dimarts, 10 d’abril del 2018

Acomiadament


Ja feia temps que em rondava la idea pel cap, i finalment m'he decidit.

Modernitzar el blog, canviar de plataforma.

Així doncs, no sense sentir certa pena, he decidit deixar de penjar les meves històries a "Contes de la natura i de naturalesa estranya".

Però no patiu!

La història continua a:



Gràcies per visitar-me!

Pol

dimarts, 27 de març del 2018

Primer concurs de relats de fantasia PAE


Si us agrada el món de les històries de rol, si sempre heu pensat que és una pena que sigui una ocupació tan poc rentable, aquí teniu la vostra oportunitat!

Jo ja hi he dit la meva!

https://concursofantasiapae.wordpress.com/





dilluns, 26 de març del 2018

Connexió total




La idea era arriscada i al principi no fou benvinguda, però va acabar quallant. Es va arribar a la conclusió de que tenir al cervell un petit implant biònic de connexió WIFI era un preu que valia la pena pagar per estar connectat decentment. A ningú li agrada haver de traginar el telèfon mòbil, un objecte que pesa uns molestos cent grams, que es pot perdre, que te'l poden robar, es pot quedar sense bateria; per no parlar de les ridícules dimensions de la pantalla, i de l'imponderable inconveniència del teclat, massa petit per als dits rodanxons de la majoria. 


Per contra, els inconvenients de la connexió WIFI neuronal semblaven negligibles, i els avantatges infinits. Si es volia fer una busca ràpida a la Wikipedia per poder parlar com un autèntic fan d'aquell cantant recentment difunt, o penjar les fotos de les patètiques vacances a la costa assaonades amb un bon filtre, o xafardejar el perfil d'aquella noia maca del tren de rodalies, l'usuari no havia de moure ni un dit. Tan sols havia de pensar-hi, i el petit implant WIFI enviava la informació al portal distribuïdor, que s'encarregava d'administrar i redirigir les peticions de cada usuari cap al lloc web corresponent. Llavors hom hi podia navegar amb la mateixa facilitat que si recordés què va fer ahir.

Tot anava molt bé, fins que a un il·luminat se li va ocórrer d'introduir un virus al sistema. No se sap qui va ser, ni quins fóren els motius. Potser era un visionari que volia crear una humanitat global, connectar totes les ments i fer que la humanitat funcionés com una sola entitat totpoderosa com les formigues. O potser tan sols era un anarquista que volia provar a veure què passava, o deliberadament sembrar la llavor del caos en l'estructura social. El cas és que el virus va tergiversar tot el funcionament del portal distribuïdor: en lloc de connectar cada usuari amb fos quina fos la bajanada que volia consultar, es va dedicar a connectat usuari amb usuari. Directament, cervell amb cervell.

I així, el pensament, aquest impuls incontrolable, tal vegada l'únic que realment ens pertany, va esdevenir tan accessible als demés com les fotos de l'última festa, i les conseqüències foren desastroses. Reunions de feina formals acabaven com el rosari de l'aurora, en fer-se palesa l'animadversió dels empleats envers el seu superior. Casaments acabaven en tragèdia en demostrar-se que el nuvi deia “sí”, però pensava “auxili”. Reunions de líders mundials gairebé desencadenaven guerres nuclears, en filtrar-se com de ridícul trobava el president dels Estats Units d'Amèrica el turbant del rei de l'Aràbia Saudita. I dinars de Nadal es sumien en l'amargor en descobrir-se les opinions de la jove sobre la sopa de galets de la sogra.

