Encara més noves seccions!

Esteu de sort, amans de la lectura gratuïta. Acabo d'obrir en aquest humil blog una secció, Llibres online, on us podeu descarregar la majoria dels llibres referenciats a la secció Referències literàries, sense cap perjudici pels autors ja que fa anys estan morts i enterrats. Així doncs, gaudiu-ne.

Tenéis suerte, amantes de la lectura gratuita. Recién he abrierto en este humilde blog una sección, Llibres online, dónde están disponibles para descarga la majoría de libros referenciados en la sección Referències literàries, sin ningún perjuicio para el autor ya que hace años que está muerto y enterrado. Disfrutad.

CYMRU (Part VII: Retrats de Caerdydd, castells, religió. I rugby!)

 

Caerdydd no és una ciutat monumental. Al centre es respira l’esterilitat de la modernitat –és el medi idoni per la proliferació alarmant d'Starbucks, Costa Coffe, Primark i M&S– i als suburbis la simplicitat de la funcionalitat. Només un entusiasta dels castells hi trobarà algun interès, de la mateixa manera que el trobarà en qualsevol altre racó d’aquest país curull de fortificacions medievals. Tot i així, el Castell Caerdydd, palplantat autoritari al bell mig de la ciutat com un cacic, resulta ineludible per la seva grandesa. Moltes transformacions ha sofert al llarg de la seva història, des de que va néixer com un modest fort romà cap a l’any 50 fins assolir la maduresa en forma de mansió victoriana a principis del segle XIX. El resultat és enorme, imponent, però amb mancances d’encant històric. Com si cap artiller hagués disparat mai a través de les seves troneres impol·lutes, com si mai cap ariet hagués carregat contra les seves portes intactes. Restaurat, pintat i ufanosament maquillat com qualsevol noia coqueta, sembla més aviat una atracció temàtica que un edifici militar. Tot i això ofereix una suggerent perspectiva si se l’observa mig ocult, com insinuant-se, entre el brancatge del Bute Park; i la Clock Tower i la Animal Wall –un mur amb tota una renglera d’animals traient el cap, petrificats com si haguessin vist la Gorgona, que fiten els vianants amb ulls vidriosos– alberguen cert interès.

A més dels castells, Caerdydd és propensa a les esglésies. Amb tota seguretat, el ciutadà devot se sentirà satisfet davant la variada oferta religiosa de la ciutat. L’ampli ventall de versions del Cristianisme –Metodistes, Baptistes, Catòlics Romans, etc– i per descomptat la predominant església Protestant Anglicana, segurament es veu complementat per mesquites i temples hindús que, tot i que no he tingut la sort de contemplar encara, posaria la mà al foc per la seva existència tenint en compte l’alt percentatge de població d’aquestes ètnies. Així, és possible trobar fins a tres o quatre temples en un mateix carrer, alguns camuflats sota l'aspecte d’edificis convencionals. Però de la mateixa manera que el castell, els falta magnetisme. Grises, humides i obscures, com si Nostre Senyor al seu interior no estigués d’humor per rebre visites, no transmeten cap tipus de calidesa.

Però la vertadera religió, la que mou més masses i agita més passions, es juga en camps de gespa xopa. Veure un partit de rugby és suficient per adonar-se de com n’és de teatral i refinat el futbol. No hi ha pietat al terreny de joc. Cada jugada és una lluita acarnissada per guanyar uns pocs metres, i qualsevol error significa una desena de cepats contrincants fent pinya damunt els teus ossos. En ocasions el joc s’atura perquè un jugador està estès a terra. No es queixa de dolor amb ganyotes grotesques, el doll de sang que li raja per la cara parla per si sol. Llavors el metge de l’equip –per anomenar-lo d’alguna manera– s’hi acosta a llargues gambades amb el seu instrumental quirúrgic, que consta bàsicament d’una tovallola amarada d’aigua, li neteja una miqueta la ferida i au! A perseguir el meló altra vegada s’ha dit.

Contemplo tal espectacle al Millenium Stadium un dia ennuvolat d’octubre. És la semifinal Wales – France de la Rugby World Cup. En disputar-se el campionat a New Zealand, el partit es retransmet a Cymru a les nou del matí. Hi assisteixo amb una assossegada noia polonesa anomenada Olga que vaig conèixer una tarda en un pub. Ni ella ni jo tenim ni idea de rugby, no coneixem les regles i molt menys els jugadors, però l'esport és part de la cultura i hem de tastar aquest deliri nacional. Ens trobem davant el castell i ens incorporem a la marea vermella d’aficionats que emergeix dels pubs per formar una corrent homogènia cap al Millenium Stadium, on s’han instal·lat pantalles gegants i fins i tot un escenari on una coral canta en directe l’himne nacional. El partit és molt igualat i sagnant, però no noto una emoció excessiva al meu voltant. Potser les dimensions de l’estadi dilueixen la tensió? O potser els gens de correcció anglesa han fet estralls en els gal·lesos? Només quan  Cymru falla per un pèl un penal decisiu a pocs minuts del final, la gent deixa escapar exclamacions de profunda frustració.

El cas és que acaba perdent La Roja per un punt, un sol i maleït punt, en rugby és un resultat tan ajustat com dolorós. Banderes franceses onegen victorioses sota nostre, amb escarni, destacant entre la vermellor omnipresent. Ningú els increpa, ningú els toca. Surten indemnes, i indemnes continuen els aficionats francesos que es passegen alegrement per la ciutat assaborint el triomf. Els pubs continuen atapeïts de gent, francesos i gal·lesos –els quals, com els catalans, sembla que celebren les derrotes– buidant les pintes en germanor. Sense batusses, sense crits. Com si tota la sang s’hagués quedat a la gespa de New Zealand. 

  

FOTOS: la primera és l'entrada principal del Castell Caerdydd. La segona, un ós de mirada penetrant que forma part de la Animal Wall. La tercera, la vistosa església de Saint John the Baptist, a poca distància del castell. I les altres dues corresponen al partit de rugby, la primera a l'interior del Millenium Stadium i la segona un pub ple de gal·lesos que, derrotats, ofeguen les seves penes.

CYMRU (Part VI: Retrats de Caerdydd, ciutat i festa)

Caerdydd és verd i marró. Verd per la quantitat d’arbres i gespa que té; marró, pel trist color de les seves parets en les zones de gran densitat d’edificis. Es tracta d’una ciutat industrial, humil i gens monumental, i el primer que sobta d’ella és el seu desordre. Tot i que forma part del Regne Unit, i quan pensem en els britànics la primera imatge que se’ns apareix al cap és un tradicional gentleman de monocle, bastó i gavardina, veu calmada i enèrgica, rutinari, meticulós i educat. Una segona imatge antagònica, la del hooligan rapat, salvatge, borratxo i busca-bregues també forma part de la idiosincràsia del país; tanmateix, aquest és un tòpic secundari respecte al mencionat abans, almenys en la meva ment.

Com deia, Caerdydd és una excepció que no confirma la regla de la funcionalitat britànica. A excepció d’alguns carrers del centre, com Queens st. o St. Mary st, que són per a vianants, comercials i festius, els carrers són estrets, de trànsit intens i voreres desnivellades; més d’un ha perdut la  joventut esperant religiosament que el semàfor de vianants canviés a verd. Algunes de les carreteres principals, que només disposen d’un carril per sentit tot i la seva importància, són caòtiques en hores punta. Albany road o Whitchurch road en són dos exemples. Calidoscopis de rètols d’establiments de menjar ràpid, roba barata i botigues d’electrònica, en alguns trams més aviat semblen un basar de Marrakech. És com si el mosaic de colors fos un reflex intencionat de la barreja d’ètnies que conformen la població de la capital gal·lesa. Pakistanís, hindús i àrabs principalment; sobta la relativa absència de xinesos, omnipresents a tots els racons del món. Amb raó els locals sostenen que l’accent de Caerdydd –sí, posseeix un accent propi– és el pitjor dels accents anglesos. Nodrit de fonts tan disperses, el resultat no s’aguanta per enlloc.

