El ca / El sabueso



EL CA 


El ca Musell era tan sols un cadell però ja caçava. Almenys era això el que li deien quan, juntament amb l’experimentat i mossegaire Fosc, aconseguien capturar un infortunat conill o una perdiu distreta i, radiants de satisfacció, li lliuraven a l’amo.
Però ben cert era que el Musell encara no havia sentit el bategar de la carn viva als ullals. Sempre era el Fosc qui, gràcies a la seva robusta musculatura, se li avantatjava i assestava la mortal dentada al coll de la presa; era ell qui duia la captura a l’amo amb el jove Musell seguint-lo de prop, remenant la cua. Des de que tenia memòria, el Fosc l’havia adoctrinat amb saviesa i justícia i eren com germans.
La granja on vivien, situada al final d’un polsegós camí que la comunicava amb una petita ciutat, era modesta però pròspera. Comptava amb un auster ramat de tres vaques lleteres, un cavall de tir, una dotzena de gallines ponedores, un parell de porcs grassos, un grapat de conills i alguns cultius. El Musell congeniava amb quasi tots els animals, però a qui més admirava era el cavall, el Tramuntana, per la seva força, constància i disciplina.
—Per què segueixes tirant de l’arada si l’amo ja no t’esperona? —li havia preguntat el Musell, en una ocasió, assegut al límit del camp.
—Perquè, si paro, podré anar a menjar; però si no acabo de llaurar el camp a temporada, s’endarrerirà la sembra, la collita creixerà malament i demà passaré gana.
Aquesta màxima marcà el caní cervell del Musell i des de llavors intentà emular al Tramuntana; però en això de la constància, o es neix amb ella o no hi ha res a fer.
Era, potser, degut a aquesta mandra innata, que el gos gaudia passant les llargues tardes d’estiu jaient al prat, contemplant el pasturar de les vaques. Li semblaven animals tous i escassos de caràcter, però envejava la seva incorruptible calma i li agradava observar-les fins que ell mateix sentia que les inquietuds es dissolien en un mar de placidesa. Quan el Sol s’acostava massa a les muntanyes, s’emportava aquesta pau a la seva caseta, on ja li estarien a punt de caure al plat les suculentes restes del sopar de l’amo.
L’únic ésser amb qui el jove ca s’havia enemistat era el Tobies, l’espavilat i malcriat gat de l’amo. Vivia com un rei a l’interior de la casa pairal, no s’alimentava de restes i es passejava per la hisenda amb aires de fatxenda, amb el port dret i mirant els altres de reüll. Era per això que el Musell i el Fosc, quan se’l topaven, l’intimidaven a lladrucs fins esgargamellar-se i es llançaven a perseguir-lo, tot i que eren conscients de que sempre s’escaparia. Era aquesta l’única taca en la immaculada felicitat del Musell.
Lentament transcorregueren un parell d’estius, entre freqüents caceres, capcinades al prat de les vaques, donant suport moral al Tramuntana quan feinejava al camp, odiant el Tobies i passejant-se pels corrals espantant a les gallines i fent ganyotes als porcs. Tot semblava perfecte i immutable, i el Musell, que ja no era un cadell i havia sentit el bategar de la carn viva als ullals, es pensava que la seva vida seria sempre així.

Naturalment, s’equivocava. El primer canvi fou també el més dolorós. L’ancià Fosc, que havia semblat immune a l’edat, s’alentia i cada vegada aconseguia menys preses. Es queixava de mal d’ossos i li pesava l’ànima, però la seva fèrria tenacitat l’impulsava a sortir a caçar una vegada més malgrat les xacres. Fins que, un matí d’hivern, li fallaren del tot les forces i no pogué eixir de la caseta perquè en intentar alçar-se les potes li flaquejaven. Tampoc sortí en els freds dies posteriors; li queia la ració al plat –l’amo l’alimentava sense ni tan sols adonar-se de la seva malaltia; el ca era tan orgullós que no deixà anar cap gemec–, més un suplement que li proporcionava el Musell, solidàriament, del seu propi ranxo; però el Fosc no menjava. En moltes ocasions el Musell s’havia ofert per demanar ajuda a l’amo però, estranyament, el Fosc s’hi oposava. Deia que l’únic que podia fer era deixar-lo tranquil mentre les albades es succeïen i ell cada vegada es despertava menys.
Finalment, al cinquè dia, l’amo s’estranyà i s’atansà a la caseta a llargues gambades. Examinà un minut el pobre Fosc, que lluitava per cada alenada; arrufà les celles i es ficà novament a la casa pairal.
—Ha arribat el final, amic meu —aconseguí articular llavors el vell gos amb un fil de veu—. Ara has de prendre el relleu i recordar sempre els meus ensenyaments.
El Musell no digués res. Es resistia a creure que algú a qui havia vist durant tota la seva vida se’n pogués anar així, sense més. Quan l’amo el carregà a la vella camioneta i se l’endugué, no pogué contenir les llàgrimes i explotà en entretallats udols. L’últim record del seu mestre i amic fou els seus ulls negres, enfonsats, acomiadant-se per damunt la vora de la plataforma de càrrega.
Passada una hora, l’amo tornà. Sol.