Sortosament, un equip d'informàtics ja ha aconseguit eliminar el virus, malgrat el sorgiment de picabaralles espontànies entre ells degudes a pensaments poc amistosos que han dificultat enormement el treball en equip. Tot està tornant a la normalitat; la gent es continua connectant a les xarxes socials i penjant fotos d'àpats mediocres, però el mal ja està fet. Res tornarà a ser com abans. Se'ns ha vist el llautó, les rancúnies més amagades ja han sortit a la llum, i això no s'oblidarà mai. És evident que la connexió total tan sols ha servit per allunyar-nos totalment els uns dels altres.


dimecres, 28 de febrer del 2018

Extinció




La culpa la tingué el software anti-plagi. Molt aplaudit al començament, va impedir l'enriquiment il·legítim d'una colla de farsants, principalment famosos del món de la faràndula que, massa ocupats/ganduls/ineptes per escriure ells mateixos les seves memòries, contractaven a escriptors fantasma poc motivats perquè els traguessin les castanyes del foc. La lògica justificadora dels mètodes d'aquests treballadors anònims era gairebé infal·lible: el més probable és que la gent que llegeixi aquesta porqueria no llegeixi cap més llibre en sa vida; no podran comparar-la amb res, pel que fins i tot la còpia més flagrant passarà desapercebuda. Una lògica, com ja he dit, gairebé infal·lible. Gairebé.


Però alguns dels lectors d'aquella porqueria eren lectors empedreïts de porqueria, i van detectar similituds (o igualtats) amb porqueria llegida prèviament. L'escàndol estava servit. En la majoria de casos tot acabava en res, o amb els autors encara més enriquits a costa d'exprimir el tema en tertúlies de televisió barata. Però els casos foren cada vegada més recurrents, i al cap de molts anys de tempestes d'escàndols literaris, el govern va decidir aprovar la llei anti-plagi. La més severa aprovada mai. Dictava que qualsevol dispositiu d'escriptura havia d'incorporar un software, encriptat i indesinstal·lable, que comparava automàticament el que s'estava escrivint amb la Base de Dades Global, que contenia tot el que s'havia escrit en la llengua en qüestió. I si detectava alguna similitud massa evident, t'avisava amb un missatge d'aquells que fan peng! en aparèixer. Si l'escriptor no eliminava el text problemàtic, el dispositiu d'escriptura es bloquejava per sempre. Es va considerar la possibilitat d'una petita descàrrega elèctrica al teclat, però es va desestimar.

Sota la vigilància del software, la literatura va funcionar bé durant anys. Segles. Les obres eren bones o dolentes, però sempre originals. Fresques. Fins i tot es van alliberar el món de refregits de sagues d'èxit. Però, malauradament, existia un problema que ningú havia considerat. I es deia estadística. Quantes paraules té un idioma? Tres-centes mil? Quatre-centes mil, potser, a tot estirar, si considerem argot, incorreccions, manlleus, paraules que són combinacions d'altres paraules? Sigui quin sigui, és un número finit. I de la mateixa manera que tres fitxes de colors només es poden ordenar de sis maneres diferents, hi ha un número limitat de combinacions de paraules en un full de paper. Sí, l'idioma és limitat. El número de textos que es poden escriure és finit. I ni tan sols és tan gran com la matemàtica suggereix, ja que la majoria de combinacions de paraules no tenen sentit.

Amb el pas dels anys, i a mesura que la Base de Dades Global acumulava més i més textos, el software va començar a fer la punyeta de veritat. El missatge odiat (plagi detectat! Elimini el text immediatament!) apareixia més i més sovint a les pantalles dels escriptors honestos. De res van servir les queixes, les manifestacions. Es va arribar al punt en que col·locar una frase al paper que no molestés al software requeria, de mitjana, setmanes de feina. I això va desmoralitzar als autors. Un a un, es van anar retirant de l'ofici, o retirant de la vida. Jo mateix, he estat cinquanta anys per escriure aquest text. He esborrat i reescrit cada frase milers de vegades. És possible, i la possibilitat m'esfereeix, de que aquest sigui el darrer text original en llengua catalana.