La urbanística sembla dissenyada per un aficionat embriac, o si més no per algú que tenia pressa per perdre la seva feina. No hi ha ni un carrer que tiri pel dret, pocs són els encreuaments en angle recte. Orientar-se és difícil al principi, tot i que una vegada controlats sis o set vies ja és possible anar d’un lloc a l’altre. Optimitzar la ruta ja són figues d’un altre paner; requereix molt més temps. La mitja hora llarga pedalant que trigava d’anar al centre a casa meva s’ha escurçat a menys de vint minuts tallant pel Bute Park, la immensa taca verda central, resseguint el riu Taff -el més llarg de Cymru, per sort no l'he de recórrer tot- a tota velocitat i a les fosques. Sí, en alguns trams, a les nits sense lluna, no es veuen tres en un burro. Sortosament Caerdydd és una ciutat segura excepte en comptades zones properes a l’estació, on s’amunteguen als portals vagabunds encaputxats (hoodies) buidadors de llaunes de cervesa, i alguns barris perifèrics com Ely –dels que segurament la Ciutat Vella barcelonina a les tres de la matinada no tindria res a envejar– i l’aldarull més sonat en el que m’he vist involucrat fins el moment ha estat alguna topada fortuïta amb algun quisso distret.

Tribus urbanes? No a Caerdydd. Els britànics són bastant uniformes en les maneres de vestir. En aquest aspecte, la correcció impera. La gent s’arregla bastant per a qualsevol tasca quotidiana que impliqui deixar-se veure, i si es tracta de sortir festa arriben a l’extrem. No hi ha hippies. No hi ha heavies. No hi ha rappers. Sí que hi ha captaires. Sí que hi ha punks. Arreglats a la seva manera amb llargues crestes, caçadores de cuir i cadenes a l’estil de Sex Pistols. Res de peusnegres. O t’impliques a fons en el punkisme o no cal ni que comencis, sembla ser la filosofia. També són abundants els skaters, tot i que l’asfalt irregular i el caos automobilístic no conviden gens a patinar. Hi ha un skatepark a Cardiff Bay, aïlladíssim per preservar els complidors ciutadans dels vandàlics patinadors, al qual només s’hi pot accedir serpentejant per carrils bici entre les llacunes i les embarcacions de la badia. Però la veritat és que si un s’anima a anar-hi la recompensa en arribar-hi és bona. Està a tocar del mar, envoltat de gespa on les famílies seuen els dies assolellats, i si no fa fred ni vent és una delícia.

La nit a Caerdydd comença a les set o les vuit. Alguns dels adolescents més agosarats ja estan vomitant a aquestes hores. Es podria dir que hi ha dues zones. En primer lloc trobem el centre, replet de clubs de porter on et cobren una bona entrada i s’ha de vestir adequadament. Respecte a la vestimenta, sobretot les noies, s’asseguren la jugada arreglant-se fins al súmmum. Els tacons altíssims, les minifaldilles d’impacte i els vestits que amb prou feines tapen l’essencial són imperants, fins i tot els dies de més fred. Tenen una tècnica per combatre’l: caminant en grups de tres o quatre, de bracet i ben juntes, es transfereixen calor les unes a les altres. A la cara, potser per crear una capa protectora contra el vent, hi porten quilos de maquillatge. La uniformitat que comentava anteriorment aquí és evident: sembla que totes elles s’han estudiat a fons les revistes de moda i les segueixen al peu de la lletra. Aquest any, toca estampat de lleopard i cinturons més amunt del lloc pel qual han estat concebuts.

Després hi ha les zones estudiantils, ubicades principalment al barri de Cathays, on el codi de vestimenta està més relaxat. Hi ha un costum molt arrelat de disfressar-se en sortir de festa; així, no és estrany entrar en un pub i trobar-te un grup de Wallys, de tigres o un tipus disfressat de Tortuga Ninja. Tot i que algunes de les disfresses impliquen passar fred, sembla que això no és problema. A la Student Union, una mola de cinc o sis plantes al servei estudiants on moltes vegades s’hi fan concerts interessants, hi ha un pub anomenat The Taff on és possible aconseguir una pinta per 1,49 pounds, que és el que normalment val una half.

A ambdues zones, the party is over a les tres o a les quatre de la matinada a les discoteques, a vegades fins i tot abans. Pel que fa als pubs, si en trobes un obert més enllà de les dotze de la nit estàs realment de sort.


FOTOS: La primera foto es correspon al cèntric carrer de Queens st, l'eix comercial més important de la ciutat. La segona és el Bute Park, un pulmó per a la ciutat, que s'estén generosament seguint les riberes del riu Taff, la tercera foto, que malgrat l'amplada no arriba als dos metres de fondària en aquest tram. La quarta és una vista de la ciutat des de Cardiff Bay. La cinquena és l'skatepark situat en aquesta badia, i la sisena es correspon a una tarda de bicicleta en un carrer pròxim a Whitchurch road.

Noves seccions!

Hola, seguidors i seguidores d'aquest humil blog. Us informo que he obert dues noves pàgines, titulades "La travessa pirenaica" i "El ca / El sabueso", els relats que, per dir-ho d'alguna manera, són la joia de la corona. Van ser publicats en el seu moment, pero a causa de les noves entrades han anat caient i caient i em feia pena que s'oblidessin. Doncs aquí els teniu, en còmoda versió imprimible, perquè en gaudiu, si és que encara no els heu llegit.

Gràcies i espero tornar-vos a veure per aquí ben aviat!

Pol 

CYMRU (Part V: Arribo a Caerdydd (Cardiff))

El matí és cau sobre meu com una galleda d’aigua freda. Parcialment assolellat, la llum insolent martelleja sense pietat el meu cap cansat  per haver dormit poc i malament. Em faig la maleta d’una revolada patint per si em deixo quelcom, però no cal amoïnar-se; si és així no me n’adonaré fins que no sigui massa tard, com acostuma a passar. La nit anterior, durant el sopar, el Gerry havia tingut el detallàs d’oferir-me generosament una bicicleta que li sobrava. Així doncs, assumeixo el repte d’arrossegar-la dues-centes milles direcció sud. D’aquesta manera em podré embutxacar els diners que m’han donat en concepte de transport de casa a la feina.

Em passen a recollir per portar-me a l’estació de tren amb una hora de retard. El comiat amb el Marcos és breu però sincer. Per altra banda, l’agosarat intent d’endur-me la bicicleta fracassa a la primera etapa; no hi haurà manera humana d’entatxonar-la a l’atapeït minibús replet de gent i maletes. Es veu que aquesta gent no entén que ja som gent crescudeta i no elàstica quitxalla que poden encabir a qualsevol lloc. M’assec al costat del xofer amb la maleta a la falda.

El viatge transcorre sense cap esdeveniment remarcable. La meva ressaca és pal·liada en gran mesura quan ingereixo una bona quantitat d’aigua i neutralitzada definitivament gràcies a les tres becaines, dues durant els dos trajectes en tren i una a l’autobús que connecta els dos anteriors, que em regalo.

A l’estació Cardiff Central cadascú tira per la seva banda. Jo agafo un taxi cap a Blethin Close, el meu carrer. El taxista es passa de llest; es fa l’orni simulant que no copsa el nom del carrer i s’entesta a fer-me’l repetir una i altra vegada, refusant que li mostri la seva situació al mapa. Quin home més pesat. Finalment ens posem d’acord i arrenca la marxa. Com la majoria dels taxistes de la ciutat, sembla d’origen hindú o similar, i em tracta de Sir.

A mesura que circulem per carreters, carrers i carrerons, constato esparverat les meves sospites: visc al cul de Caerdydd. La ciutat és relativament poc poblada, només té uns tres-cents mil habitants; però com que la mitjana d’alçada dels edificis és de dues plantes, el que li falta d’alçada ho supleix en amplada. Com a resultat, Caerdydd és inclementment extens, i per acabar-ho d’adobar té una immensa taca verda al bell mig del nucli urbà, una mena de Central Park, que encara escampa més les cases.

Al cap d’un quart d’hora el taxi em descarrega a Blethin Close. Està situat en un barri perifèric, Landlaff, que em sembla –i és, em confirmarà més endavant la landlady– adinerat. Jugadors de rugby famosos i altres celebritats ocupen les seves casetes estretes i amb jardinet, molt a l’anglesa.
Pico al timbre i la mestressa, anomenada Donna, em rep càlidament. M’explica quatre normes amb un discurs alegre i ampli. Ha assolit la cinquantena, però està divorciada i sembla que visqui una segona joventut. La casa és habitada per ella, la seva filla Nataly, que sorprenentment és negra, un xinès anomenat Sam que només emergeix de la seva habitació per buscar menjar i un chihuahua bordador anomenat Julie. La meva habitació és un cau de sis metres quadrats amb finestra a la part frontal de la casa, sense escriptori, però per sort la casa té un estudi que puc utilitzar sempre que vulgui.

