entonces sintió un poderoso golpe en la nuca y la vista se le nubló. Cayó, pero logró levantarse tambaleándose; le dolía la cabeza horrores. Cuando entornó la vista sólo había dos hombres enfrente de él, a una distancia prudencial. El amo había desaparecido. Pelusa siguió ladrando.

Al poco rato el amo salió de la casa con el brazo ensangrentado. Llegó al establo y levantó la escopeta de caza. Vaciló. Uno de los hombres avanzó hacia la custodiada puerta. Trueno relinchó. Pelusa saltó al cuello de nuevo, y esta vez fue el sonido de un trueno, que resonó largamente como una marcha fúnebre, lo que le impidió alcanzarlo.

FIN

Relato ganador del segundo premio del III Concurs Elsa García de Narrativa Curta.

El ca (quart capítol)

2011-04-18T04:16:00.000-07:00

El soroll sord de l’esmorzar en caure al plat despertà el Musell del seu son inquiet. Al seu costat, la Flaca, badallant, s’estirava per deixondir-se del tot. Era matí de cacera; a l’amo li agradava caçar llebres a l’hivern. El Musell menjà de mala gana, amb les feixugues preguntes sense resposta encara presents, però a mesura que passaren les hores foren desplaçades per la lleugeresa de l’instint en recórrer quilòmetres de bosc ensumant rastres a la neu, rascant-se les potes amb els esbarzers, galopant, panteixant tret rere tret, el gust de la sang als ullals, les mirades de complicitat amb la Flaca. Formaven un bon equip, malgrat les seves diferències. La cacera fou excepcional aquell dia, ni més ni menys que tres llebres i una perdiu, aquesta última gràcies a la perícia del Musell. Per això fou felicitat efusivament per l’amo, que li acaricià el pèl del cap i el recompensà amb llaminadures en tornar a la granja. El ca, amb la llengua penjant, es ficà a la caseta sentint-se ple de joia per l’èxit i feliç de fer content a l’amo.

El Tramuntana continuava treballant la terra amb la diligència de sempre. Amb el transcurs dels anys la seva musculatura s’havia endurit tant que el Musell estava segur que no podria travessar-la d’una mossegada, encara que hi emprés tota la seva voluntat. Era un cavall infatigable i, després del Tobies, l’animal predilecte de l’amo. L’alimentava amb el millor farratge i, si estava de bon humor, afegia alguna suculenta hortalissa al sac. Alguna tarda li raspallava delicadament el pèl i, segons explicava el cavall, últimament acostumaven a viatjar a diverses ciutats per participar –i, usualment, guanyar– en concursos de tir. En una ocasió que el premi fou una arada nova de primera qualitat, l’amo estigué tan content que durant setmanes el Tramuntana tingué llaminadures per postres. I sempre les compartia amb el Musell.

—Viure amb els humans és com viure amb un lleó adormit —digué el Tramuntana una tarda sense feina—. Si treballes dur et guanyes un altre dia de vida. Però en el moment que no rendeixes, el lleó es desperta i se’t menja. Ell també ha de viure d’alguna cosa.

—Però és inevitable que arribi aquest moment! —exclamà el Musell—. Quan envelleixis i et faci mal fins i tot l’ànima, acabarà amb tu!

—És cert, però ens morirem de totes maneres, no? I mentre aquest dia no arriba, aquí vivim molt millor que a la natura; tenim aliment assegurat, aixopluc i no ens amenacen els depredadors. A més, prefereixo morir a viure sense poder moure ni una peülla.

Així transcorrien les hores ocioses en les que els dos amics podien xerrar. Al Musell li encantava aprendre del Tramuntana ja que, tot i que a vegades no compartien opinions, el cavall tenia les idees molt clares.

El cicle de les estacions seguí el seu curs i el Musell esdevingué l’experimentat caçador que el Fosc hauria desitjat. Veloç com un llampec, silenciós com una serp i llest com una guilla. El millor. Duia l’aprenentatge tatuat en forma d’incomptables cicatrius que li solcaven la pell com rierols. Sobrevisqué a una caiguda d’un barranc de set metres, al qual es precipità perseguint un porc senglar; durant la convalescència rebé les atencions més considerades de l’amo, que el netejava i li canviava l’embenatge diàriament i, fins i tot, li permetia dormir a la casa pairal, foragitant al Tobies quan se li acostava per fer-li la murga. Foren dies daurats, però en sanar s’hagué d’enfrontar novament a la cruesa de la natura salvatge: una nit, un llop famolenc assaltà la hisenda. Afortunadament, no causà cap baixa perquè l’agudíssima oïda del Musell detectà l’intrús a temps i se li abalançà al coll sense dubtar ni un instant. Hi hagué una acarnissada lluita, de la qual el ca en sortí victoriós i expulsà el llop, al preu de fregar la mort per dessagnament. Però també sobrevisqué i esdevingué l’heroi de l’amo i de la resta d’animals; fins i tot el Tobies, conscient de la seva nova reputació, s’acostumà a deixar-lo en pau. El gos mai havia estat tan joiós.

--------------------------------------------------------------------------------

EL SABUESO (cuatro capítulo)

Pelusa de despertó de un sueño inquieto al escuchar al desayuno caer en su plato con un ruido sordo. Flaca se deshacía de la pereza con un bostezo a su lado. Era mañana de cacería, como al día anterior; al amo le gustaba cazar liebres en invierno. Pelusa comió con desconfianza sintiendo el peso de las preguntas nocturnas sin respuesta en su mente; pero a medida que pasaron las horas fueron desplazadas por la ligereza del instinto, al recorrer kilómetros de bosque olisqueando la nieve, rasgándose las patas con las ramas, galopando, jadeando disparo tras disparo, el sabor a sangre en los colmillos, las miradas de complicidad con Flaca. Formaban un buen equipo después de todo. La caza fue excepcionalmente abundante aquel día, saldándose con tres liebres y una perdiz, esta última gracias a la pericia Pelusa. Por ello fue felicitado efusivamente por el amo, que le acarició el pelo de la cabeza y le recompensó con golosinas al regresar a la granja. El sabueso, con la lengua colgando, se metió en la caseta sintiéndose lleno por su éxito y feliz de acontentar al amo.

Trueno seguía trabajando la tierra como siempre. Con el transcurso del tiempo sus músculos se habían endurecido tanto que Pelusa estaba seguro que no podría atravesarlos de una mordedura ni que pusiera todo su empeño en ello. Era un caballo incansable y, después de Tobias, el animal predilecto del amo. Éste lo alimentaba con la mejor alfalfa y, si estaba de buen humor, le añadía alguna suculenta hortaliza al saco. También pasaba algunas tardes cepillándole el pelo y, según le había contado a Pelusa, habían adoptado la costumbre de marcharse cada verano unos días a una ciudad lejana dónde Trueno participaba –y ganaba– concursos de tiro. En una ocasión el premio fue un arado nuevo de primera calidad, ese año el amo se puso tan contento que durante días el caballo tuvo golosinas de postre. Y siempre se guardó algunas para compartirlas con Pelusa.

—Vivir con los humanos es como vivir con un león adormecido —dijo Trueno una tarde en la que no había faena—. Si trabajas duro te ganas otro día de vida. Pero en el momento que en no rindes, el león se despierta y te come. Él también tiene que vivir.

—¡Pero es inevitable que llegue este momento! —se horrorizó Pelusa—. Cuando envejezcas y te duela hasta el alma y ya no puedas arrastrar el arado, ¡vas a morir!

—Es cierto, pero vamos a morir de todos modos, ¿verdad? Y aquí vivimos mucho mejor que en la naturaleza; tenemos alimento asegurado y cobijo y no nos amenazan los depredadores. Yo prefiero morir a vivir sin poder mover una pezuña.

Y así transcurrían las tardes en las que los dos amigos tenían libre y podían charlar. Pelusa se percató que Trueno tenía las ideas muy claras y, aunque a veces no compartían pareceres, le gustaba conversar y aprender de él.

Los veranos y los inviernos se sucedieron y Pelusa se convirtió en el experimentado sabueso que siempre había deseado ser. Era rápido como un rayo, silencioso como una culebra y listo como el mejor. Con el paso de los años las cicatrices de incontables heridas surcaron su piel como torrentes y con cada una aumentó su destreza. Sobrevivió a la caída de un risco de siete metros, al que se despeñó persiguiendo un jabalí y después de la cual recibió los mejores cuidados del amo, que le limpiaba y cambiaba los vendajes a diario y hasta le dejaba dormir en el interior de la hacienda, echando a Tobias cuando se le acercaba. Fueron días dorados, pero en cuanto sanó tuvo que volver a enfrentarse a la naturaleza salvaje. Al poco tiempo un lobo asaltó de noche la hacienda; afortunadamente, no causó ninguna baja porque el agudísimo oído de Pelusa detectó el intruso y le saltó al cuello sin dudarlo. Hubo una encarnizada pelea en la que el sabueso expulsó al lobo, aunque al precio de rozar la muerte por desangre. Pero salió también de ésta y se convirtió en el héroe del amo; incluso sus amigos sabían de la existencia del sabueso puesto que le acariciaban la cabeza en cuanto visitaban la granja, cosa que no hacían con Flaca. Hasta el gato, consciente de su nuevo status, se acostumbró a dejarlo en paz. Pelusa era más feliz que nunca.