dimarts, 27 de febrer del 2018

Oléssia






Oléssia és una de les primeres novel·les de l’escriptor rus Aleksandr Ivánovich Kuprín (Narovchat 1870 – Leningrad (actual Sant Petersburg) 1938), un autor que gaudeix de renom al seu país però que a ca nostra no és gaire conegut, degut a les dificultats que comporta traduir literatura russa.
Oléssia és una història d’amor, un romanç entre un jove de classe acomodada (un barin) i una noia analfabeta, que podríem englobar dins la classe pagesa, o mugics. L’autor parteix d’aquest plantejament que, per al lector contemporani, pot semblar típic, per pintar-nos un retrat molt vívid de la societat rural russa de finals del segle XIX, del dualisme religió-superstició i de la seva influència en un entorn on la majoria de la gent no sap llegir. Amb un estil lleugerament poètic i molt descriptiu que, en la meva opinió, no es fa gens pesat, Oléssia ens porta de la mà a través dels frondosos boscos de l’Europa de l’est on la màgia i el simbolisme hi són ben presents, i ens brinda una lectura a priori entretinguda però que per al lector més versat en tradicions russes oferirà un ampli marge per a la interpretació.
Gràcies a l’acurada traducció duta a terme per Loïç Miquel Pérez-Muñoz i presentada per l’editorial El Toll, tenim ara l’oportunitat de gaudir d’aquesta petita joia de la literatura russa. Les suggeridores il·lustracions en blanc i negre, en no mostrar cap dels personatges, permeten que la imaginació del lector treballi sense constrenyiments, i les notes explicatives incloses tant a peu de pàgina com al final del text fan conscient al lector comú de l’enorme càrrega simbòlica de l’obra i li obren la porta a interpretacions alternatives que, altrament, quedarien amagades.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Sally (fragment)





És a la vegada graciós i trist com hem malbaratat tantes tones de recursos buscant vida intel·ligent per l’espai exterior, quan la veritat és que la teníem davant dels nassos.



Doctora Cassilda Travis.




De tornada al laboratori, la doctora Travis encengué els llums i va observar la Sally, que creixia dins de la campana de vidre; en notar el canvi de claror, les seves fulles palmades, d’un verd llustrós, es bransolejaren mandrosament, com orejades per una brisa impossible. La doctora es va acostar al panell de control, s’identificà mitjançant l’empremta dactilar i programà una seqüència hormonal. El vaporitzador va zumzejar, i una broma de gotes diminutes va inundar la campana d’aïllament. Els braços foliacis de la Sally interromperen la seva dansa. Va passar un minut, i la broma es dissolgué fins a desaparèixer; aleshores la Sally s’agità suaument, i el cromatògraf de gasos va saltar en un formigueig de pics moleculars, que es compararen amb la base de dades que l’equip de la doctora Travis estava desenvolupant. Encara tenia carències, però ja permetia mantenir converses de prou complexitat.

Per l’altaveu del cromatògraf, una veu electrònica va traduir el missatge químic de la Sally al llenguatge humà. La doctora Travis no hi parà atenció; havia vist aquella seqüència de pics centenars de vegades. Era la signatura pròpia de la Sally, una mena de salutació. Ella també havia emès la seva firma personal moments abans; era així com funcionava amb la Sally.

La doctora va programar una nova seqüència hormonal: “com et sents, Sally?”. S’activà el vaporitzador i la broma va emmascarar l’interior de la campana. La Sally interrompé el seu balandreig per permetre que la mescla química penetrés a través dels estomes. La doctora Travis es va preparar un cafè. Passaren un parell de minuts abans que la planta es bellugués de nou, disparant el cromatògraf. “Equilibrada. Però tinc preguntes”. Hi va haver una pausa d’uns tres minuts. La doctora va xarrupar el cafè, encuriosida. El brancatge de la Sally va oscil·lar amb flegma. “N’hi ha més com jo?” saltà el traductor.

La doctora Travis gairebé escup el cafè. No, tècnicament no n’hi havia més com ella. La Sally era una heura amb l’ADN tan manipulat que gairebé es podia dir que s’havia creat una espècie nova, singular i artificial. El propòsit de tanta enginyeria no era altre que amplificar la seva capacitat comunicativa natural, innata en totes les plantes, per sobre del límit de detecció del cromatògraf de gasos. Dit d’una altra manera, fer que la petita heura parlés a crits, perquè sinó no hi havia manera de sentir-la.

