Sally (fragment)

És a la vegada graciós i trist com hem malbaratat tantes tones de recursos buscant vida intel·ligent per l’espai exterior, quan la veritat és que la teníem davant dels nassos.

Doctora Cassilda Travis.

De tornada al laboratori, la doctora Travis encengué els llums i va observar la Sally, que creixia dins de la campana de vidre; en notar el canvi de claror, les seves fulles palmades, d’un verd llustrós, es bransolejaren mandrosament, com orejades per una brisa impossible. La doctora es va acostar al panell de control, s’identificà mitjançant l’empremta dactilar i programà una seqüència hormonal. El vaporitzador va zumzejar, i una broma de gotes diminutes va inundar la campana d’aïllament. Els braços foliacis de la Sally interromperen la seva dansa. Va passar un minut, i la broma es dissolgué fins a desaparèixer; aleshores la Sally s’agità suaument, i el cromatògraf de gasos va saltar en un formigueig de pics moleculars, que es compararen amb la base de dades que l’equip de la doctora Travis estava desenvolupant. Encara tenia carències, però ja permetia mantenir converses de prou complexitat.

Per l’altaveu del cromatògraf, una veu electrònica va traduir el missatge químic de la Sally al llenguatge humà. La doctora Travis no hi parà atenció; havia vist aquella seqüència de pics centenars de vegades. Era la signatura pròpia de la Sally, una mena de salutació. Ella també havia emès la seva firma personal moments abans; era així com funcionava amb la Sally.

La doctora va programar una nova seqüència hormonal: “com et sents, Sally?”. S’activà el vaporitzador i la broma va emmascarar l’interior de la campana. La Sally interrompé el seu balandreig per permetre que la mescla química penetrés a través dels estomes. La doctora Travis es va preparar un cafè. Passaren un parell de minuts abans que la planta es bellugués de nou, disparant el cromatògraf. “Equilibrada. Però tinc preguntes”. Hi va haver una pausa d’uns tres minuts. La doctora va xarrupar el cafè, encuriosida. El brancatge de la Sally va oscil·lar amb flegma. “N’hi ha més com jo?” saltà el traductor.

La doctora Travis gairebé escup el cafè. No, tècnicament no n’hi havia més com ella. La Sally era una heura amb l’ADN tan manipulat que gairebé es podia dir que s’havia creat una espècie nova, singular i artificial. El propòsit de tanta enginyeria no era altre que amplificar la seva capacitat comunicativa natural, innata en totes les plantes, per sobre del límit de detecció del cromatògraf de gasos. Dit d’una altra manera, fer que la petita heura parlés a crits, perquè sinó no hi havia manera de sentir-la.

Filigranes genètiques així, tanmateix, rara vegada no comportaven efectes col·laterals; canvis atzarosos en la fisiologia de l’espècie original que podien desencadenar conseqüències devastadores en el delicat equilibri de l’ecosistema. Era per això que l’heura s’havia de mantenir en estricte aïllament. La Sally havia germinat i crescut reclosa hermèticament dins la campana, una bombolla de vidre i metall que constituïa tot el seu univers; des del seu punt de vista, ella era l’únic ésser vivent, essent la doctora Travis una entitat d’una dimensió paral·lela i inaccessible amb la qual es comunicava. Qualsevol altre plantejament de la seva existència era perillós. Una quimera com la Sally no tenia lloc a la natura, i la comprometedora pregunta que acabava de formular evidenciava una curiositat que calia eradicar.  

Els dits de la doctora Travis saltironaren amb agilitat per les tecles, programant una contesta adient; es crisparen de sobte, però, quan la científica es fixà en els minúsculs reflexes argentats del vidre de la campana. Intentà espolsar-los amb la mà, però les petites iridescències no s’immutaren. Eren partícules adherides a la cara interior del vidre.

Partícules de pols.

Pols; milions de senyals moleculars procedents de l’exterior, testimonis d’un món vetat per a la Sally. Una polifonia de missatges subversius que feien trontollar tot el model que se li havia inculcat! La científica s’estremí. Es llançà, desconcertada, a programar seqüències que després esborrava; explicacions banals, erràtiques, que no podien competir amb l’evidència abassegadora continguda en les partícules intruses. Finalment, es donà per vençuda i, sense respondre a la pregunta de la petita heura, va sortir del laboratori d’una revolada.