El ca (tercer capítol)

2011-04-15T11:52:00.000-07:00

La primavera dugué una nova companya a la granja. Arribà un plujós matí en la mateixa camioneta en la que el Fosc marxà; és refinada i ingènua, pensà el Musell en veure-la ensumant, nerviosa, la seva nova caseta. Es notava que mai havia trepitjat res semblant a la natura, però requeia en el seu llom la tasca de convertir-la en una implacable gossa de cacera, tal com antany el Fosc l’havia convertit a ell. Així doncs, al dia següent, l’amo, el Musell i la Flaca –així s’anomenava la nouvinguda– sortiren al bosc a impartir la primera lliçó.

Passà l’estiu, i la tèbia tardor ho cobrí tot amb el seu mantell de fulles. Amb el temps, el Musell i la Flaca havien establert una cordial relació; ella aprengué amb prestesa demostrant una gran habilitat i velocitat i quedà palès que, certament, sabia encaixar amb mortal precisió les seves mandíbules al voltant dels tendres colls de les captures. L’amo estava molt satisfet amb ella, però tampoc escatimava elogis cap al Musell quan capturava una bona peça. No obstant això, el ca sabia que mai assolirien una amistat pura amb la Flaca. Ella preferia el contacte humà; ell era un gos de terra, fang i matolls. En múltiples ocasions l’havia convidat a acompanyar-lo a jeure al prat de les vaques, però ella sempre declinava la invitació. Així doncs, amb més freqüència que abans per evitar l’enyorança que li provocava la caseta, el Musell anava sol a degustar la tranquil·litat de la companyia bovina.

Potser per buscar consol, el Musell havia intentat entaular una conversa amb aquells animals banyuts però ells, limitant-se a mastegar l’herba amb la seva calma habitual, mai li retornaren la paraula. Per sort, encara li quedava el Tramuntana, que en l’absència del Fosc, s’havia convertit en el seu confident.

Amb la caiguda del primer floc de neu, un nou i inquietant canvi assotà l’existència del ca. En una de les moltes visites a les vaques, s’adonà de que només n’hi havia dues. El dia anterior n’hi havia tres, d’això n’estava segur, tot i que no era molt destre en números. S’hauria escapat?

—Escolteu-me, vaques, si us plau —bordà el ca—. Sabeu on és la companya que falta?

Insòlitament, elles aixecaren el seu immens cap de la pastura, el fitaren a través de les mosques però no van dir ni mu. Era aquella la mirada més afligida que el gos havia vist mai. S’alçà i marxà, pensatiu. Mai més tornà a contemplar les vaques; ja no li semblaven animals plàcids, sinó immensament tristos i infeliços.

Al cap de dues nits, caigué al seu plat una carn desconeguda. L’ensumà, desconfiat, mentre la Flaca devorava la seva ració avidesa, ja que aquella havia estat una jornada de cacera i tots dos estaven famolencs. Just quan el Musell anà a fer la primera queixalada, veié com el Tobies li somreia malèficament des de l’ampit de la seva finestra preferida.

—Va rebre el que es mereixia. Ja no donava llet —digué.

Un calfred recorregué l’espinada del gos i no provà ni un mos.

El pobre ca es passà gran part de la nit desvetllat, meditant sobre l’assumpte. Però com més hi pensava, més preguntes li queien a la ment i més enterraven les respostes. El Tobies, el repel·lent, esquerp i orgullós gat, tindria raó al cap i a la fi? Després de tot el servei desinteressat que li prestaven durant tota la vida, l’amo podria ser tan cruel i despietat com per assassinar a un ésser que s’hauria jugat la pell per ell? Recordava també, amb gran pena, el Fosc i el seu possible horrorós final. Eren conjectures escruixidores que fregaven la irrealitat; no obstant això, tots els indicis hi apuntaven amb dit acusador.

Sumit en tals reflexions, se li plantejà el pitjor interrogant quan la Lluna ja estava ben alta al cel. Seria aquest també el seu destí?

El quart capítol, disponible d'aquí a tres dies.

--------------------------------------------------------------------------------

EL SABUESO (tercer capítulo)

La siguiente primavera trajo consigo una nueva sabuesa a la granja. Llegó una lluviosa mañana en la misma camioneta en la que Largo se fue; era joven e ingenua, pensó Pelusa al verla husmear nerviosa su nueva caseta, y se notaba que nunca antes había pisado nada parecido a la naturaleza. Pero recaía en su lomo la tarea de convertirla en una diestra e implacable sabuesa de caza tal como habían hecho antaño con él. Así pues, a la mañana siguiente, el amo, él y Flaca –así se llamaba la recién llegada– salieron al bosque a impartir la primera lección.

Y así llegó el tibio otoño. Con el paso de los días se entabló una cordial relación entre Pelusa y Flaca. Ella aprendió rápido de Pelusa mostrando una gran habilidad y celeridad y se vio claro que realmente tenia madera para encajar con certeza sus mandíbulas alrededor de los tiernos cuellos. Consiguió sus primeras presas en poco tiempo y el amo se sintió muy satisfecho con ella, pero sin dejar de lado a Pelusa, felicitándole también efusivamente cuando conseguía una buena pieza. Sin embargo, Pelusa sabía que nunca serían amigos con Flaca. Ella prefería el contacto humano y durante el día nunca se alejaba mucho de la puerta del amo; incluso los primeros días, cuando Pelusa la había invitado, en varias ocasiones, a acompañarle a observar a las vacas o asustar a las gallinas, ella rehusó prefiriendo quedarse tumbada a la sombra del porche como si se tratara de un mimado gato casero. Al final, Pelusa desistió en tales invitaciones y, como había hecho siempre, se iba a pasear solo. Hasta lo hizo más a menudo que antes, ya que en la caseta echaba de menos a Largo y con Flaca nunca sería lo mismo.

El paseo preferido de Pelusa era, con diferencia, ir al prado junto a las vacas a pesar de que ellas no estaban en absoluto interesadas en él. El sabueso trató de intercambiar algunas palabras con aquellos apacibles gigantes pero ellas nunca le dijeron nada y se limitaban a pastar con su habitual calma. En el fondo Pelusa agradecía este silencio, él iba al prado porque quería estar tranquilo y no hablar con nadie. Si quería hablar visitaba a Trueno en la caballeriza o en el campo; en la ausencia de Largo, el caballo se estaba convirtiendo en su confidente.

Con la caída del primer copo de nieve, un nuevo e inquietante cambio azotó la existencia de Pelusa. En una de las muchas observaciones del ganado bovino, se dio cuenta que solamente había dos vacas. El día anterior había tres, de eso estaba seguro aunque no era muy dado a los números. ¿Se habría escapado?

—Escuchadme, vacas, por favor —ladró el sabueso—. ¿Sabéis dónde está la compañera que falta?

Insólitamente, ellas levantaron su pesada cabeza del pasto, miraron al sabueso a través de las moscas pero no dijeron ni mu. Era aquella la mirada más triste que el perro había visto en toda su breve vida. Se levantó y se fue, meditabundo. Nunca más visitó a las vacas. Ya no le parecían animales tranquilos, sino inmensamente infelices.

Al cabo de dos noches, cayó en su plato un tipo de carne que nunca antes había probado, grande y suculenta. La husmeó, extrañado, mientras que Flaca la devoraba con avidez puesto que aquella había sido una jornada de caza y estaban hambrientos. Pelusa levantó la vista se percató de que Tobias le sonreía maléficamente desde su habitual repisa.

—Recibió su merecido. Ya no daba leche —dijo.

Un escalofrío le recorrió la espalda del perro y no probó bocado.

El pobre sabueso pasó gran parte de la noche en vela dándole vueltas al asunto. Pero cuando más pensaba, más preguntas le caían en la mente y más enterraban las respuestas. Tobias, el repelente, arisco y orgulloso gato, ¿tendría razón al fin y al cabo? Después de todo el servicio desinteresado que le prestaban durante toda su vida, ¿era posible que el amo fuera tan cruel como para asesinar a un ser que habría dado su pellejo por él? Pensaba también, con gran pena, en Largo y en su posible y horrible fin. Eran posibilidades estremecedoras que rozaban la irrealidad; sin embargo, todos los indicios las apuntaban con dedo acusador.

Sumido en tales reflexiones, se le planteó el peor interrogante cuando la luna ya estaba alta en el cielo. ¿Era tal el destino que le aguardaba?

El cuarto capítulo, disponible de aquí a tres días.

El ca (segon capítol)

2011-04-13T13:01:00.000-07:00

Naturalment, s’equivocava. El primer canvi fou també el més dolorós. L’ancià Fosc, que havia semblat immune a l’edat, s’alentia i cada vegada aconseguia menys preses. Es queixava de mal d’ossos i li pesava l’ànima, però la seva fèrria tenacitat l’impulsava a sortir a caçar una vegada més malgrat les xacres. Fins que, un matí d’hivern, li fallaren del tot les forces i no pogué eixir de la caseta perquè en intentar alçar-se les potes li flaquejaven. Tampoc sortí en els freds dies posteriors; li queia la ració al plat –l’amo l’alimentava sense ni tan sols adonar-se de la seva malaltia; el ca era tan orgullós que no deixà anar cap gemec–, més un suplement que li proporcionava el Musell, solidàriament, del seu propi ranxo; però el Fosc no menjava. En moltes ocasions el Musell s’havia ofert per demanar ajuda a l’amo però, estranyament, el Fosc s’hi oposava. Deia que l’únic que podia fer era deixar-lo tranquil mentre les albades es succeïen i ell cada vegada es despertava menys.