A la tarda em mantinc ocupat fent un tomb, però no arribo enlloc. Estic massa lluny de tot. Més tard, a l’hora de sopar, estableixo per primera vegada contacte visual amb el xinès. Té vint-i-dos anys, és de Shangai, en el seu aïllament no ha après gairebé res d’anglès i quan saluda inclina el cap d’una manera còmica. És tot el que puc dir d’ell.

A la nit, succeeix el miracle. Aconsegueixo arreglar internet!

NOTA: les fotos no es corresponen amb el dia de l'arribada. La primera és el Millenium Stadium, l'estadi més important de Caerdydd. La segona es correspon amb Whitchurch road, una de les artèries principals de la ciutat. I la tercera no és més que una  pintoresca paret tapissada de fulles vermelles que em va semblar curiosa.

CYMRU (Part IV: A punt de deixar el nord al nord)

NIT MUSICAL

Dimecres nit ens deixem caure altra vegada a la jam session del The Sun. Aquesta tarda hem fet el ronso a la sala d’estar de l’escola d’anglès, i no me’n recordo per quina raó els he acabat ensenyant al grup com sona la maqueta Desde el Valle, fent una demostració de beatbox i un petit free. Llavors alguns il·luminats m’han intentat convèncer de que actués a la jam, propostes que jo he rebutjat una i altra vegada taxativament. En altres paraules, ni borratxo. El cas és que segons quines notícies, encara que siguin falses, corren com la pólvora i a la nit em trobo la major part del grup, fins i tot els que no acostumen a sortir, asseguts al The Sun.

—Ha arribat l’artista! —exclamen entusiasmats—. Què rapejaras?

—Res, rapejaré.

Durant una estona més repetides al·lusions com aquesta es succeeixen, a les que responc amb els respectius successius refusos. Decideixo no capficar-m’hi mentre xarrupo tranquil·lament la meva pinta, el nivell del poble és massa alt. Em sap una mica de greu per la gent que ha vingut expressament per sentir-me –sí, han vingut expressament–, perquè s’enduran una decepció.

La jam està a punt de començar i un tipus amb pinta de Mozart circula de taula en taula recollint els noms dels que tocaran en una llista. Arriba on som nosaltres:

—Any of you wants to play?

Totes les mirades recauen en mi, quasi puc notar la ventolera dels caps en girar-se.

—Yes, I want —sorgeix de la meva boca. No sé per què, no sé quin estrany i profund impuls em motiva, però m’acabo de ficar de merda fins al coll.

—Oh, excellent! —s’alegra el Mozart—. What do you play?

—Piano. But I just want to play one song.

Somriu i m’apunta a la llista negra.

—Anyone else?

La Gala té nocions de guitarra. Li suggereixo que s’apunti al guirigall però és forta i no cau a la mateixa trampa que jo. El  Mozart m’informa que abans que jo hi ha tres artistes, així que m’ho puc prendre amb calma. He de controlar-me. Em conec, i a la mínima que abaixo la guàrdia se’m descontrolen els nervis i llavors ja he begut oli.

Els meus predecessors no contribueixen gaire al manteniment de la meva pau interior. Són sublims. Dos cantautors de guitarra interpretant versions de Paolo Nutini i Bob Dylan que absorbeixen la meva atenció com esponges assedegades. Gairebé m’oblido que al cap d’uns minuts estaré jo al seu lloc. El tercer és de l’estil dels anteriors, amb l’afegit d’un acompanyament de piano. Un pianista que només amb els acords d’escalfament ja em passa la mà per la cara, que no toco una tecla des de fa mesos i tampoc mai he practicat seriosament.

Arriba el moment. Una pixadeta ràpida, i abans d’adonar-me’n ja em trobo sota els focus amb un teclat electrònic al davant. Sorprenentment, els nervis estan sota control. Al cap i a la fi, penso, és un pub petit en un poble de mala mort, més enllà de nosaltres només hi ha sis o set parroquians i d’aquí quatre dies estaré a centenars de quilòmetres d’aquí i s’hauran oblidat de mi.

Començo a tocar. El tema de sempre, My heart will go on. És fàcil i dolç a l’oïda. Erro una mica les primeres notes, però després tot flueix perfectament. He de reconèixer que fins i tot m’ho passo bé. Abaixen les llums, no sé si per crear una atmosfera romàntica d’acord amb la música, però el cas és que em sento encara més segur en la penombra. Acabo ràpidament i torno al meu lloc amb el cap ben alt. El Mozart no em convida a cap pinta –tenia la secreta esperança que convidés a beure al forà que havia tingut el valor de tocar–, però qui sí que ho fa és el Marcos. Ha valgut la pena el cangueli.

LES ÚLTIMES NITS

Ara, si us plau, feu un flashback per situar-vos a la nit anterior a la jam, dimarts. Partit de futbol de la selecció gal·lesa contra l’anglesa a l’Star Inn, el pub d’intensa il·luminació cremadora de retines. Em sento una mica moix perquè des de que he arribat a Cymru que tinc problemes seriosos amb internet, però tinc l’esperança de que els hooligans gal·lesos m’animaran amb els seus càntics, ja que si hem anat a petar en aquest antre que és l’Star és perquè ens han dit que és el local de més ambient. Ni de bon tros. El pub està mig buit, i ni les iaies de la taula del costat ni els homes que parlen tranquil·lament a la barra d’esquenes a la pantalla tenen pinta de portar la samarreta gal·lesa sota la camisa, ni tan sols l’anglesa. Les alemanyes arriben parsimoniosament a la mitja part. Finalment perd gal·les 0 a 1, en un partit sense cap brillantor, i jo perdo una half per haver-la apostat a favor d’aquest equip mediocre. L’únic fet remarcable de la vetllada és la meva gesta al billar, quan les alemanyes es van quedar de pasta de moniato en encertar jo quatre boles seguides després de fallar durant tota la partida, de manera que va semblar que m’havia reservat el talent pel final per no quedar com un pedant. Pura imatge i xiripa, però el Marcos encara em recordarà la proesa l’endemà.

Dijous nit anem a sopar al The Corn Mill, on serveixen racions que desborden del plat per un preu raonable. Hi anem tots, alemanyes incloses, i tinc la vista d’asseure’m en un lloc clau, suficientment a prop d’elles com per deixa’ls-hi anar algun comentari graciós de tant en tant, i així no perdre l’anglès de la primera línia de front mental, però no prou a prop com per haver-me d’embardissar en esgotadores converses en aquest complicat idioma.

El grup de Barcelona, en general, sembla està alegre, però despunten matisos de tristesa aquí i allà: frases, mirades, silencis... Aviat ens disseminarem als quatre vents i cadascú viurà la seva pròpia aventura. Una mica com sortir de l’ou. Per la meva part em sento bé. Encara no he establert cap vincle suficientment fort amb ningú com per sentir-me afligit i, a més a més, tots sabíem que aquest moment arribaria.

Acabem de sopar i pelegrinem cap al Prince of Wales. Hi ha ambient. Fem uns dards, billar, i faig anar gola avall un diminut combinat de whisky amb cola. Aquí l’alcohol fort te’l posen amb dosificador, els molt garrepes. Les alemanyes es retiren d’hora al·legant que es reserven per la última nit, que és la següent. No les tornem a veure. Millor, així ens estalviem els odiosos comiats, que encara es fan més insostenibles quan són de gent que saps amb tota certesa que se’n van per sempre.

L’endemà, reguem bé la nostra última nit a Llangollen. Primer  oferim un sopar català al Gerry i l'Allison, amb truita de patates i pa amb tomàquet. En acabar, ens trobem amb uns quants al parc i fem unes cerveses de veritat –de 7 i 9 graus, i no l’aigua que posen als pubs–, acompanyades dels crits d’unes adolescents escandaloses que fins i tot van gosar demanar-nos tabac. En aquesta fase primerenca de la nit encara som pocs i la conversa és bona. Després una mica de karaoke al Prince, aquesta vegada sense ballar la Macarena. Cantem amb el Marcos Surfin U.S.A. sense clavar-ne ni una. Després, al The Sun a fer la última, i a dormir a hores intempestives, gairebé les dues. Són un bon grup després de tot. Els trobaré a faltar.     