Filigranes genètiques així, tanmateix, rara vegada no comportaven efectes col·laterals; canvis atzarosos en la fisiologia de l’espècie original que podien desencadenar conseqüències devastadores en el delicat equilibri de l’ecosistema. Era per això que l’heura s’havia de mantenir en estricte aïllament. La Sally havia germinat i crescut reclosa hermèticament dins la campana, una bombolla de vidre i metall que constituïa tot el seu univers; des del seu punt de vista, ella era l’únic ésser vivent, essent la doctora Travis una entitat d’una dimensió paral·lela i inaccessible amb la qual es comunicava. Qualsevol altre plantejament de la seva existència era perillós. Una quimera com la Sally no tenia lloc a la natura, i la comprometedora pregunta que acabava de formular evidenciava una curiositat que calia eradicar.  

Els dits de la doctora Travis saltironaren amb agilitat per les tecles, programant una contesta adient; es crisparen de sobte, però, quan la científica es fixà en els minúsculs reflexes argentats del vidre de la campana. Intentà espolsar-los amb la mà, però les petites iridescències no s’immutaren. Eren partícules adherides a la cara interior del vidre.

Partícules de pols.

Pols; milions de senyals moleculars procedents de l’exterior, testimonis d’un món vetat per a la Sally. Una polifonia de missatges subversius que feien trontollar tot el model que se li havia inculcat! La científica s’estremí. Es llançà, desconcertada, a programar seqüències que després esborrava; explicacions banals, erràtiques, que no podien competir amb l’evidència abassegadora continguda en les partícules intruses. Finalment, es donà per vençuda i, sense respondre a la pregunta de la petita heura, va sortir del laboratori d’una revolada.



La doctora Travis va tornar dos dies després; programà la seva signatura personal i el difusor hormonal la va transmetre a l’estadanta de la campana. Passaren els minuts, però l’heura no es va moure; tampoc ho havia fet en notar que s’encenien els llums, com acostumava. La doctora ja s’esperava una reacció esquerpa i s’havia preparat el discurs. Suspesos sobre el teclat, tanmateix, els seus dits dubtaren; el projecte sencer depenia ara de la credulitat de l’heura. “Com et sents, Sally?”. Passaren dos minuts i l’heura sacsejà, gairebé imperceptiblement, algunes fulles. “Afectada. Desequilibri osmòtic. Desequilibri hormonal”. Era la primera vegada que la Sally no encetava la conversa amb la seva firma molecular. Mal senyal, pensà la doctora. “El meu comportament l’altre dia va ser inacceptable. Disculpa” va teclejar. Esperà. “La meva pregunta” amollà el traductor un minut després. La doctora s’abalançà sobre el teclat amb resolució. “La resposta és no, Sally. No n’hi ha més com tu”. Amb un sospir nerviós, la científica s’assegué a esperar la contesta i a digerir el neguit que li regirava les entranyes. Passaren dos minuts abans que la veu enllaunada del traductor espetegués de nou. “Vaig percebre quelcom. Veus com la meva. Ara no les percebo. Per què?”. La lentitud de la conversa va permetre a la doctora Travis destriar bé les seves paraules. “Tot forma part d’un experiment. No puc donar detalls. Els coneixeràs més endavant. Ho sento.” Aquesta vegada l’heura es va prendre més estona per respondre. La doctora escodrinyà les seves fulles lluents, banyades per la llum policroma de la campana. Si tan sols pogués discernir un àpex dels sentiments reals de la Sally! Però en un ésser sense rostre, sense ulls, les finestres de l’ànima estaven segellades. “Per què em sento tan desequilibrada?” espargí finalment la petita heura amb lassitud.