Al Musell li agradava pensar que l’amo havia portat el Fosc a la ciutat on, juntament amb altres humans, li havien aplicat totes les cures al seu abast, com quan ell mateix s’havia esgarrapat la pota amb una branca punxeguda i l’amo li havia netejat diàriament la ferida, fins que s’havia guarit i havia pogut tornar a caçar; però en el cas del vell ca tot havia estat en va, no és possible apaivagar el temps amb medicina i, a la fi, el Fosc s’havia apagat per sempre en braços de l’amo. Estava absort en tals cavil·lacions quan una veu burleta i esmolada com una navalla d’afaitar el retornà a la realitat.
—No t’enganyis, gos estúpid.
El Musell alçà la mirada i veié el Tobies aposentat a l’ampit d’una finestra, fora del seu abast, clavant-li els seus esgarrifosos ulls groguencs.
—El vell estava acabat —prosseguí el malèvol gat—. L’amo simplement se’l va emportar al bosc, el va pelar d’una bala entre cella i cella i va desempallegar-se del cadàver llançant-lo al torrent.
El Musell sentí com la fúria creixia i creixia dins seu com una onada imparable. “Menteixes!” cridà, i s’abalançà contra la finestra bordant com un posseït. El Tobies no mogué ni un pèl del bigoti; des de la seguretat de les alçades es limità a continuar el seu pèrfid discurs.
—La cosa va així quan es tracta d’éssers inferiors com vosaltres. És el millor que es pot fer en el moment en que esteu tan demacrats que ja no serviu per a treballar. No estem disposats a carregar amb individus inútils que amb prou feines s’aguanten drets.
Cada mot del gat era una espina al cor del Musell. Semblava que les venes li anessin a esclatar de tan enutjat com estava. Saltava, bordava, la boca li escumejava, mossegava cegament, fora de si, en un intent desesperat de fer miques el gat insolent. Fins que l’amo, alertat per l’escàndol, aparegué per la porta de casa i, d’una puntada de peu, envià al Musell de cap a la caseta mentre el Tobies, acomodat a l’ampit, es llepava els bigotis amb satisfacció.

La primavera dugué una nova companya a la granja. Arribà un plujós matí en la mateixa camioneta en la que el Fosc marxà; és refinada i ingènua, pensà el Musell en veure-la ensumant, nerviosa, la seva nova caseta. Es notava que mai havia trepitjat res semblant a la natura, però requeia en el seu llom la tasca de convertir-la en una implacable gossa de cacera, tal com antany el Fosc l’havia convertit a ell. Així doncs, al dia següent, l’amo, el Musell i la Flaca –així s’anomenava la nouvinguda– sortiren al bosc a impartir la primera lliçó.
Passà l’estiu, i la tèbia tardor ho cobrí tot amb el seu mantell de fulles. Amb el temps, el Musell i la Flaca havien establert una cordial relació; ella aprengué amb prestesa demostrant una gran habilitat i velocitat i quedà palès que, certament, sabia encaixar amb mortal precisió les seves mandíbules al voltant dels tendres colls de les captures. L’amo estava molt satisfet amb ella, però tampoc escatimava elogis cap al Musell quan capturava una bona peça. No obstant això, el ca sabia que mai assolirien una amistat pura amb la Flaca. Ella preferia el contacte humà; ell era un gos de terra, fang i matolls. En múltiples ocasions l’havia convidat a acompanyar-lo a jeure al prat de les vaques, però ella sempre declinava la invitació. Així doncs, amb més freqüència que abans per evitar l’enyorança que li provocava la caseta, el Musell anava sol a degustar la tranquil·litat de la companyia bovina.
Potser per buscar consol, el Musell havia intentat entaular una conversa amb aquells animals banyuts però ells, limitant-se a mastegar l’herba amb la seva calma habitual, mai li retornaren la paraula. Per sort, encara li quedava el Tramuntana, que en l’absència del Fosc, s’havia convertit en el seu confident.
Amb la caiguda del primer floc de neu, un nou i inquietant canvi assotà l’existència del ca. En una de les moltes visites a les vaques, s’adonà de que només n’hi havia dues. El dia anterior n’hi havia tres, d’això n’estava segur, tot i que no era molt destre en números. S’hauria escapat?
—Escolteu-me, vaques, si us plau —bordà el ca—. Sabeu on és la companya que falta?
Insòlitament, elles aixecaren el seu immens cap de la pastura, el fitaren a través de les mosques però no van dir ni mu. Era aquella la mirada més afligida que el gos havia vist mai. S’alçà i marxà, pensatiu. Mai més tornà a contemplar les vaques; ja no li semblaven animals plàcids, sinó immensament tristos i infeliços.
Al cap de dues nits, caigué al seu plat una carn desconeguda. L’ensumà, desconfiat, mentre la Flaca devorava la seva ració avidesa, ja que aquella havia estat una jornada de cacera i tots dos estaven famolencs. Just quan el Musell anà a fer la primera queixalada, veié com el Tobies li somreia malèficament des de l’ampit de la seva finestra preferida.
—Va rebre el que es mereixia. Ja no donava llet —digué.
Un calfred recorregué l’espinada del gos i no provà ni un mos.
El pobre ca es passà gran part de la nit desvetllat, meditant sobre l’assumpte. Però com més hi pensava, més preguntes li queien a la ment i més enterraven les respostes. El Tobies, el repel·lent, esquerp i orgullós gat, tindria raó al cap i a la fi? Després de tot el servei desinteressat que li prestaven durant tota la vida, l’amo podria ser tan cruel i despietat com per assassinar a un ésser que s’hauria jugat la pell per ell? Recordava també, amb gran pena, el Fosc i el seu possible horrorós final. Eren conjectures escruixidores que fregaven la irrealitat; no obstant això, tots els indicis hi apuntaven amb dit acusador.
Sumit en tals reflexions, se li plantejà el pitjor interrogant quan la Lluna ja estava ben alta al cel. Seria aquest també el seu destí? 

El soroll sord de l’esmorzar en caure al plat despertà el Musell del seu son inquiet. Al seu costat, la Flaca, badallant, s’estirava per deixondir-se del tot. Era matí de cacera; a l’amo li agradava caçar llebres a l’hivern. El Musell menjà de mala gana, amb les feixugues preguntes sense resposta encara presents, però a mesura que passaren les hores foren desplaçades per la lleugeresa de l’instint en recórrer quilòmetres de bosc ensumant rastres a la neu, rascant-se les potes amb els esbarzers, galopant, panteixant tret rere tret, el gust de la sang als ullals, les mirades de complicitat amb la Flaca. Formaven un bon equip, malgrat les seves diferències. La cacera fou excepcional aquell dia, ni més ni menys que tres llebres i una perdiu, aquesta última gràcies a la perícia del Musell. Per això fou felicitat efusivament per l’amo, que li acaricià el pèl del cap i el recompensà amb llaminadures en tornar a la granja. El ca, amb la llengua penjant, es ficà a la caseta sentint-se ple de joia per l’èxit i feliç de fer content a l’amo.

