dimecres, 28 de febrer del 2018

Extinció




La culpa la tingué el software anti-plagi. Molt aplaudit al començament, va impedir l'enriquiment il·legítim d'una colla de farsants, principalment famosos del món de la faràndula que, massa ocupats/ganduls/ineptes per escriure ells mateixos les seves memòries, contractaven a escriptors fantasma poc motivats perquè els traguessin les castanyes del foc. La lògica justificadora dels mètodes d'aquests treballadors anònims era gairebé infal·lible: el més probable és que la gent que llegeixi aquesta porqueria no llegeixi cap més llibre en sa vida; no podran comparar-la amb res, pel que fins i tot la còpia més flagrant passarà desapercebuda. Una lògica, com ja he dit, gairebé infal·lible. Gairebé.


Però alguns dels lectors d'aquella porqueria eren lectors empedreïts de porqueria, i van detectar similituds (o igualtats) amb porqueria llegida prèviament. L'escàndol estava servit. En la majoria de casos tot acabava en res, o amb els autors encara més enriquits a costa d'exprimir el tema en tertúlies de televisió barata. Però els casos foren cada vegada més recurrents, i al cap de molts anys de tempestes d'escàndols literaris, el govern va decidir aprovar la llei anti-plagi. La més severa aprovada mai. Dictava que qualsevol dispositiu d'escriptura havia d'incorporar un software, encriptat i indesinstal·lable, que comparava automàticament el que s'estava escrivint amb la Base de Dades Global, que contenia tot el que s'havia escrit en la llengua en qüestió. I si detectava alguna similitud massa evident, t'avisava amb un missatge d'aquells que fan peng! en aparèixer. Si l'escriptor no eliminava el text problemàtic, el dispositiu d'escriptura es bloquejava per sempre. Es va considerar la possibilitat d'una petita descàrrega elèctrica al teclat, però es va desestimar.

Sota la vigilància del software, la literatura va funcionar bé durant anys. Segles. Les obres eren bones o dolentes, però sempre originals. Fresques. Fins i tot es van alliberar el món de refregits de sagues d'èxit. Però, malauradament, existia un problema que ningú havia considerat. I es deia estadística. Quantes paraules té un idioma? Tres-centes mil? Quatre-centes mil, potser, a tot estirar, si considerem argot, incorreccions, manlleus, paraules que són combinacions d'altres paraules? Sigui quin sigui, és un número finit. I de la mateixa manera que tres fitxes de colors només es poden ordenar de sis maneres diferents, hi ha un número limitat de combinacions de paraules en un full de paper. Sí, l'idioma és limitat. El número de textos que es poden escriure és finit. I ni tan sols és tan gran com la matemàtica suggereix, ja que la majoria de combinacions de paraules no tenen sentit.

Amb el pas dels anys, i a mesura que la Base de Dades Global acumulava més i més textos, el software va començar a fer la punyeta de veritat. El missatge odiat (plagi detectat! Elimini el text immediatament!) apareixia més i més sovint a les pantalles dels escriptors honestos. De res van servir les queixes, les manifestacions. Es va arribar al punt en que col·locar una frase al paper que no molestés al software requeria, de mitjana, setmanes de feina. I això va desmoralitzar als autors. Un a un, es van anar retirant de l'ofici, o retirant de la vida. Jo mateix, he estat cinquanta anys per escriure aquest text. He esborrat i reescrit cada frase milers de vegades. És possible, i la possibilitat m'esfereeix, de que aquest sigui el darrer text original en llengua catalana.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Anima't! La teva opinió m'interessa