Finalment, al cinquè dia, l’amo s’estranyà i s’atansà a la caseta a llargues gambades. Examinà un minut el pobre Fosc, que lluitava per cada alenada; arrufà les celles i es ficà novament a la casa pairal.

—Ha arribat el final, amic meu —aconseguí articular llavors el vell gos amb un fil de veu—. Ara has de prendre el relleu i recordar sempre els meus ensenyaments.

El Musell no digués res. Es resistia a creure que algú a qui havia vist durant tota la seva vida se’n pogués anar així, sense més. Quan l’amo el carregà a la vella camioneta i se l’endugué, no pogué contenir les llàgrimes i explotà en entretallats udols. L’últim record del seu mestre i amic fou els seus ulls negres, enfonsats, acomiadant-se per damunt la vora de la plataforma de càrrega.

Passada una hora, l’amo tornà. Sol.

Al Musell li agradava pensar que l’amo havia portat el Fosc a la ciutat on, juntament amb altres humans, li havien aplicat totes les cures al seu abast, com quan ell mateix s’havia esgarrapat la pota amb una branca punxeguda i l’amo li havia netejat diàriament la ferida, fins que s’havia guarit i havia pogut tornar a caçar; però en el cas del vell ca tot havia estat en va, no és possible apaivagar el temps amb medicina i, a la fi, el Fosc s’havia apagat per sempre en braços de l’amo. Estava absort en tals cavil·lacions quan una veu burleta i esmolada com una navalla d’afaitar el retornà a la realitat.

—No t’enganyis, gos estúpid.

El Musell alçà la mirada i veié el Tobies aposentat a l’ampit d’una finestra, fora del seu abast, clavant-li els seus esgarrifosos ulls groguencs.

—El vell estava acabat —prosseguí el malèvol gat—. L’amo simplement se’l va emportar al bosc, el va pelar d’una bala entre cella i cella i va desempallegar-se del cadàver llançant-lo al torrent.

El Musell sentí com la fúria creixia i creixia dins seu com una onada imparable. “Menteixes!” cridà, i s’abalançà contra la finestra bordant com un posseït. El Tobies no mogué ni un pèl del bigoti; des de la seguretat de les alçades es limità a continuar el seu pèrfid discurs.

—La cosa va així quan es tracta d’éssers inferiors com vosaltres. És el millor que es pot fer en el moment en que esteu tan demacrats que ja no serviu per a treballar. No estem disposats a carregar amb individus inútils que amb prou feines s’aguanten drets.

Cada mot del gat era una espina al cor del Musell. Semblava que les venes li anessin a esclatar de tan enutjat com estava. Saltava, bordava, la boca li escumejava, mossegava cegament, fora de si, en un intent desesperat de fer miques el gat insolent. Fins que l’amo, alertat per l’escàndol, aparegué per la porta de casa i, d’una puntada de peu, envià al Musell de cap a la caseta mentre el Tobies, acomodat a l’ampit, es llepava els bigotis amb satisfacció.

El tercer capítol, disponible d'aquí a tres dies.

--------------------------------------------------------------------------------

EL SABUESO (segundo capítulo)

Naturalmente, no lo fue. El primer cambio fue el más doloroso. El viejo Largo, que parecía inmune a la edad, cada vez era más lento y conseguía menos piezas. Se quejaba que le dolían los huesos y le pesaba el alma, pero su tenacidad le impulsaba a salir una vez más a cazar a pesar de sus achaques. Hasta que le fallaron las fuerzas y una mañana de invierno no pudo salir de su caseta porque al tratar de levantarse le flaquearon las piernas. Tampoco salió en los fríos días siguientes. Le caía la carne en su plato –el amo le ponía la comida sin ni siquiera darse cuenta que estaba enfermo, pues Largo era tan orgulloso que no soltó ni un gemido y supuso que el perro no se asomaba mucho para resguardarse del frío– más un suplemento que le daba Pelusa de su propio rancho por si así mejoraba, pero él no comía nada. En muchas ocasiones Pelusa se había ofrecido para pedir ayuda al amo; pero Largo, extrañamente, se opuso. Dijo que lo único que podía hacer era dejarlo tranquilo mientras los amaneceres se sucedían y él cada vez se despertaba menos.

Finalmente, al quinto día, el amo se dio cuenta que algo andaba mal y se acercó a la caseta con largas zancadas. Examinó un minuto al pobre Largo, que luchaba por cada bocanada de aire. Frunció el ceño y volvió a la casa.

—Llegó el fin, amigo. Ahora debes tomar el relevo y recordar siempre lo que te he enseñado —masculló entonces el anciano perro con un hilillo de voz.

Pelusa no dijo nada. Se resistía a creer que alguien al que había visto toda la vida se pudiera ir así sin más. Cuando el amo lo cargó en la vieja camioneta y se lo llevó, no pudo contener las lágrimas y estalló en entrecortados aullidos. El último recuerdo de su maestro y amigo fueron sus ojos negros despedirse en silencio por encima del borde del compartimento de carga.

Al cabo de una hora, el amo regresó solo.

Largo había muerto, no cabía duda. ¿Cómo había muerto? Pelusa pensaba que el amo lo llevó a la ciudad, dónde se juntó con otros humanos y le aplicaron todas las curas que estaban en sus manos, como cuando él mismo se rasguñó la pata con una rama afilada y el amo le limpió la herida diariamente hasta que se curó y pudo volver a cazar, pero en caso del viejo sabueso todo había sido en vano, no es posible aplacar el tiempo mediante medicina y finalmente Largo había fallecido en brazos del amo, quién lloró su muerte antes de abandonar el cuerpo y, afligido, regresar a la granja. Estaba absorto en tales pensamientos cuando una voz arisca y cortante como una cuchilla lo devolvió a la realidad.

—No te engañes, perro estúpido, nada de esto ha ocurrido.

Pelusa alzó la vista y vio a Tobias apostado cómodamente en la repisa de una ventana, fuera de su alcance, clavándole sus escalofriantes ojos verdes.

—El viejo estaba acabado —prosiguió el gato—. El amo simplemente se lo llevó al bosque, le voló la chota de un tiro y lo arrojó al torrente.

Pelusa sintió como la ira creció en su interior como una ola imparable. “¡Mientes!” gritó, y se abalanzó contra la ventana mostrando los dientes y ladrando como un poseso. Tobias ni se inmutó pues sabía que el perro no podría llegar hasta él y se limitó a seguir con su malévolo discurso levantando la voz por encima de los ladridos.

—La cosa va así cuando se trata de seres inferiores como vosotros. En el momento en que estáis tan cascados que ya no servís para trabajar es mejor quitaros de en medio rápido porque entonces sólo estorbáis. No estamos dispuestos a cargar con individuos inútiles que ni siquiera pueden tenerse en pie.

Cada palabra del gato se clavaba como una espina en el corazón de Pelusa. Sentía como si le fueran a estallar las venas de lo enojado que estaba. Saltaba, ladraba, babeaba, mordía en el aire fuera de sí en un intento desesperado de hacer trizas al gato insolente. Hasta que el amo, alertado por el alboroto, salió de la casa y de una patada mandó a Pelusa de vuelta a la caseta mientras Tobias, todavía en la repisa, se relamía los bigotes de satisfacción.

El tercer capítulo, disponible de aquí tres días.

El ca (primer capítol)

2011-04-09T04:41:00.000-07:00

El ca Musell era tan sols un cadell però ja caçava. Almenys era això el que li deien quan, juntament amb l’experimentat i mossegaire Fosc, aconseguien capturar un infortunat conill o una perdiu distreta i, radiants de satisfacció, li lliuraven a l’amo.

Però ben cert era que el Musell encara no havia sentit el bategar de la carn viva als ullals. Sempre era el Fosc qui, gràcies a la seva robusta musculatura, se li avantatjava i assestava la mortal dentada al coll de la presa; era ell qui duia la captura a l’amo amb el jove Musell seguint-lo de prop, remenant la cua. Des de que tenia memòria, el Fosc l’havia adoctrinat amb saviesa i justícia i eren com germans.

La granja on vivien, situada al final d’un polsegós camí que la comunicava amb una petita ciutat, era modesta però pròspera. Comptava amb un auster ramat de tres vaques lleteres, un cavall de tir, una dotzena de gallines ponedores, un parell de porcs grassos, un grapat de conills i alguns cultius. El Musell congeniava amb quasi tots els animals, però a qui més admirava era el cavall, el Tramuntana, per la seva força, constància i disciplina.

—Per què segueixes tirant de l’arada si l’amo ja no t’esperona? —li havia preguntat el Musell, en una ocasió, assegut al límit del camp.

—Perquè, si paro, podré anar a menjar; però si no acabo de llaurar el camp a temporada, s’endarrerirà la sembra, la collita creixerà malament i demà passaré gana.

Aquesta màxima marcà el caní cervell del Musell i des de llavors intentà emular al Tramuntana; però en això de la constància, o es neix amb ella o no hi ha res a fer.

Era, potser, degut a aquesta mandra innata, que el gos gaudia passant les llargues tardes d’estiu jaient al prat, contemplant el pasturar de les vaques. Li semblaven animals tous i escassos de caràcter, però envejava la seva incorruptible calma i li agradava observar-les fins que ell mateix sentia que les inquietuds es dissolien en un mar de placidesa. Quan el Sol s’acostava massa a les muntanyes, s’emportava aquesta pau a la seva caseta, on ja li estarien a punt de caure al plat les suculentes restes del sopar de l’amo.