El Tramuntana continuava treballant la terra amb la diligència de sempre. Amb el transcurs dels anys la seva musculatura s’havia endurit tant que el Musell estava segur que no podria travessar-la d’una mossegada, encara que hi emprés tota la seva voluntat. Era un cavall infatigable i, després del Tobies, l’animal predilecte de l’amo. L’alimentava amb el millor farratge i, si estava de bon humor, afegia alguna suculenta hortalissa al sac. Alguna tarda li raspallava delicadament el pèl i, segons explicava el cavall, últimament acostumaven a viatjar a diverses ciutats per participar –i, usualment, guanyar– en concursos de tir. En una ocasió que el premi fou una arada nova de primera qualitat, l’amo estigué tan content que durant setmanes el Tramuntana tingué llaminadures per postres. I sempre les compartia amb el Musell.
—Viure amb els humans és com viure amb un lleó adormit —digué el Tramuntana una tarda sense feina—. Si treballes dur et guanyes un altre dia de vida. Però en el moment que no rendeixes, el lleó es desperta i se’t menja. Ell també ha de viure d’alguna cosa.
—Però és inevitable que arribi aquest moment! —exclamà el Musell—. Quan envelleixis i et faci mal fins i tot l’ànima, acabarà amb tu!
—És cert, però ens morirem de totes maneres, no? I mentre aquest dia no arriba, aquí vivim molt millor que a la natura; tenim aliment assegurat, aixopluc i no ens amenacen els depredadors. A més, prefereixo morir a viure sense poder moure ni una peülla.
Així transcorrien les hores ocioses en les que els dos amics podien xerrar. Al Musell li encantava aprendre del Tramuntana ja que, tot i que a vegades no compartien opinions, el cavall tenia les idees molt clares.

El cicle de les estacions seguí el seu curs i el Musell esdevingué l’experimentat caçador que el Fosc hauria desitjat. Veloç com un llampec, silenciós com una serp i llest com una guilla. El millor. Duia l’aprenentatge tatuat en forma d’incomptables cicatrius que li solcaven la pell com rierols. Sobrevisqué a una caiguda d’un barranc de set metres, al qual es precipità perseguint un porc senglar; durant la convalescència rebé les atencions més considerades de l’amo, que el netejava i li canviava l’embenatge diàriament i, fins i tot, li permetia dormir a la casa pairal, foragitant al Tobies quan se li acostava per fer-li la murga. Foren dies daurats, però en sanar s’hagué d’enfrontar novament a la cruesa de la natura salvatge: una nit, un llop famolenc assaltà la hisenda. Afortunadament, no causà cap baixa perquè l’agudíssima oïda del Musell detectà l’intrús a temps i se li abalançà al coll sense dubtar ni un instant. Hi hagué una acarnissada lluita, de la qual el ca en sortí victoriós i expulsà el llop, al preu de fregar la mort per dessagnament. Però també sobrevisqué i esdevingué l’heroi de l’amo i de la resta d’animals; fins i tot el Tobies, conscient de la seva nova reputació, s’acostumà a deixar-lo en pau. El gos mai havia estat tan joiós.

La prosperitat i la fortuna sempre estigueren de part de l’amo. Mai hi hagué una calamarsada suficientment intensa com per arruïnar tota la collita o una sequera tan severa com perquè la terra es morís de set.  La hisenda s’expandí, augmentà el número de caps de bestiar i s’adquiriren alguns terrenys adjacents. Com que la feina havia augmentat molt, havien disminuït les caceres i el Musell visitava el Tramuntana més sovint. Es notava que en els darrers mesos el cavall s’havia desgastat degut a l’aspresa del treball; però tot i això continuava incansable, com si extragués les forces del propi esforç. No podia decebre l’amo mentre li quedés alè i era tan orgullós que, tot i que tenia gairebé un terç més de terra per llaurar,  no hauria consentit cap mena d’ajuda.
Però el temps tot ho canvia i, un matí de primavera, l’amo s’enfilà a la seva camioneta nova de trinca i se n’anà a la ciutat. El camí havia estat ampliat i cobert d’una pasta negra que, al principi, feia molt mala olor; però una vegada seca no empestà més i permeté que els vehicles poguessin córrer moltíssim. Al vespre, quan tornà l’amo, el Musell percebé en ell una enorme alegria i, després del sopar, les rialles de la família s’escolaven pel finestral del saló i arribaven a orelles dels gossos, que rosegaven les seves restes amb parsimònia.
Al cap de pocs dies uns homes portaren a la granja la màquina més colossal que el Musell havia vist en tota la seva vida. Era una muntanya de metall, remotament semblant a la camioneta però amb les rodes més grosses i gruixudes. Els gossos l’ensumaren curiosament mentre la família de l’amo la contemplava somrient. S’alegraven per quelcom que se’ls escapava, però es contagiaren de la seva felicitat.

El Tramuntana no tirà de l’arada mai més. La nova màquina llaurava més i més de pressa i, segons semblava, no necessitava menjar, ni descansar, ni tenia pèl per raspallar, ni s’havia de netejar el seu estable. L’amo, enfeinadíssim amb la seva gran propietat, ja no portava el vell cavall a concursos de tir ni li donava llaminadures per postres. Confinat a l’estreta cavallerissa, embogia per moments i els diàlegs amb el Musell eren cada vegada més desesperats. El Tramuntana li suplicava que obrís la porta; les seves potes necessitaven acció i el seu cor llibertat. Malgrat l’edat, estava curull de força i les comptadíssimes estones en que l’amo li permetia galopar a plaer eren insuficients per cremar-la. El Musell s’entristia; no entenia com l’amo havia estat capaç d’abandonar així el seu estimat cavall, al qual antany havia estat tan unit. Però el que més el turmentava era el no poder ajudar-lo d’altra manera que escoltant-lo i consolant-lo.