LA TENSIÓ DE LA PARTENÇA

El dia de deixar Llangollen i enfrontar-nos a una nova vida lluny de l’ala protectora de la lloca s’acosta inexorablement. La tensió creix en proporció a la proximitat. Personalment no tinc cap problema, estic content amb la feina que m’ha tocat. No em faran entrevista prèvia ni en sabré gaire cosa fins que no m’hi trobi de ple, però no em preocupa. Està relacionat amb la microbiologia i sabent això en tinc prou. Hi ha gent, però, que no té ni idea d’on acabarà. Altres es queixen per pur plaer, afegint encara més pressió a l’olla. El cas és que les nostres insistents inquisicions erosionen la moral del personal i finalment, el Mark, l’encarregat de buscar-nos el work placement, peta. Hi ha qui diu que se l’ha vist plorant al lavabo. S’agafa la baixa, i la Martha pren el pesat relleu. Però té problemes personals que minven sensiblement la seva capacitat de suportar la pressió, i entre nosaltres els rumors de que se l’ha vist plorant al lavabo es repeteixen. Però resisteix estoicament, i el dia abans de marxar, divendres, es disculpa i ens tranquil·litza dient que tothom té feina i sostre assegurat i que tot ens serà comunicat en el moment indicat. El secretisme és política d’empresa, segons sembla.

El grup de les alemanys tampoc fa net. Sembla ser que una d’elles, una dona d’edat tan avançada que podria ser la mare de les altres, també freqüenta el lavabo per desfogar-se. Es podria pensar que se sent sola per ser més gran, segurament aquest fet influeix, però el seu major problema és que no està bé del cap. Té paranoia i es pensa que en tot moment se l’està jutjant i criticant. No es parla amb la resta; un bon mètode per curar la solitud. No n’estic segur, però em sembla que finalment se'n va tornar a Alemanya. Primera baixa.

A Caerddyd hi anirem vuit: la Gala, que treballarà a la UWIC com jo, encara que en un altre departament; la Teresa, al teatre nacional; la Sara, al departament de màrqueting del Chapter, un centre artístic; la Patricia, en una ONG que ajuda a buscar feina a immigrants amb pocs recursos; el Fran, en uns estudis de televisió situats fora de Caerddyd, haurà d’agafar el tren cada dia; la Mireia, en un estudi de disseny gràfic; la Kinka, una alemanya, en una galeria d’art; i jo, als laboratoris de la universitat, testant uns dispositius elimina-microbis de l’aire.

El Marcos, el meu company d’habitació, se’n va a Wrecsam (Wrexham), junt amb tres o quatre més. El destí ha desfet i refet els grups. 

El Callie s’acomiada de cada un de nosaltres. Un bon tipus. La Cecily no ho fa.

Caerdydd ens espera.

CYMRU (Part III: "Tirando pal monte y de vuelta al trote")

CONWY AND THE NATIONAL SLATE MUSEUM

Arriba el primer cap de setmana. El dissabte, per un preu bastant assequible, alguns de nosaltres i gairebé totes les alemanyes ens embotim en un minibús de l’organització que ens fa les classes. Sota la pluja fina que ja ens és habitual, ens enfilem encara més al nord, cap a Conwy; emplaçament d’un interessant castell medieval i una de les poques vil·les que encara està envoltada completament de muralla. L’excursió és fa llarga; el minibús, dissenyat per portar els nens de primària a la piscina és, com a mínim, incòmode per un grup de crescuts individus caucàsics de vint-i-cinc anys de mitjana i de fornides nòrdiques de pell pàl·lida.

Finalment, al cap d’una hora i mitja de viatge mogudet, arribem al lloc. La Nia, la representant de l’organització que ens acompanya, s’ha endut el seu gos. Només baixar, el quisso, impulsat per un irrefrenable sentiment patriòtic, es caga àmpliament en l’emplaçament militar dels anglesos invasors.

Tenim fins i tot un guia contractat que ens explica les mil meravelles defensives de la fortalesa, que mai va ser conquerida malgrat que només trenta soldats s’encarregaven de la defensa. El castell, realment, està en un impressionant estat de conservació. Va ser construït per ordre del rei Edward I d’Anglaterra en només set anys, junt amb una llarga rècula d’altres fortificacions que van dur les seves arques a la bancarrota.

Després anem a visitar la casa més petita de la Gran Bretanya. Homologada. Els membres joves de la família van recórrer el país mesurant les possibles adversàries per certificar-ho. Una dona gran lluint les típiques vestidures gal·leses s’està a la porta, cobrant un pound d’entrada. El preu no és el més barat de la Gran Bretanya; seria un bon negoci construir una barraca al costat amb quatre fustes, encara més petita, i fer-li la competència.

La pluja no dóna treva. Voltem una mica per la vil·la, en els verds parcs de la qual els britànics, alegres i joiosos, fan picnic sota els arbres. Després de dinar ens enllaunem altra vegada en el minibús escolar i ens dirigim al National Slate Museum, dedicat al consagrat art de partir lloses de pissarra en dos a base d’escarpa i tres cops de martell. Un entranyable miner jubilat ens en fa una demostració en viu, intercalant els cops amb enginyoses bromes que no atenyo a captar. És precís i contundent amb les eines. Ens mostra també uns ventalls fets de lloses finíssimes de pissarra, d’aproximadament un mil·límetre de gruix, i ens explica que és típic de la zona fer concursos, que guanya qui sigui capaç de tallar la llosa més fina. Hi ha un parell de japos entre el públic, un noi i una noia. L’home treu el noi a que provi les seves habilitats amb l’escarpa i el martell. Ho fa bastant bé. Després, el miner bromista li talla en un tres i no res un cor de pissarra a la noia japonesa.

—What’s your name? —li pregunta.

—ASCO

El nom de la noia sona com ASCO. Espanya és un país vetat per a ella, de per vida.

A fora plou i plou. La pluja no cessa mentre emprenem el retorn, atapeïts, entre les muntanyes de pissarra mossegades per la mineria. Aquella nit, novament, acabem uns quants de nosaltres amb una pinta al davant, sense saber massa bé com.

BIKE TRIP

L’endemà ens llevem tard amb una lleugera ressaca. Es podria dir que fa bon temps. Avui és dia de bicicleta, tal com ens van prometre el Gerry i l’Allison uns dies abans. Anirem a l’aqüeducte, que es troba a poc més d’una hora de pedalar. Ens deixa les bicicletes el Jack, un veí amb pinta de hobbit que també vindrà amb nosaltres. Alguns raigs de sol s’atreveixen a travessar els núvols, però a la motxilla porto la jaqueta impermeable. Mai se sap.   

A ritme tranquil, transcorrem pels prats ovellats mentre el Jack aboca la seva xerrera interminable sobre nosaltres. Al final aconsegueixo captar alguna cosa del que diu. L’Allison i el Gerry es queden enrere, la dona està en baixa forma.

La travessa és llarga i dura. En alguns trams el camí fins i tot fa pujada. Enganxem una carretera i circulem amb precaució fins al primer pub de la ruta. Desmuntem i ni tan sols lliguem les bicicletes. Confiança o pressa per remullar la gola? Ambdues. Sense haver-les suat gens, el Gerry ens convida a mi i al Marcos a unes halfs a la terrassa del lloc. El canal de Llangollen serpenteja sota nostre, i els vaixells turístics hi fan l’agost.

Després d’escurar els gots prosseguim la marxa, i arribem a l’aqüeducte al cap de cinc minuts escassos. És endimoniadament estret, amb prou feines hi passen dues persones. Al costat del pas per a vianants, el canal; al costat del canal, el riu Dee, trenta metres més avall.

Després d’uns altres cinc minuts escassos els nostres culs es troben novament aposentats a la terrassa del segon pub. El sol és notable, gairebé tant com el Jack, que es confirma com un personatge peculiar.

—In this pub they give you free cake for your birthday —diu.

Darrera meu una jove cambrera porta un pastís a una taula.

—You are kidding me —responc.

El Jack crida a la noia sense dubtar.

—This guy wants to ask you something —diu el putilla.

Sense sortida possible, dic que és el meu aniversari i que vull un pastís gratis. No cola. De tota manera, tampoc regalen pastissos, s’han de pagar. La noia marxa, però el Jack encara li deixa anar, des de la distància:

—What about pizza??

Es gira cap al Marcos i li diu que té pinta de GIPSY. Anem al lavabo, es tira un pet espectacular i sospira alleujat. Em diu que és capaç de beure’s més pintes que jo. En resum, una pila de disbarats.