L’únic ésser amb qui el jove ca s’havia enemistat era el Tobies, l’espavilat i malcriat gat de l’amo. Vivia com un rei a l’interior de la casa pairal, no s’alimentava de restes i es passejava per la hisenda amb aires de fatxenda, amb el port dret i mirant els altres de reüll. Era per això que el Musell i el Fosc, quan se’l topaven, l’intimidaven a lladrucs fins esgargamellar-se i es llançaven a perseguir-lo, tot i que eren conscients de que sempre s’escaparia. Era aquesta l’única taca en la immaculada felicitat del Musell.

Lentament transcorregueren un parell d’estius, entre freqüents caceres, capcinades al prat de les vaques, donant suport moral al Tramuntana quan feinejava al camp, odiant el Tobies i passejant-se pels corrals espantant a les gallines i fent ganyotes als porcs. Tot semblava perfecte i immutable, i el Musell, que ja no era un cadell i havia sentit el bategar de la carn viva als ullals, es pensava que la seva vida seria sempre així.

El segon capítol, disponible d'aquí a tres dies.

---------------------------------------------------------------------------------

EL SABUESO (primer capítulo)

El sabueso Pelusa era poco más que un cachorro pero ya cazaba. Al menos eso era lo que le decían cuando, junto con el experimentado y dentellante Largo, conseguían apresar a un infortunado conejo o una perdiz distraída y, radiantes, se la traían en boca al amo.

Pero lo cierto era que Pelusa todavía no había sentido la carne viva entre sus colmillos. Siempre era Largo el que, gracias a su robusta musculatura, se le aventajaba y daba cuenta del pobre animal. O, en ocasiones, su pulidísima destreza le permitía acercarse lo suficiente a alguna ave como para capturarla antes de que alzara el vuelo. De todos modos los dos perros llevaban juntos la presa al amo, con el joven Pelusa rezagado meneando el rabo. Desde que podía recordar, Largo le había enseñado con sabiduría y disciplina y eran inseparables.

La modesta granja dónde vivían, situada al cabo de un polvoriento camino que la conectaba con una pequeña ciudad, era sin embargo próspera. Contaba con un austero rebaño de tres vacas lecheras, un caballo de tiro, gallinas ponedoras, cerdos gordos, un puñado de conejos y algunos cultivos. A Pelusa le gustaban todos estos animales, pero al que más admiraba era al caballo, llamado Trueno por su fuerza, constancia y disciplina en el trabajo.

—¿Por qué sigues tirando del arado si ya es hora de irse a casa y hasta el amo ha dejado de espolearte? —le había gritado Pelusa en una ocasión desde la linde del campo.

El caballo, sin cesar de tirar, le miró desde sus ojos rodeados de sudor y contestó:

—Porque, si paro, hoy comeré. Pero si no termino de arar el campo, se retrasará la siembra, las cosechas crecerán mal y mañana pasaré hambre.

Esta sentencia se grabó en el perruno cerebro de Pelusa y desde entonces intentó emular a Trueno; pero en eso de la constancia, o se nace con ella o no hay nada que hacer.

Era, quizás, debido a esta molicie, que Pelusa gozaba pasando las largas tardes veraniegas en el prado cercano observando a las vacas pastar. Le parecían animales con poco carácter, pero admiraba su incorruptible calma y le agradaba contemplarlas hasta que se contagiaba de parte de ella y cualquier inquietud que pudiera tener se diluía como azúcar en el café. Al cabo de un rato indefinido, cuando empezaba a bostezar o veía que el sol se acercaba demasiado a las montañas, iba de regreso a su caseta, en la entrada de la residencia del amo, dónde seguro que estarían al caer los suculentos restos de carne de la cena.

El único ser con el que el joven sabueso se había enemistado era Tobias, el avispado pero mimado gato del amo. Vivía con él en el interior de la casa, comía su propia comida –y no sobras– y se las daba de marqués pavoneándose por toda la hacienda caminando con el porte erguido y mirando a los demás de reojo. Era por eso que Pelusa y Largo no lo soportaban. Cuando lo divisaban con sus andares, le ladraban hasta desgañitarse y se lanzaban a por él, aunque eran conscientes que siempre escaparía debido a su agilidad. Era esta la única mancha en la inmaculada felicidad de Pelusa.

Así transcurrieron un par de veranos, entre frecuentes salidas a cazar, cabezadas en el prado observando el ganado, dando soporte moral a Trueno en su dura tarea de arar, odiando a Tobias, paseando por los corrales asustando a las gallinas y haciendo muecas a los cerdos. Todo parecía invariable y Pelusa, que se había convertido en un robusto sabueso y ya había catado la carne viva entre sus colmillos, pensaba que su vida sería permanentemente así.

El segundo capítulo, disponible de aquí a tres días.

L'ambigüitat

2011-04-01T14:15:00.000-07:00

L’ambigüitat, aquest poderós mecanisme que provoca que ens identifiquem amb el que llegim i, consegüentment, que les paraules ens arribin als més profunds confins de les neurones. O és que no perdria interès, per exemple, una poesia que ho digués tot clar, tal com raja?

Escriptors, poetes, artistes de la paraula: sigueu una mica ambigus, feu-nos pensar, si us plau.

(...)

2011-03-14T08:28:00.000-07:00

Com el buscador d’or enfonso el sedàs

incansable, al bullent rebombori.

Dins meu és punxant la febre,

però res llueix sobre la reixa.

Només records que vénen i s’escapen.

No tinc el valor d’escriure’ls.

Els hadza i nosaltres

2011-02-26T15:07:00.000-08:00

En un recomanable reportatge del National Geographic, l’enllaç del qual figura al final d'aquesta entrada, es parla de la tribu africana dels hadza; nòmades perduts a les profunditats de Tanzània. Viuen en petits grups socials que es formen a l’entorn de tres o quatre membres principals però no dominants, i no són vinculants: cada membre és lliure de canviar de grup quan ho cregui convenient.

En el seu idioma, el hadzane, no existeixen numerals més enllà del quatre. No mesuren el temps –conseqüentment, no tenen horaris–, no creuen en cap ens sobrenatural i no celebren aniversaris ni tenen compromisos socials de cap tipus. Les pertinences personals de cadascú són tan escasses que caben en un farcell; la resta ho obtenen de la sabana, que recorren incansablement cercant aliment. La seva senzilla forma de vida no ha canviat en, almenys, deu mil anys.

Citant textualment: “Los antropólogos han calculado que “trabajan” (buscan alimento activamente) de cuatro a seis horas al día”. Potser és a causa d’aquesta manca de treball que els hadza no tenen ciutats, ni roba, ni internet, ni cotxe, ni futbol, ni televisió. Tampoc poden beneficiar-se d’un metge quan estan malalts, ni aixoplugar-se sota un sostre sòlid durant les nits de tempesta, ni degustar cap requisit més enllà del cervell d’un babuí, ni coneixen absolutament res més enllà dels seus territoris. Però no ho necessiten.

Un hadza serà afortunat si assoleix l’edat de seixanta anys. En el nostre món “civilitzat”, una bona part de la població no se sentirà afortunada fins que no es jubili a l’edat de seixanta-set; llavors, amb sort, disposarà de, més o menys, una dècada per gaudir de la seva “fortuna” abans que el cos no faci figa. On s’ha esfumat la vida precedent? Segurament haurà estat consumida amargament per alguna feina alienant i repetitiva durant vuit hores diàries; produint, en alguns casos, béns que el propi treballador mai podrà adquirir amb el seu sou.

Segurament, si un hadza trepitgés qualsevol gran ciutat, s’escandalitzaria de l’engany que milers de persones accepten quotidianament. De com la gent s’esclavitza a voluntat per mantenir una elit privilegiada i totalment improductiva, a canvi de dosis d’anestèsics tals com programes de televisió escombraries, revistes del cor, quatre setmanes de vacances anuals i una loteria que ens venen com la salvació absoluta.

Realment, hem triat el bon camí?

LOS HADZA

http://www.nationalgeographic.com.es/2009/12/23/los_hadza_2.html?_part=1

Una carta esperada

2011-02-23T08:06:00.000-08:00

(Als seguidors que usualment llegeixen aquest blog, si és que n'hi ha algun, disculpeu per la tardança en publicar. He estat de viatge).

Estimat __________,

En primer lloc m’agradaria agrair-te la paciència que has malbaratat esperant aquesta carta que et vaig prometre. Suposo que deu ser dur obrir la bústia cada setmana, esperant trobar-hi un sobre amb el teu nom escrit en la meva pèssima cal·ligrafia, i en lloc d’això trobar-hi un desengany. O propaganda o factures. Però ja saps com sóc, i últimament la vida m’ha fet moltes voltes.

Com et va per aquelles terres estrangeres? Ha canviat alguna cosa des de la meva visita? Espero que finalment hagis pogut comprar-te la moto, així no hauràs d’empassar-te cada matí una hora d’autobús per anar a la feina. I parlant de feina, has aconseguit trobar-ne una de millor? Noi, és que la que tens és una explotació total; està bé que, treballant com treballes en una planta de compostatge, et puguis apropiar dels objectes de valor que trobis entre les deixalles, però que siguin considerats “propines” i t’ho descomptin del sou, això sí que no té nom. I sense parlar de la pudor que arrossegues fins a casa... en fi, tu sabràs, suposo que no deu ser fàcil fer el pas quan estàs sol en un altre país. I la casa què? Encara tens goteres? L’àvia del tercer continua buidant l’orinal al teu pati? Espero que després de parlar amb el propietari de l’edifici li hauran tocat el crostó. I sinó, el que jo faria, seria capturar alguna de les rates que a vegades sents corretejar per sota el parquet i enviar-li com a paquet postal, segur que de l’ensurt en obrir-lo se’n va a l’altre barri.