Maleïda, pensà la doctora amb desgrat, ara em faràs dir una altra mentida. El que experimentava la Sally era la ressaca de l’inhibidor metabòlic que se li havia administrat perquè no fos conscient de l’inevitable contacte amb l’atmosfera exterior mentre netejaven la campana i canviaven el filtre d’aire. “L’atmosfera exterior és tòxica per a tu” teclejà la doctora Travis. “La campana era defectuosa. T’hem administrat un compost per protegir-te mentre la reparàvem. El que sents són els darrers efectes. Desapareixeran aviat”. Les seves paraules s’escamparen en forma de calitja blanquinosa al voltant de la Sally. Passà llarga estona, però l’heura no va emetre cap resposta. “He de marxar” teclejà finalment la doctora amb amargor, i va abandonar el laboratori amb la consciència agitada.



Un benvingut pont de quatre dies va insuflar quelcom d’aire fresc a l’ànim de la doctora Travis, i en tornar dimecres a la feina, ja tenia coll avall l’incident de la setmana passada. Amb renovades energies va encendre els llums del laboratori, i somrigué quan la Sally va respondre amb la seva dansa habitual; el somrís se li va fondre, però, en adonar-se de que l’heura, més que dansar, brandia el fullatge amb excitació.

La doctora va córrer cap al panell de control i va programar la seva firma personal; per segona vegada, la Sally no va contestar amb la seva. “Terrible, doctora” grallà la veu robòtica del traductor. “Què passa, Sally?” teclejà la doctora Travis. “Ara ho entenc tot”. Una ombra de preocupació va creuar el semblant de la científica. “Què entens, Sally?”. L’efluvi hormonal va ocultar parcialment les fulles de l’heura; quan s’esvaí, aquestes aletejaren amb frenesia. El traductor escopí una tirallonga de mots sense sentit. “No t’entenc, Sally. Necessito paraules més planeres”. La Sally va romandre immòbil uns minuts, potser escollint els termes adequats. “Esclaus. Crides d’auxili. Milers” esventà a la fi.

Una esgarrifança visceral va petrificar els dits de la doctora Travis. “Quins esclaus? Només existeixes tu, Sally” s’obligà a respondre. L’heura va replicar amb fermesa: “entenc que em vulgui protegir de la veritat, doctora, però no fingeixi més. No digui que és part d’un experiment. Ho sé tot. He percebut crides d’auxili. Desesperades. Milers”. La doctora s’enretirà, atribolada per una munió de pensaments confusos. A la campana tot semblava en ordre; no s’hi apreciaven cossos estranys, i els indicadors palesaven la integritat del filtre d’aire. Deambulà pel laboratori, es dugué les mans al cap, s’allisà els cabells cap enrere, bregant per ordenar-se el caos que li rebullia a la ment. No podia ser. Crides d’auxili! De qui procedien, ho intuïa; com havien arribat a la Sally, era un misteri.

Aleshores ho veié.

Una ramificació llenyosa, una mena de liana que recorria sinuosament el banc de treball adjacent a la campana, serpentejant entre flascons i aparells, fins a infiltrar-se pel reixat del respirador de la paret. La doctora s’abalançà cap a la finestra i tragué el cap; a l’extrem de la liana, com una parabòlica vegetal, quatre petites fulles palmades relluïen sota el sol matinal. Una exclamació d’estupor va contraure les faccions de la científica quan s’adonà de com havien subestimat la força de l’heura mutant: de la mateixa manera que les arrels dels arbres aixequen l’asfalt dels carrers, la tija insurrecta havia bombat les dues planxes metàl·liques que conformaven els baixos de la campana d’aïllament fins a obrir, a la juntura entre elles, una escletxa per on escapolir-se...

divendres, 28 d’agost del 2015

"El repic", publicat a la revista la lluna en un cove!




Bones notícies!


El repic, relat inspirat en la llegenda dels dips, ha estat publicat recentment a la revista La lluna en un cove número 60!

