Oléssia

Oléssia és una de les primeres novel·les de l’escriptor rus Aleksandr Ivánovich Kuprín (Narovchat 1870 – Leningrad (actual Sant Petersburg) 1938), un autor que gaudeix de renom al seu país però que a ca nostra no és gaire conegut, degut a les dificultats que comporta traduir literatura russa.

Oléssia és una història d’amor, un romanç entre un jove de classe acomodada (un barin) i una noia analfabeta, que podríem englobar dins la classe pagesa, o mugics. L’autor parteix d’aquest plantejament que, per al lector contemporani, pot semblar típic, per pintar-nos un retrat molt vívid de la societat rural russa de finals del segle XIX, del dualisme religió-superstició i de la seva influència en un entorn on la majoria de la gent no sap llegir. Amb un estil lleugerament poètic i molt descriptiu que, en la meva opinió, no es fa gens pesat, Oléssia ens porta de la mà a través dels frondosos boscos de l’Europa de l’est on la màgia i el simbolisme hi són ben presents, i ens brinda una lectura a priori entretinguda però que per al lector més versat en tradicions russes oferirà un ampli marge per a la interpretació.

Gràcies a l’acurada traducció duta a terme per Loïç Miquel Pérez-Muñoz i presentada per l’editorial El Toll, tenim ara l’oportunitat de gaudir d’aquesta petita joia de la literatura russa. Les suggeridores il·lustracions en blanc i negre, en no mostrar cap dels personatges, permeten que la imaginació del lector treballi sense constrenyiments, i les notes explicatives incloses tant a peu de pàgina com al final del text fan conscient al lector comú de l’enorme càrrega simbòlica de l’obra i li obren la porta a interpretacions alternatives que, altrament, quedarien amagades.

http://editorialeltoll.blogspot.com.es/2017/12/olessia-daleksandr-i-kuprin.html

Els tres impostors, una lectura que val la pena

“Los tres impostores” es una novel·la curta de l’escriptor gal·lès Arthur Machen (1863 – 1947), publicada en castellà per Alianza Editorial. Tot i que eclipsada per la considerada obra mestra de l’autor “El Gran Dios Pan”, aquest clar exemple de fix-up  és un petit tresor que una vegada desenterrat atrapa el lector fins a l’última línia. En les seves pàgines es mesclen en les justes proporcions mitologia, terror, aventura i suspens, en un argument de tres nivells que tot i això destaca per la seva senzillesa.

La lectura comença amb un pròleg desconcertant, on amb informació fragmentada són presentats certs personatges, els tres impostors, dels quals se n’intueix una acció poc lícita; potser un crim, potser una conspiració. Una vegada conclòs, l’argument fa un gir i el capítol primer arrenca per una altra banda introduint dos falsos protagonistes, Mr. Dyson i Mr. Phillips, la única funció dels quals és d’actuar de fil unificador entre els diferents relats independents que conté la novel·la. Aquestes petites històries, petites joies de caire molt divers, són explicades pels tres impostors amb la intenció d’obtenir informació que els permeti acostar-se al seu malèvol objectiu, i algunes d’elles són tan llargues i absorbents que submergeixen al lector en una novel·la dins d’una novel·la.

L’estil és peculiar, impropi d’una novel·la, fins i tot d’una de curta com és “Los tres impostores”. Els personatges són plans, unidimensionals, l’autor tan sols n’esbossa un parell de característiques, les estrictament essencials per la coherència del relat. Sense passat ni futur, amb vides irreals, apareixen tan sobtadament com s’esfumen quan arriba el moment. La situació en l’espai i el temps dels esdeveniments és tosca, ambigua, poc cuidada en detalls; en alguns moments de la lectura es pot tenir la sensació de que l’argument fa aigües pertot arreu. Tanmateix, no cal preocupar-se: l’autor ho lliga tot a la perfecció en un trepidant capítol final.

“Los tres impostores” es tracta d’una narració entretinguda, relativament fàcil tot i que en comptades ocasions abusa de la mitologia i és possible no entendre alguns passatges si no se n’és un entès. La diversitat dels petits relats li atorga una frescor insòlita i el llenguatge altament cuidat, sense arribar a la pedanteria, fa de la lectura una delícia. Tot i que qualificada dins del gènere de terror, en la meva opinió s’acosta més al fantàstic i no li traurà la son a ningú.