Per aquí tot segueix igual. Bé, no del tot. El meu gos, el Jack, es va morir de xarampió. Em va fer pena, però ja en tinc un altre. Es diu Chuck. Sí, com el teu; també és de la mateixa raça. No m’ha costat pas gaire car, venia en el pack de la nova casa on m’he instal·lat. Està situada molt a prop de la teva, a propíssim. De fet, és exactament a la mateixa adreça. El cas és que m’he embolicat amb la teva dona. No sé massa bé com va ocórrer, una nit vam coincidir en un pub, i entre cervesa i cervesa... ja saps com van aquestes coses. Des de quan és ella tan aficionada a la faràndula? Però no pateixis, que no tocaré el teu Porsche. Ja sóc conscient de l’important que és per a tu... i des de que em vaig encastar contra aquell aparador que no el tocaré més. De tota manera això ja ho deus saber, suposo que en estar el vehicle a nom teu ja t’ho haurà notificat l’autoritat pertinent, l’asseguradora, o qui sigui... mai he acabat de tenir clar com funcionen aquestes coses.

Ah, sí! Per últim, ja que sempre m’ho preguntes, dir-te que hem avançat bastant en la investigació biològica, em sembla que en breu tindrem resultats. Però no vull crear-me falses esperances, no seria la primera vegada que ensopeguem amb un cul de sac. La part bona és que el Ministeri, complagut per l’avanç, a amollat més pasta al pressupost del projecte. Ja t’aniré informant.

Sense més, desitjar-te que aquest “any sabàtic aventurer” et vagi rodat. Com has pogut veure, per aquí tot bé. Espero notícies teves.

El teu amic,

**********

======================================================

Querido _____________,

En primer lugar me gustaría agradecerte la paciencia que has desperdiciado aguardando esta carta que te prometí. Supongo que debe ser duro abrir el buzón cada semana, esperando encontrar en él un sobre con tu nombre escrito en mi pésima caligrafía, y en su lugar hallar un desengaño. O propaganda o facturas. Pero ya sabes cómo soy, y últimamente mi vida ha dado muchas vueltas.

¿Cómo te va por aquellas tierras extranjeras? ¿Ha cambiado algo desde mi visita? Espero que al fin hayas podido comprarte la moto, así no tendrás que chuparte cada mañana una hora de autobús para acudir al trabajo. Hablando de trabajo, ¿has encontrado algo mejor? Chico, es que el que tienes es una completa explotación; está bien que, trabajando en una planta de compostaje, puedas apropiarte de los objetos de valor que encuentres entre los desperdicios, pero que sean considerados "propinas" y te lo descuenten del sueldo, eso sí que no tiene nombre. Y sin tener en cuenta la peste que arrastras a casa... en fin, tu sabrás, supongo que no debe ser fácil dar el paso cuando estás solo en otro país. ¿Y la casa qué tal? ¿Sigues con goteras? ¿La abuela del tercero sigue vaciando el orinal a tu patio? Espero que, después de hablar con el propietario del edificio, le habrán dado un toque. Y si no, lo que yo haría, sería capturar una de esas ratas que a veces escuchas corretear por debajo del parquet y enviársela como paquete postal, seguro que del susto al abrirlo la mandas al otro barrio.

Por aquí todo sigue igual. Bueno, casi todo. Mi perro, Jack, murió del sarampión. Me dio pena, pero ya tengo otro. Se llama Chuck. Sí, como el tuyo, también es de la misma raza. No me ha costado muy caro, venia en el pack de la nueva casa dónde me he instalado. Está muy cerca de la tuya, cerquísima. De hecho, está exactamente en la misma dirección. El caso es que me he liado con tu mujer. No sé muy bien cómo ocurrió, coincidimos una noche en un pub, y entre cerveza y cerveza… ya sabes cómo van estas cosas. Pero no sufras, que no tocaré tu Porsche. Soy consciente de lo que significa para ti, y desde que me empotré contra aquél escaparate que no lo tocaré más. De todos modos esto ya lo debes saber, supongo que al estar el vehículo a tu nombre ya te lo habrá notificado la autoridad pertinente, la aseguradora, o quién sea… nunca he entendido bien cómo funcionan estas cosas.

¡Ah, sí! Para terminar, ya que siempre me lo estás preguntando, decirte que hemos avanzado bastante en la investigación biológica; creo que en breve lograremos resultados. Pero no quiero crearme falsas esperanzas, no sería la primera vez que tropezamos con un callejón sin salida. La parte buena es que el Ministerio, complacido por el avance, ha aflojado más dinero al presupuesto del proyecto. Ya te voy a ir informando.

Sin más, desearte que este “año sabático aventurero” te vaya rodado. Como puedes ver, por aquí todo bien. Espero tus noticias.

Tu amigo,

*************

Eternes insatisfaccions (part II)

2010-12-03T09:35:00.000-08:00

No sabia si pintar-se les ungles vermelles o negres. A priori li agradava el vermell, el rojo pasión com deien amb les amigues, però hi havia qui li deia que era color de velles. El negre també li feia molt el pes, però no volia semblar una emo. Al final, ni l’un ni l’altre: unes pinzellades d’abrillantador i llestos. Ara ja podria lluïr-se pels pasadissos de l’institut sense que la titllessin de vella ni d’emo. És molt important no ser encasellada en el grup social equivocat, sobretot quan es tenen catorze anys.

14: en tenia catorze, però en volia aparentar vint-i-u. D’aquí li venia la fal·lera de fer-se metxes al cabell, repassar-se els ulls fins i tot per arreglar el jardí, el pintallavis, les arrecades d’anell diametralment llarguíssimes, els tacons d’agulla, els texans estrets i tibants, les elegants jaquetes que copiava de la seva cosina –que tenia alguns anys més que ella i, per sort, no vivia suficientment a prop com per adonar-se del plagi– i una infinitat d’accessoris que la feien externament major d’edat. Sense oblidar l’àmpliament assajada però poc convincent actitud d’autosuficiència, coneixement absolut i valentia, i el secret que mantenia tancat sota clau i forrellat: encara mirava dibuixos animats. Els peluixos amb que jugava de petita, els objectes de la hello kitty que col·leccionava, les diademes amb llacet rosa que duïa tota cofoia o la bijuteria barata de colors llampants, però, si que havien quedat definitivament obsolets.

21: per fi els havia assolit; però ni el cotxe, ni l’iphone, ni el bolso amb la tarjeta de crèdit, ni els gin tonics que es bebia als bars de moda ni les ulleres de pasta negres aconseguien foragitar la infantesa que sentia instal·lada dins. Per sort, o això pensava, la dissimulava a la perfecció enterrant-la sota capes i capes d’adultesa, conversant sempre sobre temes seriosos i intentant reduïr les rialles a la mínima expressió. El seu nòvio, que acumulava set anys més, posava la cirereta a la personalitat que s’havia construït.

29: havia deixat el nòvio. De cop i volta el va veure tremendament adult; com si els separés un abisme infranquejable. Li començaven a despuntar canes i no volia sortir de discoteques. Ella sí que ho feia, amb noietes que no podrien ser les seves filles però quasi. Els trenta l’assetjaven a la cantonada, els notava a sobre, la vigilaven… però vendria cara la seva joventut. S’havia fortificat aficionant-se novament a la hello kitty, ja no li feia gens de vergonya; al contrari, es sentia orgullosa de tenir-la estampada al para-sol del cotxe i de la figureta de plàstic que li penjava del mòbil, el qual, per cert, estava ben protegit dins d’una funda rosa i, quan sonava, ho feia amb l’últim èxit pop del moment. Les diademes havien tornat i es maquillava segons una nova tècnica, empolvorant-se lleugerament les galtes de color rosat. Als prestatges del seu pis de soltera hi havien tornat a ploriferar els ossets de peluix, es tenyia el cabell pèl-roig i es posava arrecades de colors llampants, algunes recuperades de les profunditats del calaix més baix del moble. Era encara molt jove, joveníssima!

50: en arribar a aquest punt tornava a guardar un munt de secrets, com quan era una adolescent, però de caire diferent. Liftings, liposuccions, botox, tints del cabell, dents postisses… eren temes que només comentava amb les més íntimes amigues. Tot i això no aconseguia amagar el pes del temps; més aviat creava un grotesc reflex de les seves millors èpoques. Raó per la que va començar a evitar els miralls i les fotografies, a evitar la seva realitat. Es va rendir. Esperaria la vellesa absoluta, quan ja res importava, a veure si d’una vegada se li passava aquell etern descontent.

Eternes insatisfaccions (part I)

2010-11-27T13:09:00.000-08:00

Fart de jeure, havia estat buscant feina durant mesos. Trucant a la porta de tots els comerços i fàbriques, empaperant la ciutat de currículums. Fins i tot acudint a les empreses de treball temporal, que tan mal renom tenen però que li havien salvat la pell en més d’una ocasió. Anava a totes, disposat a agafar-se a qualsevol feina que li reportés diners; en altres paraules, independència. Quina ironia, pensava, desempallegar-se del paper del currículum només per aconseguir uns altres papers, més ben valorats, això sí.