Una xafogosa nit d’estiu un gran estrèpit sacsejà la granja. Els gossos es desvetllaren sobtadament i arrencaren al galop bordant; l’amo eixí de la casa amb una llanterna i l’escopeta de caça. Quina fou la sorpresa de tothom en comprovar que l’enrenou no havia estat causat per lladres ni per cap altra mena d’intrusos, sinó pel Tramuntana! Fart de la vida de reclús, s’havia evadit esbotzant d’una coça la paret de fusta de l’estable. La seva silueta, banyada per la llum de la Lluna, es retallava en la llunyania.
L’amo reparà la paret ràpidament, però l’incident es repetí al cap de poques nits i hagué de ser reparada novament. El Musell, ajagut, observava l’amo clavar els taulons tot remugant. Alguna cosa barrinava. Potser estava considerant la possibilitat deixar galopar el Tramuntana més sovint, pensà i desitjà el ca. 
En lloc d’això, l’amo construí un nou estable de maons. Més espaiós i ventilat que l’anterior, s’ha de dir; però al cap i a la fi continuaven essent quatre parets que tallaven les ales a l’infeliç cavall. Aquest, alzinant-se i desafiant l’amo que suava i esbufegava tractant de dominar-lo, es negà rotundament a entrar-hi. Finalment l’amo esgotà la paciència i disparà un tret a l’aire; els gossos s’incorporaren amb les orelles de punta i els ocells volaren de les capçades dels arbres.  El Tramuntana acceptà la derrota i es ficà a la seva presó amb el cap cot.
Romangué relativament calmat la primera nit, plorant al seu jaç de palla; però al matí perdé altra vegada els estreps. Durant hores botà com un maníac, bavejant i renillant, clamant espai. Malgrat que es trencà un unglot intentant enfonsar la paret, no cessà de saltar, amb la pota ensangonada, en la seva protesta desenfrenada. L’amo corregué a l’estable i sumà els seus crits als de l’animal, colpejant la porta metàl·lica amb un bastó, però el cavall no s’amansia. Llavors l’amo retrocedí, contemplà l’animal enfollit un breu instant, arrufà les celles i se n’anà. Quan passà per davant dels gossos, el Musell veié en els seus ulls la mateixa sinistra expressió que se li dibuixà quan s’endugué el Fosc, ja feia llargs anys.
—Fuig, Tramuntana! Et mataran! —bordà, corrent cap a l’estable.
El cavall contingué un moment la seva bogeria i obrí els ulls com plats.
—No estic preparat, encara! Puc treballar! Vull sortir d’aquí! —renillà en un to molt agut.
El Musell intentà frenèticament forçar la porta amb les mandíbules, però el dur i fred metall es resistia; no s’assemblava gens als colls palpitants als que estava avesat. Mossegà i estirà fins que defallí; la porta era sòlida com una roca, no podia forçar-la ni desxifrar-ne el mecanisme d’obertura. El Tramuntana perdé el poc que li quedava de seny i colpejà repetidament la porta i les parets amb les peülles, amb el cap, amb tot el seu cos, però la ferma estructura no cedí ni un mil·límetre. Les gallines cloquejaven, els porcs grunyien i les vaques mugien, bellugant-se nerviosament als seus respectius corrals; volien ajudar però, com el ca, n’eren incapaços.
Al cap de poc, una furgoneta amb un gran compartiment de càrrega estacionà a l’entrada de la granja i en baixaren dos homes d’asèptic aspecte equipats amb estranyes andròmines. L’amo hi intercanvià unes breus paraules i, sense més dilació, els conduí a la cavallerissa, on el Tramuntana jeia a terra, rendit, i el Musell bloquejava la porta. En veure l’amo i els dos individus acostant-se tan decidits, s’alçà d’un bot i grunyí ferotgement mostrant els ullals. Els homes s’aturaren en sec. L’amo féu una pas i envià el ca a la caseta amb autoritat, però el Musell li respongué amb contundents lladrucs d’advertència. Desconcertat davant la inusual desobediència, l’amo repetí l’ordre, i el Musell lladrà amb encara més vehemència. El Tramuntana es posà dempeus i començà a repartir coces a l’aire i a renillar esfereït. Els homes empunyaren un garrot. L’amo, encoratjat, es decidí i avançà fatalment; en aquest instant, el Musell oblidà qui era, qui era l’amo, esborrà tota la seva vida de la ment i una sola idea prengué forma. Així, com impulsat per un ressort, atacà directament la jugular de l’amo qui, a l’últim segon, aconseguí interposar el braç entre els ullals i el coll. El Musell serrà les dents com una trampa i les enfonsà a la tendra i dèbil carn humana. L’amo, aterrit, sacsejà el braç enèrgicament, però el ca no es deixava anar; el familiar gust de la sang li inundà la boca per primera vegada en mesos i li atià encara més la fúria. Fou un poderós impacte a la nuca el que li ennuvolà la visió i el féu caure. Amb gran esforç aconseguí mantenir la consciència i aixecar-se, tentinejant. Un dolor insuportable li martellejava crani, però no prou intens per forçar la rendició. Quan se li aclarí la vista, l’amo havia fugit. El Musell continuà bordant, mantenint a ratlla els dos intrusos restants.
L’amo sortí de la casa pairal amb un braç ensangonat i empunyant l’escopeta de caça amb l’altre. Es plantà enfront l’estable i vacil·là un segon. Els dos homes assentiren i tots tres avançaren amb pas ferm cap a la custodiada porta. El Tramuntana, espantat, continuava renillant tremolosament.
El Musell escollí l’objectiu més proper i s’abalançà novament al coll. I aquesta vegada fou el so d’un tro, que ressonà llargament com una marxa fúnebre, el que li impedí assolir-lo.       

