La confessió de R. S. Jenkins

(fragment)

El meu nom és Richard S. Jenkins i sóc natural de Penzance, sud-oest de la Gran Bretanya. Sóc plenament conscient que els successos que es relaten en el present document poden semblar inversemblants, però juro que es cenyeixen rigorosament a la percepció dels meus sentits. Tan sols he descrit els esdeveniments tal i com van ocórrer; els mecanismes o les raons per les quals van succeir, aquest enigma el deixo a judici del lector, ja que per a mi és inextricable. Tanmateix, gairebé podria assegurar, amb tot el respecte, que qualsevol conjectura ordida amb el propòsit de desembrollar el perquè, o el com van tenir lloc els terribles esdeveniments que em proposo relatar i que van condemnar-me al terrible final al que m’he vist abocat, resultarà errònia, perquè els seus processos o motivacions responen a afers que escapen de la percepció i fins i tot de la imaginació humana. 

La humanitat... tan dolorosament limitada a la informació que capten els seus cinc sentits, dades corresponents a tan sols una ínfima part de la realitat que l’envolta. Aquesta pobra quantitat de dades és, almenys, objectiva; però processada immediatament pel cervell, és transformada en una il·lusió, un model que interpretem com a real però que no és res més que una imatge subjectiva, basada en una esbiaixada percepció, construïda gràcies a la feina conjunta de milions de neurones. Jo antany era de pensament estrictament científic, i tenia la ferma convicció de que qualsevol succés podia ésser explicat mitjançant teories i models científics derivats de les dades recollides pels nostres sentits. Però els terribles esdeveniments que em disposo a relatar m’han ensenyat que estava equivocat: sempre existirà una fracció sobrenatural de l’univers, capes de realitat que restaran tossudament ocultes, malgrat els ginys concebuts per suplir la nostra vasta carència perceptiva; processos, i tal vegada formes de vida, dels quals tan sols en notem les conseqüències, que es tradueixen en fenòmens que ens desconcerten i als quals tendim a adjudica’ls-hi explicacions de caire mitològic. És per això que desaconsello al lector de teoritzar sobre els mecanismes, o les raons, dels successos que relataré, perquè tal explicació que ho aclareixi està fora de l’abast del nostre rang de percepció actual. En la meva història no hi ha perquè, ni com. Tan sols hi ha qui.  

Aquest confessió pretén ser tan sols un testimoni. En el fons, però, desitjo que esdevingui alguna cosa més, que ajudi a evitar més dolor. Sé les dades que puc aportar són escasses, insuficients per poder lluitar contra la malvada i desconeguda entitat que m’ha subjugat durant gairebé vint anys, mitja vida. Però tinc l’esperança de que puguin contribuir en la ciència futura, quan la tecnologia esdevingui suficientment avançada com per furgar en la capa de realitat que va gestar aquest mal, i combatre’l.

Demano disculpes si les dissertacions en les que m’he embrancat han avorrit al lector; però em trobo en un estat de confinament gairebé absolut, i per raons que seran explicades més endavant, establir una conversa amb qualsevol persona racional significaria més sofriment innecessari. Tan sols m’he pres de llibertat d’aprofitar aquesta presentació per deixar constància dels meus últims pensaments, abans de llevar-me la vida.   

Sense més, doncs, començaré la meva història.

De jove, quan els meus músculs eren plens de vitalitat, i la meva esquena no havia estat doblegada encara pel pes l’edat i per les llargues hores encorbat a l’escriptori, en diverses ocasions se m’havia qualificat de temerari. No negaré que algunes de les meves accions eren en certa manera arriscades, però sempre passaven pel garbell de la racionalitat abans de ser dutes a terme i mai em vaig infringir cap dany remarcable. Podia creuar per un tronc caigut damunt les aigües salvatges i embravides d’una riera de muntanya, però mai sense cerciorar-me de que el tronc es trobés sòlidament encastat i que fos suficientment gruixut per no trobar-me en un compromís a mitja travessa. Essent un xic vanitós, no perdia ocasió de demostrar la meva valentia; gràcies a ella em vaig embutxacar els guanys de diverses juguesques i impressionava les dones, a les que atreia amb la meva conversa alegre i farcida de simpàtica fatxenderia. Em tenia per un seductor, i quan el meu pit s’inflava amb els vapors de l’alcohol, sentia una confiança tan vasta en mi mateix que hauria pogut desafiar al mateix diable. Ah! M’entristeix pensar com de lluny queden ara totes aquestes sensacions.