Finalment va rebre La trucada, citant-lo a una entrevista. Quina alegria! Va trucar de seguida a la seva xicota per explicar-li. Después ho va dir als seus pares, radiant de satisfacció. Era una empresa relacionada amb els seus estudis i ell era la persona idònia pel lloc, estava tant segur que l’agafarien…

I no va ser d’altra manera. La feina no era lluny de casa i estava pagada molt dignament. En acabar la primera jornada va tenir la sensació de, per fi, haver trobat la seva via de contribuir a la societat. Aquella nit ho va celebrar amb els amics!

Aquelles nits festives, però, no van durar. Treballant cada matí vuit horasses i a les tardes estudiant un màster no hi havia temps per a la vida. Quan arribava el cap de setmana l’únic que volia era estar-se a casa sense fer res, desgustant-lo com un requisit. Aviat, la satisfacció primerenca de poder posar la seva carta al gran castell de naipes que és la societat va capgirar-se a l’estrès de no ser ell mateix, d’anar a remolc del tren del dia a dia agafant-lo just per no perdre’l. Enyorava la llibertat de l’ociositat; decidir què fer i quan fer-ho, seguint exclusivament les ganes que en tenia i no els horaris. Els horaris, únics culpables de que es llevés cada matí amb un pes a l’ànim que no s'alleugeria fins que s’adormia.

No va trigar en deixar la feina; millor pobre i feliç, va pensar. L’endemà, va retrobar el plaer quasi enterrat de disposar de vint-i-quatre hores senceres, en blanc, i poder-les pintar del color que volgués. Es sentia fort, optimista, capaç de menjar-se el món. Aquell dia màgic va anar a córrer ensumant cada inspiració, va llegir un llibre meditant cada paràgraf i, en caure la nit, va gaudir de la cervesa més daurada.

Malauradament, la vida, com tot, va anar perdent intensitat. Ja ni l’aire era tan pur, ni el llibre tan interessant, ni la cervesa tan daurada; se li embussaven les hores i no sabia què fer per drenar-les. La motivació s’havia esfumat; amb prou feines es movia mentre notava com el cervell se li marcia per la inactivitat. Es sentia inútil, dependent, cansat. Potser anava sent hora de buscar-se un espai propi, marxar... però ai las! Això costava diners. Buscaria feina…

Sobre los bancos

2010-11-14T14:18:00.001-08:00

Un anuncio de seguros de cierta entidad bancaria –a la que me referiré como Bancafranca a menos que me paguen cánones de publicidad– pregonaba lo siguiente: en Bancafranca cabe todo lo que te importa: familia, hogar, vida y salud.

Ya de paso que añadan amor, amigos, felicidad. ¿Qué pretenden hacernos creer? Hay cosas que no se pueden comprar, malditos bancos.

La nefasta nit del senyor E

2010-10-24T10:21:00.000-07:00

Des del rellotge de la torre dues campanades es van colar per la finestra del dormitori del senyor E. Ell es va cargolar entre els llençols presa d’un profund mal d’ossos i de cap; ressaca, en una paraula. No va ser fins passada mitja hora que es va llevar, penedint-se d’haver-se deixat arrossegar fins tan tard en un antre com aquell.

Tot havia començat amb un sopar de feina. Una d’aquestes fastigoses reunions que s’han de suportar una o dues vegades l’any, en les quals un s’emborratxa el suficient per poder riure les gràcies dels altres amb ímpetu i no ser considerat un avorrit. I el senyor E no era un avorrit. Havia begut molt.

L’àpat en si havia anat bastant bé, fins i tot quasi s’havia divertit i havia rigut amb ganes un parell de vegades. Hi havia vi negre en abundància a l’abast de la mà i la copa sempre estava plena, però més tard la cosa va canviar. Sortint del restaurant no va trobar el moment d’escapolir-se de l’escandalós grup –mai havia estat destre en aquest art– i en pocs minuts es va veure segrestat al seient posterior d’un vehicle conduït per un tipus que parlava massa i no escoltava i que treia de polleguera al senyor E, però pel que es veia agradava d’allò més a les dues senyores que compartien cotxe amb ells. El senyor E va dir poca cosa durant el curt trajecte que els va dur a l’antre.

El local no era lleig del tot. El senyor E va demanar una cervesa per un preu criminal i, al principi, fins i tot van sonar un parell de temes que li agradaven. De tant en tant intercanviava breus frases a crits per imposar-se sobre l’altíssim volum de la música, de les quals no n’entenia la resposta la majoria de vegades però es limitava a forçar una rialla i això funcionava.

Aviat però es va cansar de cridar i la música va degenerar cap a la mateixa merda repetitiva de sempre. La cervesa que portava fins al límit, inclús en ocasions duent-se l’ampolla als llavis fingint beure –la questió era tenir quelcom a les mans per no tornar-se boig– s’exhauria inexorablement i aviat se’n va acomiadar, sentint-se extranyament indefens sense ella.

Fixant-se en el cercle de col·legues es preguntava si ells realment es divertien. Ningú parlava, tenien la mirada fixa en un punt indeterminat i movien el cos de manera automàtica. De tant en tant sonava algun tema que els treia de la hibernació: algú feia una gracieta, un pas mínimament còmic; un altre el seguia i aviat tornaven a l’estat d’standby anterior. El senyor E es sentia sol. Demanaria una altra cervesa per acompanyar-se una mica però es negava a estafar-se pagant aquell preu, sense mencionar la odissea d'obrir-se pas fins a la barra entre aquell mar de gent. Va desestimar la idea i va decidir esperar que tanquessin el garito limitant-se a moure el cos de manera automàtica com tothom i deixar la ment volar cap a una altra banda més acollidora. Per descomptat, sense deixar de somriure de tant en tant o de fer un esforç per articular quelcom intel·ligible per demostrar que encara era allà.

Al final semblava que fins i tots els més balladors del grup es començaven a cansar i el senyor E se’n va alegrar perquè el moment de fugir era proper. Per desgràcia, el Dj va tenir l’acudit de mal gust de posar un parell de temes seguits que pel que es veia eren vitals i es van haver de quedar a ballar-los o no hi hauria demà. Moltes van ser les temptatives de marxar frustrades per aquell home de la cabina aliè a l’immens avorriment de pobre senyor E, que es començava a desesperar davant la idea que se’ls podria fer de dia en aquell catau. Finalment, però, els col·legues van agafar les jaquetes i van emprendre la marxa, secundants pel senyor E, feliç en pensar en els suaus llençols que l’esperaven a casa.

Mentre s’afaitava, no va poder evitar preguntar-se si havia valgut la pena la ressaca. Seria millor no pensar-hi i decidir què faria amb les escorrialles del dia que li quedaven.

La papallona

2010-06-10T05:45:00.000-07:00

Quan entres al cercle
t'atrapes en el cep
del que eres abans
i ja no seràs.

El saber quan canviar
és un acte de valentia,
mudar-se del que has sigut
és una gosadia.

Ara que parlo amb mi
sóc més a prop del que sóc,
no permetré que m'espanti
el gir del timó.

Port de Barcelona, una d'aquestes nits en les que no saps com has acabat on has acabat, 2010.

Plou

2010-05-13T06:49:00.000-07:00

Tot i que avui la pluja m'ha ofegat els plans, a ella li dec aquest poema.

Avui el cel es desfà,

el vidre toca el timbal;

les orenetes no volen,

un raig del núvol s’escola.

Avui el cel pesa i

pinta murals a les finestres;

les orenetes no mengen,

un raig s’escola entre les gents.

Avui casa meva és presó,

el carrer un torrent furiós

i el bosc tanca per reformes.

La natura marca les normes.

La societat classista cerebral

2010-05-04T07:14:00.000-07:00

Amb poc més d’un quilo i mig de pes, el cervell humà aspira a ser l’objecte més complex de l’Univers. Tothom en té un, està al nostre servei de manera desinteressada i eficient, és el que ens fa ser el que som i se’n cuida prou d’evitar que ens matem a cada cantonada. Amb bilions de connexions sinàptiques, està dotat d’una capacitat gairebé il•limitada de pensar, especular, predir i imaginar.
La seva estructura no és gaire diferent de la d’altres mamífers. La única diferencia destacable és, en humans, la presència d’una escorça d'uns cinc mil•límetres de gruix que envolta i recull tota la vasta part primitiva central. La feina d’aquesta escorça és pensar racionalment i dominar sobre l’oceà d’instints i impulsos que recobreix. D’alguna manera, en el cervell es dóna el mateix patró que en la societat: uns pocs privilegiats dominen sobre la massa popular.
El problema radica en que, per norma, pensem racionalment i confiem totes les decisions a tan sols cinc mil•límetres de neurones. Ignorem tota la massa popular i només escoltem la veu de l’oligarquia, que s’equivoca sovint. Això ens porta a prendre camins erronis en la vida diària, en el fons contra la nostra voluntat. Empreses en les que ens embarquem perquè creiem que sortiran bé tot i que en el fons sabem que és improbable.
Per això ens convé escoltar a fons el nostre cervell ja que sap més del que sabem. Només si fem callar l’oligarquia, que voldrà imposar la seva veu a crits, i donem la paraula al poble, que parlarà amb un xiuxiueig, podrem saber el que realment pensem. Llavors, els mils de milions de neurones de tota la massa cerebral utilitzaran els milions de milions de dades emmagatzemades per donar-nos una resposta que, amb gairebé absoluta seguretat, serà assenyada.