Emprenem la tornada. El camí serpenteja paral·lel al canal, sota arbres de fulla palmada que filtren els raigs de sol i donen una tonalitat agradable a l’aire. El Jack fa petar la xerrada amb tothom i alenteix el ritme, però ja va bé, així no perdem l’Allison. Fem la última al Bridge End, on ens espera tota la camaraderia del Gerry i el Jack. El Marcos i jo ens trobem immersos en un guirigall de converses creuades que no entenem, però els Gerry ens ha tornat a convidar, així que no ens importa. És diumenge, fa sol i tot el poble ha sortit al carrer. L’ambient és festiu, però s’aproximen uns núvols que amenacem amb posar punt i final a la xerinola. Acabem les nostres begudes i tornem a casa, sota un plugim incipient, més borratxos que cansats.

ELS BAIXOS FONDOS

Però no tot és tant ociós i bonic. També hi ha mals moments. És dilluns. Plou. Estic cansat i fart d’aquest idioma estrany. El Marcos i jo ens arrosseguem fins a classe. La nit anterior jo havia escrit quatre ratlles ràpides pel guió del vídeo del Callie sense el suport del meu equip, ja que en aquest món en el que vivim, si no es té mòbil, és impossible quedar d’un dia per l’altre. La meva idea no és gran cosa però salva el vídeo. Si no, tot plegat s’hagués endarrerit massa.

La classe matinal és avorrida amb la Cecily. Em sento com a l’institut, mirant l’hora per sota de la taula. Em marco un parell de bromes amb les alemanyes que m’animen una mica, però continuo volent sortir d’allà i perdre’m. A la tarda, el Callie canvia el guió de dalt a baix. Però la idea general, per sort, es manté més o menys intacta. Demà filmem.

En acabar la classe continua plovent. El grup se’n va a fer un te al Room 29, un local on mai posaria els peus si depengués de mi, i jo vaig a casa a buscar la jaqueta impermeable. En tornar trobo el Room 29 tancat i la gent desapareguda, però no em molesta. Em dirigeixo a l’SPAR, compro el The Sun i una llauna de cervesa forta. Me la bec a la riba del riu sota la pluja omnipresent. En acabar-la, de camí al Bridge End, un tipus amb cresta i americana em pregunta pel canal, i jo li indico el camí amb un discurs irregular plagat d'incorrecions. No sé si me’n surto, però l’home sembla satisfet. Després me’l trobo al pub, mentre llegeixo el diari acompanyat d’una pinta d’Stella, i em diu que sí que ha trobat el canal. Haurà preguntat a algú altre.

El The Sun és CRAP, però té molt vocabulari de carrer que pot resultar útil. Inverteixo més d’una hora en llegir una notícia curta sobre un paio que ha guanyat una pasta en un concurs de televisió però que després s’ha desfermat l’escàndol en descobrir-se el seu passat tèrbol i tortuós. Quan arribo a la part interessant són gairebé les set. Faré tard a sopar! Surto del pub d’una revolada i corro cap a casa. Arribo just a temps.

Aquella nit sortim amb el Marcos, la Sara i un parell més al The Sun i fem uns billars mentre el jukebox engoleix els nostres pounds. Ha estat un mal dia, i una bona nit.

 

CYMRU (Part II: Plenament a Llangollen)

THE GERRY ONE

L’Allison, la nostra landlady, és una dona de mitjana edat, d’amable somriure i tarannà càlid. Treballa com a vetlladora a Liverpool i té un gran sentit de l’humor. L’ha de tenir, per conviure amb un home com el Gerry, un ex-instal·lador de gas que s’ha passat al lucratiu negoci de les autoescoles i actualment exerceix d’instructor freelance, és a dir, que pseudotreballa. A més a més, és amant de les motocicletes grosses (KAWASAKI, esbomba l’esquena de la seva jaqueta preferida), i de la caça de tota mena de bèsties, grans i petites, legals o no. En aquestes aficions inverteix bona part del seu, no pas escàs, temps lliure.

—Lads —ens avisa—, I don’t want you to bring girls at home. If I catch you with any girl, you and the girl... OUT!

El perquè d’aquesta norma és senzill. L’Allison, un bon dia, va obrir la porta del menjador i es va trobar que l’estudiant inquilí li tenia muntat un espectacle inesperat amb una noia local. Des de llavors no deixen que ningú es porti els assumptes amorosos a casa seva. A la dona no li va agradar. El Gerry lamenta no haver estat allà per veure-ho.

Més tard ens ensenya com funciona la televisió. Disposen d’un comandament amb multitud de botonets. Cada dia fan més complicats aquests aparells.

—Ok, lads, this is how it works —explica—. Pressing this button you’ll have the News Channel. Pressing this you can go down through all the others channels, but sorry —sospira— we have no porn.

En aquestes que arriba l’Allison de treballar i en un momentet cuina un deliciós sopar. El menjar és un dels punts forts d’aquesta casa. A taula el Gerry es revela com a inventor d’una llegendaria recepta secreta, la Pheasant Cacerole, un plat que consta ni més ni menys que de faisà caçat per ell mateix i una muntanya de verdures com a guarnició. Ens explica també que una vegada va ensenyar a unes estudiants italianes a esbudellar un conill. A una d’elles li va agradar l’experiència.

—I think she was lesbian —riu.

L’altra va vomitar.

L’Allison ens avisa que no ens fiem un pèl del menjar que prepari el Gerry. En una ocasió li va cuinar un cor d’ovella per sopar i no li va dir què era fins que no se’l va haver menjat. Però malgrat aquests cops baixos se’ls veu feliços. Es van casar a Las Vegas, amb l’Elvis. Tenen fotos que ho corroboren.

NITS AL PUB

Llangollen és un poble tan petit que si no s’està al curs d’anglès l’única opció que et queda és anar a pub a beure’t la beca. La birra és aigualida i es consumeix a dojo, però té un punt de traïdoria si baixes la guàrdia. A quasi tots els pubs algun dia a la setmana hi ha música en viu, ja siguin concerts o jam sessions. Una altra cosa que s’estila molt són els quiz, concursos de preguntes locals i sobre cultura britànica, on no hi tenim res a pelar.

Cada divendres hi ha karaoke al Prince of Wales, però quan hi anem està bastant buit i una noia grassoneta que recorda a la Peggy dels teleñecos aclapara el micro. De tant en tant ens el passa, i en una d’aquestes que el barman ens demana si li podem cantar i ballar la Macarena. No li podem dir que no, de la mateixa manera que ell mai ens diu que no a una pinta. Executem el ball molt dignament, inclús en els entremitjos instrumentals amenitzo l’espera amb beatbox, però em censuren al·legant que el micro pateix. Buggers! Acabem l’espectable i som aplaudits, però no cau ni una pinta gratis. S’havia de provar. Mentrestant, la Peggy havia marxat, desbancada.

The Sun és un altre bon pub, encara que el nom no li escau. Li escauria més The Dog, ja que els gossos hi són benvinguts i s’hi troben com a casa. S’enfilen als tamborets i s’esmunyen entre les teves cames mentre degustes la teva pinta aigualida. La barman és una simpàtica dona grassoneta que té el mal costum d’anar sense sostens, i que de tant en tant toca el violí asseguda en una de les taules. Els dimecres fan jam session. No hi faltem. El nivell és altíssim, sembla que a Llangollen fins i tot el més tirat vagabund és un músic d’incògnit.

Un altre antre per on ens deixem caure és el The Bull. La música és horrible, la concurrència és sospitosa i grotesca però és l’indret on descobreixo la que és la meva cervesa preferida d’aquest país, la Hobgoblin. Té un dens color obscur, personalitat i un punt de dolçor que es combina amb uns quasi dignes quatre coma cinc graus. Mentre unes lesbianes es posen desodorant a les aixelles a la taula del darrera, i uns borratxos escandalosos intenten jugar al billar, gaudeixo de la meva Hob sense parlar gaire, deixant-me portar pels seus matisos.

Finalment, l’Star és el darrer i pitjor dels pubs. Massa lluminós, sense cap tret distintiu, sembla un restaurant barat. La barman és antipàtica. La pinta no és barata. No es mereixeria ni tan sols aparèixer aquí, si no fos perquè és l’escenari d’esdeveniments posteriors.   