El meu primer encontre amb Rhoswyn va succeir quan jo era un jove de vint-i-tres anys i em trobava bevent en un pub del meu poble natal. La nit era fresca, de primavera tardana, sense cap ombra de moviment; res feia pensar que pogués ser diferent de les moltes altres en les que havia enterbolit el meu esguard en aquella mateixa barra.

Quan Rhoswyn va entrar al local ja em trobava en un estat d’embriaguesa considerable, però tot i així em va cridar vivament l’atenció perquè mai l’havia vist abans. Jo era habitual del pub, i la majoria de les cares m’eren familiars. Recordaria aquella desconeguda esvelta, de llustrosa cabellera negra i moviments decidits que va absorbir totalment la meva perjudicada atenció tan bon punt va creuar el llindar de la porta.

Fent gala d’una actitud poc freqüent en una dama, es va encaminar directament cap a la barra i s’hi va repenjar amb uns braços blancs com el marbre. No va demanar res, i tampoc el barman se li va atansar a preguntar-li. Es va limitar a romandre allà, sense cap home que l’acompanyés ni la rondés, escalfant-se a les flames crepitaven darrera seu i en retallaven la seva silueta estilitzada. La vaig observar durant uns minuts, mentre feia baixar la cervesa i se m’arrelava cada cop més la convicció de que aquell acusat contrast entre la blancor de la seva pell i l’obscuritat dels seus cabells, i la resoluda actitud amb la que havia creuat la sala, feien aquella dona singular entre totes les altres, a les que no atorgava més importància de la que es mereixia la voluptuositat dels seus cossos.

A la fi, vaig enllestir la pinta d’un glop i m’hi vaig acostar. Ella, com si m’esperés, va iniciar la conversa tan bon punt em vaig repenjar al seu costat. No recordo què ens vam dir, segurament coses massa banals per servar-les en la memòria; el que sí que no oblidaré són els detalls d’aquell rostre que em va embruixar. No era bella, però regnava en ella una peculiar harmonia, no pas basada en una perfecta proporció de les seves formes sinó en una compensació equilibrada dels seus defectes, que la dotava d’un atractiu tan indefinible com intens. La seva pell, tan blanca que les flames de la llar es reflectien en ella com foc sobre la neu, era tan sols maculada pel suau to rosat dels pòmuls, i els seus trets, lleugerament angulosos però agradables, dotaven al nas d’una seductora gracilitat i accentuaven l’efecte dels seus ulls indescriptibles. Aquells ulls singulars, tan foscos que costava distingir-ne la pupil·la al centre, eren enormement expressius, i ella els utilitzava per somriure en lloc dels llavis, finíssims i gairebé tan pàl·lids com la pell.

El seu esguard era el més fascinant de tot, inquietant a la vegada. Dominant, escrutador,  tan intens que semblava que pogués penetrar com un fibló i fins a les profunditats més recòndites de l’ànima. Aquells ulls, i aquella veu serena i severa a la vegada, eren la font d’un magnetisme personal que em mantenia atrapat com una mosca, i a la vegada semblava repel·lir a la resta de parroquians, que en cap moment ens van interrompre.

Em resultava molt difícil parar atenció a les seves paraules sense perdre’m en aquella insondable foscor de la seva mirada. Afortunadament, ella semblava divertir-se; reia discretament amb les meves bromes gastades i no s’incomodava pel meu parlar xop de cervesa. Completament absorbit per aquella enorme personalitat, les hores se’m van escórrer ràpidament, i quan la nit va ser avançada Rhoswyn es va acomiadar ràpidament amb un somriure i va desaparèixer amb tanta subtilesa que vaig sentir com si tot allò no hagués passat realment. 

Completament absorbit per aquella enorme personalitat, les hores se’m van escórrer ràpidament, i quan la nit va ser avançada Rhoswyn es va acomiadar ràpidament amb un somriure i va desaparèixer amb tanta subtilesa que vaig sentir com si tot allò no hagués passat realment.

Al pub no hi quedava gairebé ningú. Vaig sortir i vaig arrossegar la meva embriaguesa al llarg dels carrers solitaris fins al jaç, on vaig dormir com un soc, ignorant que en aquella vetllada gairebé onírica que acabava de passar havia firmat l’inici de la meva decadència.   

 

  
Si en voleu un exemplar, només cal que contacteu amb mi.

(wirest14@hotmail.com)

També el podeu adquirir a qualsevol d'aquests enllaços:

Libreria proteo 

Prometeo libros 

Todos tus libros 



Preu 5 euros + cost d'enviament