Los viajes del alma

2010-04-03T13:57:00.000-07:00

Cuando una pareja vestida de traje, provistas de un minúsculo maletín de ruedas dónde han plegado un par de mudas y, con una cartera atiborrada de billetes porque van a comprar cuán necesitan en las tiendas cercanas al hotel, se sube a un avión, decimos que se van de viaje. También se van de viaje los jóvenes que agarran la mochila, comprimen en su interior un par de mudas y un saco de dormir y, con una riñonera atiborrada de mapas, se suben al mismo avión. Un solo vocablo para definir tan diferentes conceptos, los viajes del cuerpo y los viajes del alma.

Un buen viaje es sentirse lejos de casa pero cerca de uno mismo; acompañado sólo por las propias decisiones y, si se puede, de algún ser querido. Notar el peso del hogar en la espalda y la brisa de lo desconocido rozando las mejillas al recorrer las callejuelas del centro de las ciudades, observar su gente, entrar en sus bares, pasear por el mercado dejándose seducir por el bullicio e impregnarse de su historia. También entrar en algún que otro museo y fotografiar la catedral, aunque la verdadera esencia se encuentra en los barrios y no en los monumentos adulterados por y para el turismo. Leer algo sobre la región antes del partir ayuda a enfocar la perspectiva y a evitar los falsos juicios, de igual modo que contrastar el día y la noche, la seriedad y el jolgorio. Cada ciudad tiene su personalidad única; incorporar un poco de ella a la propia agudiza sentidos, enriquece el saber y hace a la persona más humana.
Más allá de la ciudad está el bosque. No se puede abandonar una región sin haberlos explorado a ambos porque son las dos caras de la moneda. Desviarse del camino y hacer el propio a veces es recompensado con la llegada al objetivo, a veces hay que volver sobre los pasos, pero siempre es un placer. Aspirar el perfume de la primavera o deslumbrarse con la blancura impoluta de la nieve mientras se siente como se fortacelen los músculos y se limpia el espíritu es lo que la naturaleza ofrece a cambio del cansancio, el sudor y, en ocasiones, la sed o el frío. Su mágica simplicidad permite despejar la mente de toda turbación procedente de la civilización y acampar en medio de la montaña y escucharla hablar sobre nuestros orígenes recuerda a uno que venimos de ella y a ella volveremos.

Son estos los viajes del alma, en los que el cuerpo se desgasta por el trepidante quehacer diario, las noches cortas, el comer mal y moverse mucho. Pero el cansancio desaparece rápidamente al volver a casa y, lo que se ha aprendido, queda para siempre.

No hacer nada es hacer mucho

2009-11-23T12:41:00.000-08:00

Después de catar la vida ajetreada que empieza cuando el verano termina, he descubierto que uno de los mayores placeres es no hacer absolutamente nada. Pasar de todo, si lo prefieres. Pasar del trabajo de las mañanas y del trabajo de las tardes. Pasar del jodido móvil, de internet y del timbre de la puerta. Pasar de los compromisos. Pasar de la gente y del bullicio callejero. Pasar de moverse y de hacer deporte. Pasar de forzar la mente estudiando y dejarla volar por los lugares que se le antoje. Pasar de los problemas que vendrán mañana, porque mañana se solucionarán. Pasar de la fiesta, de las multitudes, de la música ajetreada y del trasnochar. Pasar de afeitarse y de llevar pantalones. Pasar de ir a comprar. Pasar de la televisión y de los noticiarios de la radio que tratan de entretenerte con los problemas de los demás. Pasar del periódico y de la prensa sea cual sea su color. Pasar de tu madre cuando grita “¡a cenar!” y del perro cuando te trae su pelota o peluche de pato. Pasar de la salud. Pasar del dinero. Pasar de leer y de escribir, ni siquiera que estás pasando de todo como yo.
Es entonces, cuando te tumbas en la cama deshecha, pones una melodía tranquila y miras al techo; o cuando sales al balcón y contemplas el vecindario y sus quehaceres que no son los tuyos. Es entonces cuando emergen de tus pliegues cerebrales las mejores ideas. No las fuerces a que se aposenten en el papel; si son buenas, ellas mismas pasarán por el tubo del bolígrafo. Tal vez es por eso que muchos de los escritores de hoy son malos. Están demasiado ocupados.

Explorant els límits

2009-11-01T14:55:00.000-08:00

El despertador em va desenganxar dels llençols a les set del matí. Normalment, en aquestes circumsàncies, em cago en tot. Però avui era diferent. Era el Dia, la culminació de mesos d’entrenament, no tan disciplinat com caldria, però entrenament al cap i a la fi. Em vaig llevar sense pensar-m’ho dues vegades, vaig remullar-me la cara amb aigua freda i em vaig cruspir un bol de pur carbohidrat Kellog’s. Al garatge m’esperava la bici, la de sempre: mountain bike, vint-i-una marxes, pesada i pedals de plàstic, però amb els canvis ajustats que anaven com una seda. Al frontal del manillar, com un mascaró, lluïa el dorsal 2566.
Em vaig trobar amb els altres bojos a les vuit i d’un cop de cotxe ja érem a Barcelona. Semblava que tota la ciutat s’hagués decidit a fer esport aquell dia. Hi havia gent corrent, gent pedalant, competint, tanques, banderes i gallardets i arcs inflables propaganda d’alguna marca esportiva per tot arreu. I, com no, de la omnipresent Coca-Cola. De sobte em van envaïr unes ganes boges de consumir la gran quantitat d’energia que tenia acumulada, d’estar ja a l’aigua submergit de ple en l’esdeveniment que ens havia llevat a les set del matí un diumenge: el Triatló.
La primera presa de contacte amb el mar va ser dura. L’aigua tardorenca estava gelada! Els professionals portaven vestits de neoprè però això no entrava dins la nostra dinàmica. Si hi havia fred, el notariem. Jo no em volia perdre ni una sensació d’aquella experiència. Vaig preguntar a un organitzador fins a on s’havia de nedar.
—Fins allà, la segona boia groga.
“Sembla bastant a prop” vaig pensar. Però sabia que la vista m’enganyava.
El temps que restava fins al tret de sortida va passar com una bala, i de cop i volta em vaig trobar corrent cap a l’aigua abillat amb un gorro rosa, ulleres i taps a les orelles. El mar estava furiós i les onades de dos metres no ens deixaven penetrar, escupint-nos cap a la platja una vegada i una altra. Però finalment, quan aconseguies passar la línia on trencaven, tot es reduïa a anar pujant-les i baixant-les com si es tractessin de muntanyes, fent braçada rere braçada. Se’m feia inacabable. No es veia la meta per culpa de les onades, els esquitxos i l’aigua que se’m ficava a les ulleres; semblava que nedés cap a l’infinit. Les coces i els creuaments dels altres competidos tampoc ajudaven i poc a poc anava perdent posicions. Però no em desanimava perquè estava sol. No veia res, no sentia res; només notava el fred de l’aigua i les escomeses de les onades al rostre. Finalment, la inmensa boia groga va aparèixer com un tótem davant meu, entre la munió de caps roses que sobresortien de l’aigua com si es tractés d’un naufragi. A partir d’aquí la tornada va ser més suportable. Segurament m’havia quedat enrere i no tenia tanta gent al voltant. Vaig sortir del mar entre els aplaudiments del públic que m’animava com si fos el primer i, amb la moral crescuda, vaig arribar a la bici. Em vaig treure el banyador, eixugar mínimament, vestir-me, cordar-me les bambes, xute de glucosa, glop d’aigua i, encara amb sal a l’engonal, a pedalar!
M’esperaven gairebé vint quilòmetres, dues voltes al circuit, però vaig començar com un llamp esperonat pels ànims recents i l’alegria d’estar altra vegada a terra ferma. La bici anava finíssima i responia a la perfecció i durant una estona vaig serpentejar guanyant posicions, hidratant-me a base de Powerade. La primera part de la volta va ser fàcil amb el vent a favor; però la segona part, una recta llarguíssima paral•lela al mar, va ser un infern amb el vent en contra. La bicicleta de muntanya em passava factura i no podia fer res contra les bicis de carretera que m’avançaven lleugeres per la dreta i l’esquerra. A sobre, el condemnat Powerade ensucrat m’havia ressecat la boca i com més en bevia més me la ressecava. Però deixant de banda els pensaments negatius, vaig fixar la mirada a les ratlles de la carretera i vaig rodar amb força exigint-me el màxim; cada ratlla passada, una ratlla menys.
La segona volta va ser més suau perquè ja coneixia el recorregut i, per alguna estranya raó, em sentia més recuperat. Començava a estar envoltat per gent amb el dorsal verd; mal auguri, aquests havien sortit molt més tard que jo. No em vaig resignar i vaig pedalar fins al límit per intentar distanciar-me i, empès pel vent, vaig fluir bastant bé entre els altres ciclistes. Fins i tot a la tornada cap a boxes, vent en contra, vaig continuar imparable. La meva pròpia respiració desbocada m’estimulava. Vaig arribar a la transició com una exaltació, desmuntar, treure’m el casc, xute de glucosa, glop d’aigua i, amb les tolides cames exigint-me una pausa, vaig començar la cursa a peu.
Va ser el moment més dolorós. Tenia les cames de mantega, a cada gambada m’enfonsava i havia de lluitar per fer la següent. Em feien mal els ossos, tenia flato i em notava el pes de cada òrgan dins el tòrax. I em quedaven cinc quilòmetres. Sortosament, poc a poc em vaig anar sentint més lleuger i vaig trobar un bon ritme amb el gradualment vaig anar avançant unes poques posicions, malgrat que ja no m’importava la classificació. El flato va desaparèixer i la cadència respiratòria se’m va normalitzar. Vaig deixar la ment en blanc i metre rere metre vaig finalitzar el circuit; a la recta final fins i tot em vaig permetre un petit sprint animat per la multitud que la flanquejava. De sobte, el pip! del xip en creuar la línia de meta va posar fi a tot el periple.
Havia acabat. El meu temps, una hora trenta-tres minuts. El meu lloc, mil de mil dos-cents. De propina, dolor ossi i muscular, un petit cop a la cella que algun nedador em va clavar i una otitis ben ferma que ha durat una setmana i m’ha impedit escriure aquest relat abans. El meu resultat va ser molt mediocre, igual que el meu entrenament; però ara sé que sóc capaç de nedar set-cents cinquanta metres, pedalar vint quilòmetres i córre’n cinc i, tal com resa la medalla que em van concedir a la meta, estic orgullós de considerar-me FINISHER.