---------------------------------------------------------------------------------------------------------


EL SABUESO


El sabueso Pelusa era poco más que un cachorro pero ya cazaba. Al menos eso era lo que le decían cuando, junto con el experimentado y dentellante Largo, conseguían dar presa a un infortunado conejo o una perdiz distraída y, radiantes, se la traían en boca al amo.
Pero lo cierto era que Pelusa todavía no había sentido la carne viva entre sus colmillos. Siempre era Largo el que gracias a su robusta musculatura se le aventajaba y daba cuenta del pobre animal. O, en ocasiones, su pulidísima destreza le permitía acercarse lo suficiente a alguna ave como para capturarla antes de que alzara el vuelo. De todos modos los dos perros llevaban juntos la presa al amo, con el joven Pelusa rezagado meneando el rabo. Desde que podía recordar, Largo le había enseñado con sabiduría y disciplina y eran inseparables.
La modesta granja dónde vivían, situada al cabo de un polvoriento camino que la conectaba con una pequeña ciudad, era próspera. Contaba con un austero rebaño de tres vacas lecheras, un caballo de tiro, gallinas ponedoras, cerdos gordos, un puñado de conejos y algunos cultivos. A Pelusa le gustaban todos estos animales, pero al que más admiraba era al caballo, llamado Trueno por su fuerza, constancia y disciplina en el trabajo.
—¿Por qué sigues tirando del arado si ya es hora de irse a casa y hasta el amo ha dejado de espolearte? —le había gritado Pelusa en una ocasión desde la linde del campo.
El caballo, sin cesar de tirar, le miró desde sus ojos rodeados de sudor y contestó:
—Porque, si paro, hoy comeré. Pero si no termino de arar el campo, se retrasará la siembra, las cosechas crecerán mal y mañana pasaré hambre.
Esta sentencia se grabó en el perruno cerebro de Pelusa y desde entonces intentó emular a Trueno; pero en eso de la constancia, o se nace con ella o no hay nada que hacer.
Era, quizás, debido a esta molicie, que Pelusa gozaba pasando las largas tardes veraniegas en el prado cercano observando a las vacas pastar. Le parecían animales con poco carácter, pero admiraba su incorruptible calma y le agradaba contemplarlas hasta que se le contagiaba parte de ella y cualquier inquietud que pudiera tener se diluía como azúcar en el café. Al cabo de un rato indefinido, cuando empezaba a bostezar o veía que el sol se acercaba demasiado a las montañas, iba de regreso a su caseta, en la entrada de la residencia del amo, dónde seguro que estarían al caer los suculentos restos de carne de la cena.
El único ser con el que el joven sabueso se había enemistado era Tobias, el avispado pero mimado gato del amo. Vivía con él en el interior de la casa, comía su propia comida –y no sobras– y se las daba de marqués pavoneándose por toda la hacienda caminando con el porte erguido y mirando a los demás de reojo. Era por eso que Pelusa y Largo no lo soportaban. Cuando lo divisaban con sus andares, le ladraban hasta desgañitarse y se lanzaban a por él aunque eran conscientes que siempre escaparía debido a su agilidad. Era esta la única mancha en la inmaculada felicidad de Pelusa.
Así transcurrieron un par de veranos, entre frecuentes salidas a cazar, cabezadas en el prado observando el ganado, dando soporte moral a Trueno en su dura tarea de arar, odiando a Tobias, paseando por los corrales asustando a las gallinas y haciendo muecas a los cerdos. Todo parecía invariable y Pelusa, que se había convertido en un robusto sabueso y ya había catado la carne viva entre sus colmillos, pensaba que su vida sería permanentemente así.

Naturalmente, no lo fue. El primer cambio fue el más doloroso. El viejo Largo, que parecía inmune a la edad, cada vez era más lento y conseguía menos piezas. Se quejaba que le dolían los huesos y le pesaba el alma, pero su tenacidad le impulsaba a salir una vez más a cazar a pesar de sus achaques. Hasta que le fallaron las fuerzas y una mañana de invierno no pudo salir de su caseta porque al tratar de levantarse le flaquearon las piernas. Tampoco salió en los fríos días siguientes. Le caía la carne en su plato –el amo le ponía la comida sin ni siquiera darse cuenta que estaba enfermo, pues Largo era tan orgulloso que no soltó ni un gemido y supuso que el perro no se asomaba mucho para resguardarse del frío– más un suplemento que le daba Pelusa de su propio rancho por si así mejoraba, pero él no comía nada. En muchas ocasiones Pelusa se había ofrecido para pedir ayuda al amo; pero Largo, extrañamente, se opuso. Dijo que lo único que podía hacer era dejarlo tranquilo mientras los amaneceres se sucedían y él cada vez se despertaba menos.
Finalmente, al quinto día, el amo se dio cuenta que algo andaba mal y se acercó a la caseta con largas zancadas. Examinó un minuto al pobre Largo, que luchaba por cada bocanada de aire. Frunció el ceño y volvió a la casa.
—Llegó el fin, amigo. Ahora debes tomar el relevo y recordar siempre lo que te he enseñado —masculló entonces el anciano perro con un hilillo de voz.
Pelusa no dijo nada. Se resistía a creer que alguien al que había visto toda la vida se pudiera ir así sin más. Cuando el amo lo cargó en la vieja camioneta y se lo llevó, no pudo contener las lágrimas y estalló en entrecortados aullidos. El último recuerdo de su maestro y amigo fueron sus ojos negros despedirse en silencio por encima del borde del compartimento de carga.
Al cabo de una hora, el amo regresó solo.