CYMRU (Part I: Primer contacte)

Liverpool, porta de Gal·les, ens rep plujós, inhòspit, com un preludi del que seria. Fa fred. Fa vent. Havia començat, per fi, a conèixer la gent amb qui compartiria, almenys, gairebé dues setmanes. Però els meus esforços no havien estat tan intensos com els d’alguna gent, que parlaven i parlaven com si no existís el demà. Jo vaig dormitar la major part del viatge, alternant algunes paraules amb els que seien a prop meu. Ja hi hauria temps de fer coneixences.

En teoria, un representant de l’organització que s’encarregava d’acollir-nos i vetllar per la nostra seguretat ens estaria esperant a l’aeroport. Però allà no hi ha ningú, només anglesos blancs com el paper i esquitxats de pigues que corren amunt i avall parlant un estrany idioma del que només en copso unes paraules. Alguna gent del grup es posa nerviosa, però jo m’ho prenc amb calma. Ja arribaran.

Al cap d’uns vint minuts d’espera, una de nosaltres, una noia que havia mantingut un alt ritme de conversa durant el vol i m’havia impedit dormir, truca a l’organització en qüestió, i ens indiquen a on ens hem de dirigir. En processió ens encaminem cap al punt de trobada, on un anglès amb pinta de xofer ens rescata. Ens distribueixen ens diverses furgonetes, i a través de camps d’ovelles i sota d’espessos núvols cobrim els quaranta minuts de trajecte cap a Llangollen [Fglangoflen]. Gentilment, ens descarreguen a mi i al Marcos, el meu company d’habitació, a la porta mateix de casa. Allà ens esperava el Gerry, un dublinès de quaranta anys llargs i de musculosos braços tatuats. Sembla simpàtic, i ens mostra la que serà la nostra llar. Tot el pis de dalt està emmoquetat i hem de deixar les sabates a la porta si volem pujar-hi. Té tres gossos caçadors ben ensinistrats i una conversa bastant alegre, puc deduir pel to, ja que moltes de les frases del seu discurs s’escapen del meu enteniment. La supervivència aquí serà dura.

Però tot s’arregla amb una pinta. El Gerry ens marca al mapa els pubs del poble i sortim amb el Marcos d’exploració. Llangollen es petit. Llangollen es bonic. Llangollen es turístic, tranquil i avorrit. L’únic entreteniment possible sembla tancar-se al pub i fer pinta rere pinta. No tenim els mòbils de ningú. De fet, no tenim encara mòbil anglès, i al poble no se’n poden comprar. Així que, a la manera antiga, decidim seure a una terrassa a veure si trobem algú. Passen dues noies del grup, del sector major de vint-i-vuit anys, però es limiten a intercanviar paraules amb nosaltres i segueixen el seu camí. Al cap d’una estona passen dues noies més, del sector menor de vint-i-cinc anys, i aquestes paren. Xerrem una estona. Són la Carla i la Sara. Es queixen de que a casa seva hi ha ni més ni menys que sis gossos que són els amos del lloc i una dona neuròtica que crida amb veu estripada.

Aquella nit quedem tots al Prince of Wales, un pub tot emmoquetat que fa pudor a resclosit. No falta ningú, però és el primer dia. Ja es veu qui freqüentarà les barres i qui no. El grup és molt diferent. Encara no puc veure amb qui em faré, però el Marcos sembla de bona pasta. Intueixo altres relacions, però amb gent que una vegada acabi el curs d’anglès es quedaran a treballar al nord de Gal·les. I jo segurament aniré a petar a Caerdydd (Cardiff). Sembla que m’hauré de buscar la vida sol, el que tampoc està tant malament.

EL CURS D’ANGLÈS

L’escola té una arquitectura que recorda a una església. Un temple del saber. El primer dia s’incorpora amb nosaltres un grup d’alemanyes. Ens agrupem tots a la biblioteca i els professors, Callie i Cecily, ens fan un examen de gramàtica per dividir-nos en dos grups. Òbviament, jo caic al nivell baix, però ja veuran, pujaré com l’espuma de les pintes.

Les lliçons són amenes amb el Callie. És anglès, i ens explica amb veu tranquil·la que és un ex-bateria d’una banda holandesa de rock que va decidir fer un gir radical a la seva vida. Va entrar a la universitat amb trenta-cinc anys i es va fer professor de llengua anglesa. El segon dia apareix amb ressaca, havia sigut el seu aniversari.

—Ok folks, listen. The opposite of SOFT is HARD. i.e. Heroin is...

—Hard!

—Marihuana is...

—Soft!

—Understood?

A més a més ens proposa participar en un projecte de filmació d’un vídeo didàctic en clau d’humor. Com que en aquest poble no hi ha res més a fer, m’ofereixo per fer el guió. Es posa content, em diu que se n’alegra perquè tinc imaginació, i automatica i subliminalment sóc nomenat responsable de l’equip de guió. Merda. Espero que no s’esperi massa de mi. No vull defraudar el bo del Callie.

La Cecily és l’altra professora. Poc té d’especial. És amb la que el grup de baix nivell passarem més temps. És gal·lesa 100%, i pel que diu sembla que és pro-anglesa i anti-escocesa, tot i que, com el Callie, evita parlar de política i de qualsevol tema que causi la més mínima dissonància en el perfecte acord de Do major que és UK. Per això no li deuen agradar els escocesos. Són uns dissonants bevedors de whisky que escupen a la gloriosa bandera de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

El curs és intens. És bàsicament conversa amb una mica (massa) de gramàtica. A mesura que passen els dies, no només sóc capaç d’entendre’m millor amb el professor, sinó també amb les alemanyes. Cada dia, deu o quinze paraules noves pugnen per fer-se un lloc en el meu cap i acabo el dia bastant exhaurit.

Dilluns, el quart dia del curs, el James, la persona encarregada de buscar-nos ocupacions i evitar que caiguem en el vagabundeig, ens informa més concretament de la nostra feina a alguns de nosaltres. D’altres es mantenen encara en una angoixant incertesa. Definitivament, aniré a Caerdydd, a treballar a la UWIC (University of Wales Institute Cardiff). Perfecte! Vida universitària, estudiants, joves gal·leses que t’alegren la vista mentre estàs entre tubs d’assaig. A més a més,  com que avui fa SOL!, acabades les classes ens encaminem un petit escamot de nosaltres cap al Castell Dinas Brân, una fortificació gal·lesa que es troba al cim d’un turó proper. Està totalment destruïda, els gal·lesos la van enderrocar per evitar que fos utilitzada pels anglesos. Però la vista des del cim és maca. Fa un dia preciós. En els quinze dies que porto aquí, a data d’escriure això, ha estat el dia més bonic de tots. Els camins són asfaltats i transcorren a través de la natura. Trobo a faltar el long en paratges així, però si el tingués tampoc podria patinar gaire, perquè no estic mai sol, una altra cosa que enyoro. 

La travessa pirenaica (3a part)

 “Ja fa més d’un segle, aquest poble no era el llogaret ruïnós i fantasmagòric que és actualment, sinó que estava curull de vida i activitat. Prop de cent famílies habitaven les cases que avui dia no són més que un munt de rocs i bigues, i el pedregós sender que ens comunica amb Puigcerdà era un ample i còmode camí per on podien circular carros de mules. Aquí s’hi vivia bé; les vaques disposaven d’extenses pastures per engreixar-se i la llet i els formatges que produíem  tenien fama a tota la regió.

Un dels pastors del poble s’anomenava Ramon Codina i era un germà de l’avi del Francesc. Era un jove atractiu i educat, galant amb les noies i fidel als seus amics que, quan convenia, sabia aparcar la urbanitat i convertir-se en un home de muntanya, dur i feréstec, capaç de sobreviure setmanes perdut pels cims completament entregat al ramat, dormint al ras i alimentant-se d’escorrialles, sense cap més companyia que el bestiar, el gos, els núvols i el vent. No exagero si afirmo que va ser el pastor que estimava més el seu ofici de tots els Pirineus.

Un feixuc dia d’estiu en que ni a l’obaga corria una trista brisa, i la xafogor t’enganxava les vestidures a la pell, el jove Ramon va decidir que el ramat podia cuidar-se de si mateix una estona mentre ell aplacava la insuportable calor remullant-se al llac. Ningú sap amb certesa on està situat el llac; les indicacions que conté el document que posteriorment va redactar el Ramon són massa difuses, insuficients per ubicar-lo.