Els dos muntanyencs

2009-09-29T07:31:00.000-07:00

Era un noi decidit, fort, en plena forma. Estava a la flor de la vida i sabia que res no li podria impedir assolir la meta. Uns músculs de ferro bategaven sota la pell llisa i tibada i la mirada, fixa sempre endavant, es posava sobre cada nou objectiu quan l'anterior ja el tenia a la butxaca. Cada passa, cada moviment dels bastons, l'acostava més a l'èxit. Esbufegava com un toro; sense aturar-se, havia deixat enrere el rierol, havia pujat per una tartera flanquejada per boscos d'avets i ara l'herba alpina, dura, punxeguda i hostil, li crepitava sota els peus com la llenya al foc. Cada deu minuts feia una generosa glopada d'aigua de la camelbag per no baixar el rendiment. No podia disminuir la cadència de cap de les maneres. Havia de continuar. Poc a poc la neu va anar guanyant terreny i en un instant tot era blanc fins on arribava la vista. El pic era allà, retallant el cel, i el desafiava. El vent fred, l'alè de la muntanya, li tallava la cara, burleta. Era una batalla entre l'home i la natura, i no la podia perdre. No n'havia perdut mai cap. Havien caigut sota les seves soles desenes de muntanyes, cada una més alta que l'anterior. Li importaven els metres, com més n'hi havia, millor. Cada cim conquerit era un trofeu de caça i, sense ells, no seria ningú. Al cap i a la fi, tot es reduïa a un número.

Era una noia que li agradava la cervesa, fumar els cigarros a la terrassa del bar i menjar entrecots. I pujar muntanyes. N'havia pujat de ben altes, tantes que n'havia perdut el compte. Gaudia lluny de la ciutat i les seves exigències; era feliç en la simplicitat de la natura. Sabia que no era gaire guapa, li sobraven uns quilos i tenia el rostre comú, però això no importava envoltada d'arbres i cel. Quan podia, es calçava les botes, omplia la cantimplora d'aigua i, proveint-se d'una petita bóta de vi rosat, agafava els bastons i es perdia un parell de dies. Escollia sempre una destinació a l’atzar i esperava que ningú se li oferís com a acompanyant per no haver de dir-li que no, que preferia anar-hi sola. S’ho prenia amb calma, anava amb el cap ben alt, escodrinyant els voltants sense perdre’s cap detall. Si estava cansada li agradava parar-se a la vora d’un rierol, fer un glop de vi i dormir una becaina gronxada pel brollar de l’aigua. No tenia hores. Si el capvespre la sorprenia, buscava un lloc pla amb l’herba tova i espessa i hi plantava la tenda. I quan trobava un cingle s'hi asseia a la vora i es deixava portar pel paisatge. Procurava sempre arribar al cim i assaborir la dolça sensació de la feina ben feta, tot i que alguna vegada havia pecat d’intrèpida i les cames, adolorides i esgarrinxades, havien dit prou i havia hagut de retrocedir. No li importava massa, ja que la meta no era el cim sinó el camí.

Cau la nit

2009-08-01T03:32:00.000-07:00

És de nit. De nit a fora, de nit a dins,
de nit al foli quan foli està escrit;
de nit als teus ulls quan els miro fit a fit,
ulls d'estrelles, elles em miren a mi.
Quan cau la nit para de ploure,
s'adormen les angoixes en un llit de plomes;
enmig del silenci pots sentir les ombres,
les paraules mudes en orelles sordes.
Les històries de la nit poden ser sòrdides,
poètiques, banyades en beguda amarga;
són misteris el que la nit amaga,
misteris de l'ànima el que la nit destapa.
Cau la nit, les persianes i el somni;
seran els únics que t'escoltin de veritat quan ploris;
la nit és la mare de les lletres,
del dia, de l'amor i de la terra.
Les veritats ocultes
per la llum cegadora a la fosca brillen crues,
nues, dures, tosques com fusta de roure
per sobre del rumor de la sang que m'omple.

When the day comes

2009-06-17T13:24:00.000-07:00

When will come the day when people wink their eyes
with a smile and not to make a better target?

When will come the day when tanks are made
to keep wine, wine that should gather people?

When will come the day when money is what it is
just paper to write poems on it?

When will come the day when trench are digged
just to plant trees, and not to harvest dead?

When will come the day when writing these verses
will be not necessary, because the will be meaningless?

When this day come, I hope politicians won’t announced it
because then, it will be a lie.

Traducción:

Cuando llegará el día que las gentes guiñarán el ojo
junto con una sonrisa, y no para apuntar mejor?

Cuando llegará el día en que se fabricaran tanques
para guardar cerveza, cerveza que una a los pueblos?

Cuando llegará el día en que el dinero sea lo que es,
sólo papel, y se escriban bellos poemas en él?

Cuando llegará el día en que se caven trincheras
para plantar árboles, y no para cosechar muerte?

Cuando llegará el día en que no haya que escribir
versos de este tipo, porque sonarían absurdos?

Cuando llegue este día espero que no lo digan los políticos
porque entonces sería mentira.

Sempre pujava al metro a la mateixa hora

2009-06-01T14:05:00.000-07:00

Sempre pujava al metro a la mateixa hora, a la mateixa estació, al mateix vagó. 8:36, estació de Les Corts, últim vagó. La hora de les cares grises, dels ulls al terra i dels cascos a les orelles per acabar de foragitar la son. Jo era un més d’aquella massa de gent que es movia com per un pensament unànime. Escollia el darrer vagó perquè era el més proper a l’escala. Quasi sempre havia de romandre dempeus fins al final del meu trajecte, Diagonal. Passejava la mirada per les cares que m’acompanyaven i deixava la ment volar per platges inexplorades.
Passava l’estona observant els rostres i imaginant-me quina història traginaven. Rostres amb barba, maquillats, arrugats, calbs, amb ulleres, amb pentinat de perruqueria, bruts o amb les celles perfilades. Gent amb qui compartia un moment i després s’esfumaven per sempre o tornaven al matí següent, a la mateixa hora, mateixa estació, mateix vagó. Fins que el missatge enllaunat “pròxima estació, Diagonal” em feia tornar a la realitat, la feina a l’oficina, la dona, els fills, la hipoteca, el cotxe.
A tu no t’havia vist mai. Vas aparèixer del no res un dia qualsevol a l’estació de Tarragona i vas parar-te al meu costat. No sé si va ser la teva vestimenta el que em va cridar l’atenció, amb tants colors poc usuals i les arracades i les polseres, o bé la teva mirada clara i verdosa, les tènues pigues dels pòmuls enrojolats i la finesa i sinuositat dels teus moviments, com si en comptes de caminar flotessis a l’aire. Una placa d’un dels penjolls que duies resava un nom: Marta. A l’altra cara hi hauria el nom del teu estimat.
Llegies un llibre petitó, prim i de lletra grossa. No en vaig poder llegir el títol, ocult pels teus dits anellats. Sense voler-ho la meva mirada va anar seguint les línies al mateix ritme que la teva i quan jo arribava al peu de plana tu passaves a la següent. I així anaven passant les pàgines, i les estacions.
La història era avorrida. Tractava d’un home gris i ofegat per la rutina que no parava de preguntar-se com havia acabat així, -pàgina- com podia ser que el foc juvenil que havia flamejat antany dins seu s’hagués consumit tan sobtadament -pàgina- sense deixar ni una petita brasa. Cada dia igual a l’anterior, -pàgina- anava a treballar seguint el mateix recorregut, veia les mateixes cares, parlava dels mateixos temes -pàgina- i a l’estiu anava al mateix poble de vacances. Sabia que no era feliç, -pàgina- però no podia fer res per remeiar-ho perquè tenia por. Por a la novetat i al desconegut.
El missatge enllaunat em va fer baixar del núvol sense arribar a conèixer el final de la història. Vaig trigar uns segons en agafar les coses i en baixar i veure el rètol que anunciava “Diagonal” la conclusió em va colpejar com una maça. La història que acabava de llegir era la meva pròpia història! Vaig seure al banc de l’andana, em sentia marejat per la transcendència de la idea que havia començat a néixer dins meu.
Aquell dia no vaig anar a la feina, ni tampoc els següents. Amb uns estalvis que teníem la meva dona i jo vam anar a viure a un poblet costaner del sud, banyat pel sol i per l’oceà. Hem obert una botiga de surf, la nostra passió compartida, i en les estones lliures anem a cavalcar les onades. Ens va prou bé i el més important és que som feliços. No he tornat a veure la Marta, la noia que sense saber-ho -o sí?- em va obrir els ulls. Però si algun dia es torna a creuar amb mi, no dubtaré a dir-li que em va salvar la vida.