Largo había muerto, no cabía duda. ¿Cómo había muerto? Pelusa pensaba que el amo lo llevó a la ciudad, dónde se juntó con otros humanos y le aplicaron todas las curas que estaban en sus manos, como cuando él mismo se rasguñó la pata con una rama afilada y el amo le limpió la herida diariamente hasta que se curó y pudo volver a cazar, pero en caso del viejo sabueso todo había sido en vano, no es posible aplacar el tiempo mediante medicina y finalmente Largo había fallecido en brazos del amo, quién lloró su muerte antes de abandonar el cuerpo y, afligido, regresar a la granja. Estaba absorto en tales pensamientos cuando una voz arisca y cortante como una cuchilla lo devolvió a la realidad.
—No te engañes, perro estúpido, nada de esto ha ocurrido.
Pelusa alzó la vista y vio a Tobias apostado cómodamente en la repisa de una ventana, fuera de su alcance, clavándole sus escalofriantes ojos verdes.
—El viejo estaba acabado —prosiguió el gato—. El amo simplemente se lo llevó al bosque, le voló la chota de un tiro y lo arrojó al torrente.
Pelusa sintió como la ira creció en su interior como una ola imparable. “¡Mientes!” gritó, y se abalanzó contra la ventana mostrando los dientes y ladrando como un poseso. Tobias ni se inmutó pues sabía que el perro no podría llegar hasta él y se limitó a seguir con su malévolo discurso levantando la voz por encima de los ladridos.
—La cosa va así cuando se trata de seres inferiores como vosotros. En el momento en que estáis tan cascados que ya no servís para trabajar es mejor quitaros de en medio rápido porque entonces sólo estorbáis. No estamos dispuestos a cargar con individuos inútiles que ni siquiera pueden tenerse en pie.
Cada palabra del gato se clavaba como una espina en el corazón de Pelusa. Sentía como si le fueran a estallar las venas de lo enojado que estaba. Saltaba, ladraba, babeaba, mordía en el aire fuera de sí en un intento desesperado de hacer trizas al gato insolente. Hasta que el amo, alertado por el alboroto, salió de la casa y de una patada mandó a Pelusa de vuelta a la caseta mientras Tobias, todavía en la repisa, se relamía los bigotes de satisfacción.

La siguiente primavera trajo consigo una nueva sabuesa a la granja. Llegó una lluviosa mañana en la misma camioneta en la que Largo se fue; era joven e ingenua, pensó Pelusa al verla husmear nerviosa su nueva caseta, y se notaba que nunca antes había pisado nada parecido a la naturaleza. Pero recaía en su lomo la tarea de convertirla en una diestra e implacable sabuesa de caza tal como habían hecho antaño con él. Así pues, a la mañana siguiente, el amo, él y Flaca –así se llamaba la recién llegada– salieron al bosque a impartir la primera lección.
Y así llegó el tibio otoño. Con el paso de los días se entabló una cordial relación entre Pelusa y Flaca. Ella aprendió rápido de Pelusa mostrando una gran habilidad y celeridad y se vio claro que realmente tenia madera para encajar con certeza sus mandíbulas alrededor de los tiernos cuellos. Consiguió sus primeras presas en poco tiempo y el amo se sintió muy satisfecho con ella, pero sin dejar de lado a Pelusa, felicitándole también efusivamente cuando conseguía una buena pieza. Sin embargo, Pelusa sabía que nunca serían amigos con Flaca. Ella prefería el contacto humano y durante el día nunca se alejaba mucho de la puerta del amo; incluso los primeros días, cuando Pelusa la había invitado, en varias ocasiones, a acompañarle a observar a las vacas o asustar a las gallinas, ella rehusó prefiriendo quedarse tumbada a la sombra del porche como si se tratara de un mimado gato casero. Al final, Pelusa desistió en tales invitaciones y, como había hecho siempre, se iba a pasear solo. Hasta lo hizo más a menudo que antes, ya que en la caseta echaba de menos a Largo y con Flaca nunca sería lo mismo.
El paseo preferido de Pelusa era, con diferencia, ir al prado junto a las vacas a pesar de que ellas no estaban en absoluto interesadas en él. El sabueso trató de intercambiar algunas palabras con aquellos apacibles gigantes pero ellas nunca le dijeron nada y se limitaban a pastar con su habitual calma. En el fondo Pelusa agradecía este silencio, él iba al prado porque quería estar tranquilo y no hablar con nadie. Si quería hablar visitaba a Trueno en la caballeriza o en el campo; en la ausencia de Largo, el caballo se estaba convirtiendo en su confidente.
Con la caída del primer copo de nieve, un nuevo e inquietante cambio azotó la existencia de Pelusa. En una de las muchas observaciones del ganado bovino, se dio cuenta que solamente había dos vacas. El día anterior había tres, de eso estaba seguro aunque no era muy dado a los números. ¿Se habría escapado?
—Escuchadme, vacas, por favor —ladró el sabueso—. ¿Sabéis dónde está la compañera que falta?   
Insólitamente, ellas levantaron su pesada cabeza del pasto, miraron al sabueso a través de las moscas pero no dijeron ni mu. Era aquella la mirada más triste que el perro había visto en toda su breve vida. Se levantó y se fue, meditabundo. Nunca más visitó a las vacas. Ya no le parecían animales tranquilos, sino inmensamente infelices.
Al cabo de dos noches, cayó en su plato un tipo de carne que nunca antes había probado, grande y suculenta. La husmeó, extrañado, mientras que Flaca la devoraba con avidez puesto que aquella había sido una jornada de caza y estaban hambrientos. Pelusa levantó la vista se percató de que Tobias le sonreía maléficamente desde su habitual repisa.
—Recibió su merecido. Ya no daba leche —dijo.
Un escalofrío le recorrió la espalda del perro y no probó bocado.

El pobre sabueso pasó gran parte de la noche en vela dándole vueltas al asunto. Pero cuando más pensaba, más preguntas le caían en la mente y más enterraban las respuestas. Tobias, el repelente, arisco y orgulloso gato, ¿tendría razón al fin y al cabo? Después de todo el servicio desinteresado que le prestaban durante toda su vida, ¿era posible que el amo fuera tan cruel como para asesinar a un ser que habría dado su pellejo por él? Pensaba también, con gran pena, en Largo y en su posible y horrible fin. Eran posibilidades estremecedoras que rozaban la irrealidad; sin embargo, todos los indicios las apuntaban con dedo acusador.  
Sumido en tales reflexiones, se le planteó el peor interrogante cuando la luna ya estaba alta en el cielo. ¿Era tal el destino que le aguardaba?