Però també el podeu llegir en aquest enllaç, encara que no tan còmodament si ho féssiu en paper:

El repic


Si voleu saber més de la lluna en un cove, no dubteu en visitar el seu blog.


  
La lluna en un cove



Bona lectura!  



diumenge, 22 de març del 2015

Els tres impostors, una lectura que val la pena




“Los tres impostores” es una novel·la curta de l’escriptor gal·lès Arthur Machen (1863 – 1947), publicada en castellà per Alianza Editorial. Tot i que eclipsada per la considerada obra mestra de l’autor “El Gran Dios Pan”, aquest clar exemple de fix-up  és un petit tresor que una vegada desenterrat atrapa el lector fins a l’última línia. En les seves pàgines es mesclen en les justes proporcions mitologia, terror, aventura i suspens, en un argument de tres nivells que tot i això destaca per la seva senzillesa.

La lectura comença amb un pròleg desconcertant, on amb informació fragmentada són presentats certs personatges, els tres impostors, dels quals se n’intueix una acció poc lícita; potser un crim, potser una conspiració. Una vegada conclòs, l’argument fa un gir i el capítol primer arrenca per una altra banda introduint dos falsos protagonistes, Mr. Dyson i Mr. Phillips, la única funció dels quals és d’actuar de fil unificador entre els diferents relats independents que conté la novel·la. Aquestes petites històries, petites joies de caire molt divers, són explicades pels tres impostors amb la intenció d’obtenir informació que els permeti acostar-se al seu malèvol objectiu, i algunes d’elles són tan llargues i absorbents que submergeixen al lector en una novel·la dins d’una novel·la.

L’estil és peculiar, impropi d’una novel·la, fins i tot d’una de curta com és “Los tres impostores”. Els personatges són plans, unidimensionals, l’autor tan sols n’esbossa un parell de característiques, les estrictament essencials per la coherència del relat. Sense passat ni futur, amb vides irreals, apareixen tan sobtadament com s’esfumen quan arriba el moment. La situació en l’espai i el temps dels esdeveniments és tosca, ambigua, poc cuidada en detalls; en alguns moments de la lectura es pot tenir la sensació de que l’argument fa aigües pertot arreu. Tanmateix, no cal preocupar-se: l’autor ho lliga tot a la perfecció en un trepidant capítol final.

“Los tres impostores” es tracta d’una narració entretinguda, relativament fàcil tot i que en comptades ocasions abusa de la mitologia i és possible no entendre alguns passatges si no se n’és un entès. La diversitat dels petits relats li atorga una frescor insòlita i el llenguatge altament cuidat, sense arribar a la pedanteria, fa de la lectura una delícia. Tot i que qualificada dins del gènere de terror, en la meva opinió s’acosta més al fantàstic i no li traurà la son a ningú.

dissabte, 27 de juliol del 2013

Primer llibre publicat ja a la venda!




LA CONFESSIÓ DE RICHARD SAMUEL JENKINS (fragment)



El meu nom és Richard S. Jenkins i sóc natural de Penzance, sud-oest de la Gran Bretanya. Sóc plenament conscient que els successos que es relaten en el present document poden semblar inversemblants, però juro que es cenyeixen rigorosament a la percepció dels meus sentits. Tan sols he descrit els esdeveniments tal i com van ocórrer; els mecanismes o les raons per les quals van succeir, aquest enigma el deixo a judici del lector, ja que per a mi és inextricable. Tanmateix, gairebé podria assegurar, amb tot el respecte, que qualsevol conjectura ordida amb el propòsit de desembrollar el perquè, o el com van tenir lloc els terribles esdeveniments que em proposo relatar i que van condemnar-me al terrible final al que m’he vist abocat, resultarà errònia, perquè els seus processos o motivacions responen a afers que escapen de la percepció i fins i tot de la imaginació humana. 