En fi, tornant a la història; quan el pastor va sortir de l’aigua, va albirar a la ribera oposada una dona bellíssima, esvelta, talment com un àngel caigut del cel. Estava asseguda a tocar de la vora del llac, pentinant-se delicadament la seva llarguíssima cabellera blau-verdosa. El jove pastor va notar una fiblada al cor, i immediatament es va enamorar de la desconeguda. Resolut, va decidir abordar-la; en atansar-s’hi, però, la dona es va espantar, i d’una revolada va tirar-se de cap a l’aigua i no en va emergir.

Aquest prodigi sobrehumà no va fer trontollar gens ni mica l’amor inflamat del jove pastor, i cada dia tornava al llac per intentar conèixer aquella dona sublim, aconseguint sempre el mateix resultat decebedor. Fins que un dia, fart de fracassos, quan la dona es va llançar al llac ell s’hi va llançar al darrere.

I allí, sota l’aigua, la va besar. Va ser un petó suau, sense gairebé ni fregar els llavis d’aquell ésser màgic, però a la vegada tan apassionat i electritzant que va elevar el Ramon de la realitat, abstraient-lo tant que gairebé s’oblida de sortir a respirar. Aquella prova de fidelitat va conquerir el cor de la dona, i a partir de llavors els encontres van freqüentar. El pastor, en les interminables hores de vigilància del bestiar, li escrivia emotius poemes obrint-li el cor de bat a bat, declarant-li el seu amor més sincer, i no esperava altra cosa que l’arribada del migdia per reunir-se amb la seva estimada i recitar-li. Conversaven entusiasmadament fins que la fosca ho cobria tot amb el seu impenetrable teló; llavors ella desapareixia fins l’endemà, sense donar cap indici ni d’on vivia, ni de qualsevol aspecte referent a la seva vida més enllà d’aquelles delicioses trobades.”

L’Antoni es va permetre una dilatada pausa per remullar-se la gola i per brindar-me l’oportunitat de fer algun comentari en cas que ho volgués; però el meu únic desig era que prosseguís amb el relat i conèixer el final d’aquella història. A fora la tempesta havia amainat, però jo sentia com si n’hagués esclatat una altra dins meu, d’idèntica magnitud, de tan esbalaït i expectant com estava.

“I així va transcórrer un any, durant el qual la unió entre aquelles dues ànimes no va fer més que intensificar-se. A la fi, el Ramon li va demanar a la dona si es volia convertir en la seva muller. Insòlitament, la petició la va sorprendre en gran mesura, com si fos quelcom impensable, i la va sumir en un profund silenci de reflexió que es va perllongar durant la resta de la tarda. L’endemà, després de passar una penosa nit de vigília, el jove pastor es va veure recompensat amb una resposta afirmativa de la seva estimada, però enterbolida per unes peculiars condicions:

—T’estimo, i no hi ha res que anheli més que esdevenir la teva esposa —va dir-li—; però com bé ja deus haver intuït, jo no sóc una persona corrent. Per això et demano que, durant el temps que compartim, no intentis indagar sobre el meu passat ni sobre res de mi que impliqui quelcom més enllà de nosaltres. Per tu, vaig començar el dia que ens vam conèixer; el que s’hagi esdevingut abans, pel teu bé, no ho has de saber mai.

>A més, és imperatiu que dues nits a l’any, pel solstici d’estiu i pel solstici d’hivern, acudeixi a una cita que durarà des de la posta del sol fins a l’albada. Tampoc em preguntaràs res sobre aquest aspecte; simplement em deixaràs marxar i, a l’alba, et despertaràs altra vegada al meu costat com si res no hagués passat. Has de confiar en mi; si no compleixes qualsevol d’aquestes condicions, em veuré forçada a deixar-te.

El Ramon va dubtar, desconcertat en sentir aquelles peticions, però desitjava tant casar-se amb ella que va accedir, i al cap de poc ja estaven vivint feliços en una casa de la que avui només en queda una pila de runa, a poques passes de l’entrada del poble. El pastor no va inquirir mai sobre el passat de la seva muller. Assumia aquesta llacuna perquè es veia àmpliament compensada pel fet de compartir la vida amb la persona més bonica, amable, destra en les feines de la llar i apassionada que mai havia conegut.

Però dues nits a l’any, la noia abandonava el sostre conjugal per dirigir-se a algun indret misteriós emparada per la nit. Abandonava el pobre pastor, deixant-lo en suspens, rebolcant-se entre llençols sense trobar cap posició còmoda per dormir, preocupant-se i barrinant, gelós per l’ombra del dubte i mortificat per les preguntes que se li acumulaven a la ment. Aquell calvari durava fins que a l’alba apareixia ella, amb la mirada caiguda per l’esgotament, i es trobava el seu marit enmig d’un llit desfet, completament desvetllat, esperant-la. Era només en aquestes ocasions quan el pastor veia minvat el meravellós encant de la seva esposa i, any rere any, s’anava engrandint dins seu una incipient desconfiança.

Fins que, la nit del setè solstici d’estiu, el pastor no va poder aguantar més i la va seguir a través dels boscos. No era tasca fàcil, puix que la noia es movia en la foscor amb la gràcia i l’agilitat d’un isard. Els peus que gairebé no li tocaven el terra i avançava en el més absolut silenci. En més d’un moment va estar a punt de perdre’n el rastre, però finalment va aconseguir espiar-la fins al seu destí, que no era cap altre que el llac on s’havien conegut.

Però el panorama que hi va trobar no tenia res a veure amb la normalitat de l’indret. De quatre grapes darrera unes roques, el Ramon va contemplar com la seva muller s’incorporava a un extens cercle de dones, totes bellíssimes i dotades de llargues cabelleres blau-verdoses i esveltes figures. Al centre, presidint el ritual, hi dansaven les flames d’una gran foguera, que degut a algun incomprensible fenomen desprenien una inusual resplendor blava com les aigües del llac. El pastor es va estremir. Allò era un aquelarre!”

Jo també vaig notar un calfred. Feia estona que, completament absorbit per la força de la narració, no tastava el deliciós vi que sostenia amb les mans tremoloses. L’Antoni sí que es va remullar de nou la gola, segurament resseca degut a tanta estona de soliloqui.

“Sí, era un aquelarre i la seva muller en formava part. L’espantosa visió d’aquelles dones en cercle, executant estranys moviments cerimonials i entonant càntics i consignes paganes, invocant els esperits de la muntanya i qui sap quins ens sobrenaturals més, va atiar els temors més profunds del cor pobre Ramon. Tot i notar la punxada de la curiositat, va optar sensatament per escapolir-se d’allí abans de ser descobert. A l’hora d’aixecar-se, però, es va trobar que per art d’algun encanteri, tenia els palmells de les mans i els genolls enganxats a l’herba del prat. Va forcejar amb tot l’ímpetu dels seus músculs de ferro, forjats per una vida boscana, extraient energies dels racons més recòndits del seu cos mentre les venes se li inflaven i la suor li regalimava per les temples. Però va ser debades, estava irremissiblement atrapat. Una tremolor incontrolable es va apoderar dels seus membres quan, en alçar la vista, va veure que un grup d’aquelles dones s’acostava directament al seu amagatall. Horroritzat, no va cessar de debatre’s tot i que ja havia comprès que estava perdut. De res valia la força d’un humil pastor contra la màgia de la muntanya.

El van traslladar sense ni tocar-lo, mitjançant una espècie de levitació, fins al centre del cercle. Clamant auxili amb els ulls, ja que havia emmudit de por, el Ramon va escodrinyar les presents d’aquella terrorífica reunió, cercant la seva muller, però era gairebé impossible identificar-la entre tantes dones de cabelleres, ulls i pells idèntiques.

El que va esdevenir a continuació és difícil de descriure. Les anotacions del Ramon que hi fan referència són tèrboles, sense il·lació, més aviat semblen els deliris febrils d’un moribund. Però sembla ser que va ser víctima d’un sortilegi que el va submergir en un món irreal, de flaixos de colors, suposo que com quan hom tanca els ulls i, amb els dits, fa pressió sobre les parpelles, no ho sé; i que uns dolors i uns turments indicibles es van apoderar dels seus sentits, talment com si li arrenquessin l’ànima del cos, i per més que cridava, ningú li responia. Només li ressonaven a les oïdes les monòtones veus a l’uníson de les dones, recitant una mena de versos en un idioma desconegut.”