Pelusa de despertó de un sueño inquieto al escuchar al desayuno caer en su plato con un ruido sordo. Flaca se deshacía de la pereza con un bostezo a su lado. Era mañana de cacería, como al día anterior; al amo le gustaba cazar liebres en invierno. Pelusa comió con desconfianza sintiendo el peso de las preguntas nocturnas sin respuesta en su mente; pero a medida que pasaron las horas fueron desplazadas por la ligereza del instinto, al recorrer kilómetros de bosque olisqueando la nieve, rasgándose las patas con las ramas, galopando, jadeando disparo tras disparo, el sabor a sangre en los colmillos, las miradas de complicidad con Flaca. Formaban un buen equipo después de todo. La caza fue excepcionalmente abundante aquel día, saldándose con tres liebres y una perdiz, esta última gracias a la pericia Pelusa. Por ello fue felicitado efusivamente por el amo, que le acarició el pelo de la cabeza y le recompensó con golosinas al regresar a la granja. El sabueso, con la lengua colgando, se metió en la caseta sintiéndose lleno por su éxito y feliz de acontentar al amo.

Trueno seguía trabajando la tierra como siempre. Con el transcurso del tiempo sus músculos se habían endurecido tanto que Pelusa estaba seguro que no podría atravesarlos de una mordedura ni que pusiera todo su empeño en ello. Era un caballo incansable y, después de Tobias, el animal predilecto del amo. Éste lo alimentaba con la mejor alfalfa y, si estaba de buen humor, le añadía alguna suculenta hortaliza al saco. También pasaba algunas tardes cepillándole el pelo y, según le había contado a Pelusa, habían adoptado la costumbre de marcharse cada verano unos días a una ciudad lejana dónde Trueno participaba –y ganaba– concursos de tiro. En una ocasión el premio fue un arado nuevo de primera calidad, ese año el amo se puso tan contento que durante días el caballo tuvo golosinas de postre. Y siempre se guardó algunas para compartirlas con Pelusa.
—Vivir con los humanos es como vivir con un león adormecido —dijo Trueno una tarde en la que no había faena—. Si trabajas duro te ganas otro día de vida. Pero en el momento que en no rindes, el león se despierta y te come. Él también tiene que vivir.
—¡Pero es inevitable que llegue este momento! —se horrorizó Pelusa—. Cuando envejezcas y te duela hasta el alma y ya no puedas arrastrar el arado, ¡vas a morir!
—Es cierto, pero vamos a morir de todos modos, ¿verdad? Y aquí vivimos mucho mejor que en la naturaleza; tenemos alimento asegurado y cobijo y no nos amenazan los depredadores. Yo prefiero morir a vivir sin poder mover una pezuña.
Y así transcurrían las tardes en las que los dos amigos tenían libre y podían charlar. Pelusa se percató que Trueno tenía las ideas muy claras y, aunque a veces no compartían pareceres, le gustaba conversar y aprender de él.

Los veranos y los inviernos se sucedieron y Pelusa se convirtió en el experimentado sabueso que siempre había deseado ser. Era rápido como un rayo, silencioso como una culebra y listo como el mejor. Con el paso de los años las cicatrices de incontables heridas surcaron su piel como torrentes y con cada una aumentó su destreza. Sobrevivió a la caída de un risco de siete metros, al que se despeñó persiguiendo un jabalí y después de la cual recibió los mejores cuidados del amo, que le limpiaba y cambiaba los vendajes a diario y hasta le dejaba dormir en el interior de la hacienda, echando a Tobias cuando se le acercaba. Fueron días dorados, pero en cuanto sanó tuvo que volver a enfrentarse a la naturaleza salvaje. Al poco tiempo un lobo asaltó de noche la hacienda; afortunadamente, no causó ninguna baja porque el agudísimo oído de Pelusa detectó el intruso y le saltó al cuello sin dudarlo. Hubo una encarnizada pelea en la que el sabueso expulsó al lobo, aunque al precio de rozar la muerte por desangre. Pero salió también de ésta y se convirtió en el héroe del amo; incluso sus amigos sabían de la existencia del sabueso puesto que le acariciaban la cabeza en cuanto visitaban la granja, cosa que no hacían con Flaca. Hasta el gato, consciente de su nuevo status, se acostumbró a dejarlo en paz. Pelusa era más feliz que nunca.

Los años se sucedieron y la prosperidad siempre estuvo del lado del amo; nunca hubo una pedrada lo suficientemente fuerte como para arruinar toda la cosecha o una sequía tan severa como para que los animales se murieran de sed. La hacienda se expandió; aumentó el número de reses y se le anexaron los campos colindantes. Cada vez había más trabajo y disminuían las salidas a cazar, por lo que Pelusa visitaba frecuentemente a Trueno, el cual estaba envejecido por la aspereza del trabajo pero aún así seguía incansable. Parecía como si sacara fuerzas del propio esfuerzo; y las necesitaba, pues ahora tenía más de un tercio adicional de tierra que arar y era el único que podía hacerlo. No podía defraudar al amo mientras le quedara aliento y era tan orgulloso que no hubiera soportado la ayuda de otro caballo.
Pero el tiempo todo lo cambia y una mañana de invierno el amo se subió a su nueva camioneta y partió hacia la ciudad. Habían arreglado el camino, ensanchándolo y cubriéndolo de una sustancia negra que al principio olía muy mal, pero una vez se endureció dejó de apestar y por ella los vehículos podían correr muchísimo. El amo regresó al anochecer y Pelusa, al saludarle saltando alrededor, percibió en él una enorme alegría. Durante la cena, animadas conversaciones se escaparon por la ventana del salón y llegaron a oídos de los perros, que roían sus sobras calmosamente. Hasta mucho más tarde no se acallaron.
Al poco tiempo trajeron a la hacienda la máquina más enorme que Pelusa hubiera contemplado jamás. Verde brillante, nueva a estrenar, se parecía remotamente a la camioneta pero con ruedas mucho más gruesas y grandes. Pelusa y Flaca la olisquearon mientras toda la familia del amo la contemplaba sonriendo y se alegraba por algo que el sabueso no podía comprender pero se sintió contagiado de su felicidad.