La humanitat... tan dolorosament limitada a la informació que capten els seus cinc sentits, dades corresponents a tan sols una ínfima part de la realitat que l’envolta. Aquesta pobra quantitat de dades és, almenys, objectiva; però processada immediatament pel cervell, és transformada en una il·lusió, un model que interpretem com a real però que no és res més que una imatge subjectiva, basada en una esbiaixada percepció, construïda gràcies a la feina conjunta de milions de neurones. Jo antany era de pensament estrictament científic, i tenia la ferma convicció de que qualsevol succés podia ésser explicat mitjançant teories i models científics derivats de les dades recollides pels nostres sentits. Però els terribles esdeveniments que em disposo a relatar m’han ensenyat que estava equivocat: sempre existirà una fracció sobrenatural de l’univers, capes de realitat que restaran tossudament ocultes, malgrat els ginys concebuts per suplir la nostra vasta carència perceptiva; processos, i tal vegada formes de vida, dels quals tan sols en notem les conseqüències, que es tradueixen en fenòmens que ens desconcerten i als quals tendim a adjudica’ls-hi explicacions de caire mitològic. És per això que desaconsello al lector de teoritzar sobre els mecanismes, o les raons, dels successos que relataré, perquè tal explicació que ho aclareixi està fora de l’abast del nostre rang de percepció actual. En la meva història no hi ha perquè, ni com. Tan sols hi ha qui.  


Aquest confessió pretén ser tan sols un testimoni. En el fons, però, desitjo que esdevingui alguna cosa més, que ajudi a evitar més dolor. Sé les dades que puc aportar són escasses, insuficients per poder lluitar contra la malvada i desconeguda entitat que m’ha subjugat durant gairebé vint anys, mitja vida. Però tinc l’esperança de que puguin contribuir en la ciència futura, quan la tecnologia esdevingui suficientment avançada com per furgar en la capa de realitat que va gestar aquest mal, i combatre’l.


Demano disculpes si les dissertacions en les que m’he embrancat han avorrit al lector; però em trobo en un estat de confinament gairebé absolut, i per raons que seran explicades més endavant, establir una conversa amb qualsevol persona racional significaria més sofriment innecessari. Tan sols m’he pres de llibertat d’aprofitar aquesta presentació per deixar constància dels meus últims pensaments, abans de llevar-me la vida.   


Sense més, doncs, començaré la meva història.


De jove, quan els meus músculs eren plens de vitalitat, i la meva esquena no havia estat doblegada encara pel pes l’edat i per les llargues hores encorbat a l’escriptori, en diverses ocasions se m’havia qualificat de temerari. No negaré que algunes de les meves accions eren en certa manera arriscades, però sempre passaven pel garbell de la racionalitat abans de ser dutes a terme i mai em vaig infringir cap dany remarcable. Podia creuar per un tronc caigut damunt les aigües salvatges i embravides d’una riera de muntanya, però mai sense cerciorar-me de que el tronc es trobés sòlidament encastat i que fos suficientment gruixut per no trobar-me en un compromís a mitja travessa. Essent un xic vanitós, no perdia ocasió de demostrar la meva valentia; gràcies a ella em vaig embutxacar els guanys de diverses juguesques i impressionava les dones, a les que atreia amb la meva conversa alegre i farcida de simpàtica fatxenderia. Em tenia per un seductor, i quan el meu pit s’inflava amb els vapors de l’alcohol, sentia una confiança tan vasta en mi mateix que hauria pogut desafiar al mateix diable. Ah! M’entristeix pensar com de lluny queden ara totes aquestes sensacions.


El meu primer encontre amb Rhoswyn va succeir quan jo era un jove de vint-i-tres anys i em trobava bevent en un pub del meu poble natal. La nit era fresca, de primavera tardana, sense cap ombra de moviment; res feia pensar que pogués ser diferent de les moltes altres en les que havia enterbolit el meu esguard en aquella mateixa barra.


Quan Rhoswyn va entrar al local ja em trobava en un estat d’embriaguesa considerable, però tot i així em va cridar vivament l’atenció perquè mai l’havia vist abans. Jo era habitual del pub, i la majoria de les cares m’eren familiars. Recordaria aquella desconeguda esvelta, de llustrosa cabellera negra i moviments decidits que va absorbir totalment la meva perjudicada atenció tan bon punt va creuar el llindar de la porta.