“Es va despertar sobtadament a casa seva, al seu llit, xop de suor i amb el cor desbocat. Al seu costat va topar amb l’absència de la seva esposa. El refilets dels ocells i l’aroma de les flors estivals que li arribaven a través de la finestra oberta el van tranquil·litzar. Tenia la roba del dia plegada damunt la calaixera, com sempre; es va vestir d’una revolada i va cridar a la seva muller, tement el pitjor. Com si res hagués passat, la va trobar feinejant a la cuina. Li va fer un petó com cada matí, i van esmorzar plàcidament. Ell no va comentar res sobre els fets de la nit, per por a que ella el deixés per haver-la seguit, i la dona tampoc va esmentar res; així, van passar uns quants dies, en la més absoluta quotidianitat, ignorant l’assumpte, fins que van començar a ploure desgràcies.

Per raons que ningú va atènyer esbrinar, la malastrugança es va ensenyorir del poblat. Les vaques van emmalaltir i van deixar de fer llet, les sequeres feien estralls als conreus i successius assots d’epidèmies de pesta i còlera van delmar la població. Per si no fos poc, tan el Ramon com la seva esposa van percebre inexplicables canvis, lents però inexorables, en llur fisonomia. Dia a dia els seus cossos s’anaven afeblint i alleugerint, tot i que exteriorment no s’apreciava cap aprimament. Especialment ho notava el jove pastor, a qui cada vegada se li feia més feixuc traginar el sarró que s’enduia quan havia de vigilar el ramat.

Buscant una cura pel seu mal, ell i la seva dona van visitar multitud de metges i van provar una immensa varietat de potingues i herbes medicinals, però cap compost aconseguia aturar aquell estrany procés. Al cap de poques setmanes, el Ramon era tan feble i lleuger que no podia ni sortir a cuidar l’escàs bestiar que li restava després de tanta penúria, ja que corria perill de ser escombrat per una ventolera sobtada. Molts vilatans, atemorits, van abandonar les seves llars, ensumant-se arts malignes darrera de tot allò; i el mal no va cessar d’intensificar-se. Els cossos del pastor i la seva dona van anar perdent consistència i opacitat i van guanyar en brillantor, talment com si s’estiguessin convertint en fantasmes en vida. Arribats a aquest punt el Ramon no va aguantar més. Es va enfonsar, i mantenint un to serè al principi per acabar parlant amb veu entretallada pels sanglots, li va confessar a la seva muller que no havia complert les condicions.

—Això que em dius ja ho sé perquè, com saps, jo era allí, aquella nit —va contestar ella, sense cap ombra de torbació—. Seu i escolta, que t’ho explicaré tot. La fi és propera, així que ja no té sentit amagar-te res.

>Has de saber que jo no sóc humana; sóc una dona d’aigua. Nosaltres som qui vetllem per l’equilibri natural d’aquestes muntanyes, tasca que hem dut a terme des de temps tan ancestrals que s’escapen del teu enteniment. Ens està prohibit establir qualsevol lligam amb la vostra estirp, però tot i això jo em vaig enamorar de tu, i les condicions que et vaig imposar només perseguien la finalitat de protegir-nos. Però degut a la teva tafaneria i a la meva rebel·lia, ha caigut sobre nosaltres una maledicció.

>Jo et segueixo estimant, Ramon. T’estimaré sempre, i per això et perdono. He intentat passar per alt l’assumpte, ignorar completament el nostre càstig, per tal de poder viure el poc que ens resta d’existència en pau amb tu. He accedit a visitar mil metges i a engolir tot tipus de beuratges repulsius, tot i sabent que no serviria de res, pel sol fet de no privar-te de l’esperança de la curació.

>Però estigues tranquil; la nostra agonia s’acabarà aviat. D’aquí a pocs dies els nostres cossos es volatilitzaran, i ens convertirem en una parella de minúsculs focs follet, condemnats a errar per les cingleres durant tota l’eternitat. Només recuperarem la nostra forma original just en l’instant en que desaparegui l’última llum del dia del solstici, i la tornarem a perdre quan s’entrevegi la primera llum de l’alba. En aquestes nits senyalades, una terrible desgràcia sobrevindrà a qualsevol desafortunat que es creui en el nostre camí; així que, per tal de no causar més mal, haurem de procurar evitar tot contacte humà. Una existència errant i solitària, i un amor etern. Tal és el nostre inevitable destí.”

Vaig sospirar.

—La nit del solstici d’hivern... és aquesta nit.

—Exactament, i aquesta és la raó per la que ens heu trobat a tots resguardats a la taverna —va respondre l’Antoni—. Nosaltres i les nostres famílies som els darrers habitants del poble, i cada solstici ens refugiem a la taverna per evitar encontres funestos per allí fora.

Vaig mirar per la finestra. La nit era plàcida; fins i tot semblava que brillaven alguns estels entre els núvols que s’aclarien. Tota aquesta història m’hauria semblat una rondalla increïble, una absurda llegenda per la canalla, si no m’hagués topat amb ells, el Ramon i la seva dona. Eren ben reals, en la mesura que pot ésser real un esperit.

—Així doncs... —vaig mussitar— m’espera una terrible desgràcia.

L’Antoni va assentir, abatut.

—Ho sento molt, però no s’hi pot fer res. —Es va alçar, i deixant-me perplex, em abraçar sincera i llargament abans de dirigir-se a la porta. Abans d’anar-se’n, es va tombar: —Aquesta nit us podeu quedar aquí de franc.— I tancar suaument en sortir.

L’endemà al matí lluïa un sol tan esplèndid, que em feia recordar els esdeveniments de la nit anterior com un somni difuminat i llunyà. Em vaig acomiadar dels meus amfitrions, i a bon pas vaig arribar al riu Tet sense més entrebancs. A Montlluís vaig pernoctar, i l’endemà vaig llogar un carruatge per cobrir el trajecte que faltava fins a Prada de Conflent.

Era aquella una vil·la humil, emmurallada i bressolada per l’imponent i llegendari massís del Canigó, on s’hi parlava més occità que català. Vaig circular pel bullici urbà seguint les indicacions que l’Ausiàs m’havia detallat a la seva missiva, i després de travessar el brogit d’un assortit mercat de carrer, vaig trobar casa seva sense gaires problemes. Es tractava d’un acollidor edifici de dues plantes situat a la ribera del riu, de sòlida construcció, amb la façana polida i adornada amb el bon gust típic de la classe mitjana acomodada. Vaig somriure, feliç de saber que l’Ausiàs gaudia d’una vida pròspera; i quasi sense poder contenir l’emoció, vaig tustar a la porta. Després d’una llarga espera vaig oir un passos lleugers que baixaven les escales.

—Qual demanda? —va preguntar una veu femenina, en occità, des de l’altra banda de la fusta gruixuda.

—Sóc l’Andreu Torrell —vaig identificar-me—, el germà de l’Ausiàs.

Es van córrer els baldons. Em va obrir una atractiva dona de pell blanca i cabells negres com el carbó, enfundada en un senzill vestit d’estar per casa que, en la manera de lluir-lo, albergava certa elegància. Els seus ulls, enfonsats i envermellits, em van transmetre en un instant un terrible missatge.

Les cames em van flaquejar i gairebé em desplomo quan la dona em va abraçar i va arrencar a plorar a llàgrima viva. Astorat, vaig atènyer a ordenar-me prou les idees per poder formular una pregunta:

—I... el meu germà?

La dona va necessitar uns moments per asserenar-se prou per contestar.

—Quina desgràcia Andreu, m’hagués agradat tant conèixe’t en altres circumstàncies! El teu germà... ha mort aquesta matinada, Andreu. Una pulmonia fulminant...

El món em va trontollar sota els peus. Suportant la pobra dona, que gairebé no s’aguantava dempeus, vam entrar a la casa. Finalment em retrobaria amb el meu estimat germà Ausiàs, qui després d’anys de llunyania i separació, havia dedicat els últims esforços de la seva vida a posar-se en contacte amb mi, el seu company de jocs, el seu conseller d’infància. Una colla de records que llavors, mentre pujava les escales en direcció a la seva cambra, i ara, escrivint aquest episodi de les meves memòries, m’inunden la ment com una allau violenta i incontrolable, recriminant-me haver estat tan insensat com per jugar-me-la travessant els Pirineus per aquella ruta maleïda.

Andreu Torrell, 2 de maig del 1763. 

Relat finalista del XVI premi literari Vila de Puigcerdà.