Trueno nunca más cogió el arado. La nueva máquina labraba más y más rápido que él y al parecer no necesitaba comer, ni tenía pelo que cepillar, ni había que limpiar su establo. El amo, atareadísimo con su gran propiedad, ya ni llevaba al viejo caballo concursos de tiro ni le daba golosinas. Encerrado en su caballeriza enloquecía por momentos y las conversaciones con Pelusa eran cada vez más desesperadas. Trueno no hacía más que suplicarle que abriera la puerta puesto que sus patas necesitaban acción y su corazón libertad. Estaba rebosante de fuerza y los ratos en los que el amo le soltaba para que pastara y galopara a sus anchas eran completamente insuficientes. Pelusa se entristecía al ver a su amigo en este estado y no comprendía cómo el amo se había olvidado así de su querido caballo al que antaño había estado tan unido. Lo que más le pesaba era que no podía ayudarle más que escuchándole.
Una tranquila noche de verano se escuchó un tremendo estrépito en la granja. Los perros se despertaron de golpe y salieron al galope ladrando, al mismo tiempo que el amo salía de casa con una linterna y la escopeta de caza. Cual fue su sorpresa al comprobar que el estruendo no había sido causado por ladrones o cualquier índole de intruso; el culpable había sido Trueno quién, harto vivir recluido, había derribado de una coz la pared de madera del establo para así poder correr libre a la luz de la luna.
El amo reparó la pared inmediatamente pero a las pocas noches ocurrió el mismo incidente y tuvo que ser reparada de nuevo. Pelusa, sentado cerca, observaba el amo trabajar, clavando los tablones con expresión ausente. Algo tramaba. Tal vez estaba considerando la posibilidad de soltar a Trueno más a menudo, pensó y deseó el sabueso.

Que sorpresa la suya cuando, en vez de esto, el amo levantó un nuevo establo de obra. Más espacioso y ventilado que el anterior, hay que decirlo; pero al fin y al cabo seguían siendo paredes que cortaban las alas al pobre caballo. Éste se negó rotundamente a entrar en su nueva morada relinchando y encabritándose; desafiando el amo que sudaba y resoplaba tratando de tirar de las riendas. Finalmente el amo agotó su paciencia y disparó un tiro al aire; los perros se incorporaron sobresaltados en su caseta y los pájaros levantaron el vuelo de los árboles. Trueno aceptó la derrota y se metió en su prisión con la cabeza gacha.
Permaneció calmado una noche, llorando tumbado en la paja. A la mañana siguiente perdió otra vez los nervios. Trueno estuvo horas dando brincos de maníaco, babeando y gritando, clamando espacio. Se rompió un casco intentando derribar la pared y a pesar de esto siguió saltando con la pata ensangrentada en su protesta desenfrenada. El amo corrió al establo y sumó sus gritos a los del animal, golpeando la puerta metálica del establo con un bastón pero el caballo no se apaciguaba. Pasaron unos minutos así, al cabo de los cuales el amo se paró, contemplo al animal breves instantes, meneó la cabeza y se fue. Pelusa pudo ver en sus ojos la misma expresión de cuando examinó al moribundo Largo largos años atrás.
—¡Huye Trueno! ¡Van a matarte!—le ladró el perro.
El caballo cesó un instante su locura y abrió los ojos como platos.
—¡No estoy preparado todavía! ¡Puedo trabajar! ¡No ha llegado mi hora! ¡Quiero salir!—gritó en un tono muy agudo.
Pelusa intentó desesperadamente abrir la puerta con los colmillos, pero el duro y frío metal resistía; en nada se asemejaba a los tiernos cuellos. Mordió y tiró hasta que cayó exhausto, la puerta era sólida como una roca. Tampoco había forma de descifrar el mecanismo de apertura. Trueno perdió lo que le quedaba de cordura y golpeó una y otra vez la puerta y las paredes, con los cascos, con la cabeza, con todo su cuerpo, pero nada cedió. Las gallinas cloquearon, los cerdos gruñeron y las vacas mugieron, removiéndose en sus corrales, querían ayudar pero, como el sabueso, eran incapaces.
Al rato, un vehículo con un gran compartimento de carga aparcó en la entrada de la granja y de él se apearon dos hombres de aséptico aspecto acarreando extraños artilugios. El amo intercambió unas palabras con ellos y los condujo al establo, dónde Trueno estaba echado al suelo, agotado, y Pelusa montaba guardia en la puerta.
Al verles acercarse tan decididos el sabueso se levantó y les gruñó mostrando los colmillos. Los hombres se detuvieron. El amo lo mandó a la caseta con vehemencia pero en vez de eso Pelusa ladró con todas sus fuerzas. El amo se echó atrás, descolocado por la inusual desobediencia, y repitió la orden. Trueno se puso en pie y empezó a largar coces al aire y a relinchar. Pelusa, con los ojos inyectados en sangre, ladró todavía con más contundencia. Los dos hombres empuñaron unos garrotes. El amo dio un paso adelante y, en este instante, Pelusa olvidó quién era, quién era el amo y qué era la granja y en su cerebro una sola idea tomó forma. Así, como impulsado por un resorte, despegó directamente hacia la yugular del amo quien, en el último segundo, pudo interponer el brazo entre los colmillos y el cuello. Pelusa cerró sus dientes como una trampa y los hundió en la débil carne humana bajo la ropa. El amo sacudió el brazo, gritando fuera de sí, pero el perro no se soltó. Pelusa probó el familiar sabor de la sangre por primera vez en meses; entonces sintió un poderoso golpe en la nuca y la vista se le nubló. Cayó, pero logró levantarse tambaleándose; le dolía la cabeza horrores. Cuando entornó la vista sólo había dos hombres enfrente de él, a una distancia prudencial. El amo había desaparecido. Pelusa siguió ladrando.
Al poco rato el amo salió de la casa con el brazo ensangrentado. Llegó al establo y levantó la escopeta de caza. Vaciló. Uno de los hombres avanzó hacia la custodiada puerta. Trueno relinchó. Pelusa saltó al cuello de nuevo, se escuchó un trueno y no lo alcanzó.