Fent gala d’una actitud poc freqüent en una dama, es va encaminar directament cap a la barra i s’hi va repenjar amb uns braços blancs com el marbre. No va demanar res, i tampoc el barman se li va atansar a preguntar-li. Es va limitar a romandre allà, sense cap home que l’acompanyés ni la rondés, escalfant-se a les flames crepitaven darrera seu i en retallaven la seva silueta estilitzada. La vaig observar durant uns minuts, mentre feia baixar la cervesa i se m’arrelava cada cop més la convicció de que aquell acusat contrast entre la blancor de la seva pell i l’obscuritat dels seus cabells, i la resoluda actitud amb la que havia creuat la sala, feien aquella dona singular entre totes les altres, a les que no atorgava més importància de la que es mereixia la voluptuositat dels seus cossos.


A la fi, vaig enllestir la pinta d’un glop i m’hi vaig acostar. Ella, com si m’esperés, va iniciar la conversa tan bon punt em vaig repenjar al seu costat. No recordo què ens vam dir, segurament coses massa banals per servar-les en la memòria; el que sí que no oblidaré són els detalls d’aquell rostre que em va embruixar. No era bella, però regnava en ella una peculiar harmonia, no pas basada en una perfecta proporció de les seves formes sinó en una compensació equilibrada dels seus defectes, que la dotava d’un atractiu tan indefinible com intens. La seva pell, tan blanca que les flames de la llar es reflectien en ella com foc sobre la neu, era tan sols maculada pel suau to rosat dels pòmuls, i els seus trets, lleugerament angulosos però agradables, dotaven al nas d’una seductora gracilitat i accentuaven l’efecte dels seus ulls indescriptibles. Aquells ulls singulars, tan foscos que costava distingir-ne la pupil·la al centre, eren enormement expressius, i ella els utilitzava per somriure en lloc dels llavis, finíssims i gairebé tan pàl·lids com la pell.


El seu esguard era el més fascinant de tot, inquietant a la vegada. Dominant, escrutador,  tan intens que semblava que pogués penetrar com un fibló i fins a les profunditats més recòndites de l’ànima. Aquells ulls, i aquella veu serena i severa a la vegada, eren la font d’un magnetisme personal que em mantenia atrapat com una mosca, i a la vegada semblava repel·lir a la resta de parroquians, que en cap moment ens van interrompre.


Em resultava molt difícil parar atenció a les seves paraules sense perdre’m en aquella insondable foscor de la seva mirada. Afortunadament, ella semblava divertir-se; reia discretament amb les meves bromes gastades i no s’incomodava pel meu parlar xop de cervesa. Completament absorbit per aquella enorme personalitat, les hores se’m van escórrer ràpidament, i quan la nit va ser avançada Rhoswyn es va acomiadar ràpidament amb un somriure i va desaparèixer amb tanta subtilesa que vaig sentir com si tot allò no hagués passat realment. 


Completament absorbit per aquella enorme personalitat, les hores se’m van escórrer ràpidament, i quan la nit va ser avançada Rhoswyn es va acomiadar ràpidament amb un somriure i va desaparèixer amb tanta subtilesa que vaig sentir com si tot allò no hagués passat realment.


Al pub no hi quedava gairebé ningú. Vaig sortir i vaig arrossegar la meva embriaguesa al llarg dels carrers solitaris fins al jaç, on vaig dormir com un soc, ignorant que en aquella vetllada gairebé onírica que acabava de passar havia firmat l’inici de la meva decadència.   





Si en voleu un exemplar, només cal que contacteu amb mi.

(wirest14@hotmail.com)


També el podeu adquirir a qualsevol d'aquests enllaços:


Libreria proteo  

Prometeo libros

Todos tus libros
 


Preu 5 euros + cost d'enviament