La doctora Travis va tornar dos dies després; programà la seva signatura personal i el difusor hormonal la va transmetre a l’estadanta de la campana. Passaren els minuts, però l’heura no es va moure; tampoc ho havia fet en notar que s’encenien els llums, com acostumava. La doctora ja s’esperava una reacció esquerpa i s’havia preparat el discurs. Suspesos sobre el teclat, tanmateix, els seus dits dubtaren; el projecte sencer depenia ara de la credulitat de l’heura. “Com et sents, Sally?”. Passaren dos minuts i l’heura sacsejà, gairebé imperceptiblement, algunes fulles. “Afectada. Desequilibri osmòtic. Desequilibri hormonal”. Era la primera vegada que la Sally no encetava la conversa amb la seva firma molecular. Mal senyal, pensà la doctora. “El meu comportament l’altre dia va ser inacceptable. Disculpa” va teclejar. Esperà. “La meva pregunta” amollà el traductor un minut després. La doctora s’abalançà sobre el teclat amb resolució. “La resposta és no, Sally. No n’hi ha més com tu”. Amb un sospir nerviós, la científica s’assegué a esperar la contesta i a digerir el neguit que li regirava les entranyes. Passaren dos minuts abans que la veu enllaunada del traductor espetegués de nou. “Vaig percebre quelcom. Veus com la meva. Ara no les percebo. Per què?”. La lentitud de la conversa va permetre a la doctora Travis destriar bé les seves paraules. “Tot forma part d’un experiment. No puc donar detalls. Els coneixeràs més endavant. Ho sento.” Aquesta vegada l’heura es va prendre més estona per respondre. La doctora escodrinyà les seves fulles lluents, banyades per la llum policroma de la campana. Si tan sols pogués discernir un àpex dels sentiments reals de la Sally! Però en un ésser sense rostre, sense ulls, les finestres de l’ànima estaven segellades. “Per què em sento tan desequilibrada?” espargí finalment la petita heura amb lassitud.

Maleïda, pensà la doctora amb desgrat, ara em faràs dir una altra mentida. El que experimentava la Sally era la ressaca de l’inhibidor metabòlic que se li havia administrat perquè no fos conscient de l’inevitable contacte amb l’atmosfera exterior mentre netejaven la campana i canviaven el filtre d’aire. “L’atmosfera exterior és tòxica per a tu” teclejà la doctora Travis. “La campana era defectuosa. T’hem administrat un compost per protegir-te mentre la reparàvem. El que sents són els darrers efectes. Desapareixeran aviat”. Les seves paraules s’escamparen en forma de calitja blanquinosa al voltant de la Sally. Passà llarga estona, però l’heura no va emetre cap resposta. “He de marxar” teclejà finalment la doctora amb amargor, i va abandonar el laboratori amb la consciència agitada.

Un benvingut pont de quatre dies va insuflar quelcom d’aire fresc a l’ànim de la doctora Travis, i en tornar dimecres a la feina, ja tenia coll avall l’incident de la setmana passada. Amb renovades energies va encendre els llums del laboratori, i somrigué quan la Sally va respondre amb la seva dansa habitual; el somrís se li va fondre, però, en adonar-se de que l’heura, més que dansar, brandia el fullatge amb excitació.

La doctora va córrer cap al panell de control i va programar la seva firma personal; per segona vegada, la Sally no va contestar amb la seva. “Terrible, doctora” grallà la veu robòtica del traductor. “Què passa, Sally?” teclejà la doctora Travis. “Ara ho entenc tot”. Una ombra de preocupació va creuar el semblant de la científica. “Què entens, Sally?”. L’efluvi hormonal va ocultar parcialment les fulles de l’heura; quan s’esvaí, aquestes aletejaren amb frenesia. El traductor escopí una tirallonga de mots sense sentit. “No t’entenc, Sally. Necessito paraules més planeres”. La Sally va romandre immòbil uns minuts, potser escollint els termes adequats. “Esclaus. Crides d’auxili. Milers” esventà a la fi.

Una esgarrifança visceral va petrificar els dits de la doctora Travis. “Quins esclaus? Només existeixes tu, Sally” s’obligà a respondre. L’heura va replicar amb fermesa: “entenc que em vulgui protegir de la veritat, doctora, però no fingeixi més. No digui que és part d’un experiment. Ho sé tot. He percebut crides d’auxili. Desesperades. Milers”. La doctora s’enretirà, atribolada per una munió de pensaments confusos. A la campana tot semblava en ordre; no s’hi apreciaven cossos estranys, i els indicadors palesaven la integritat del filtre d’aire. Deambulà pel laboratori, es dugué les mans al cap, s’allisà els cabells cap enrere, bregant per ordenar-se el caos que li rebullia a la ment. No podia ser. Crides d’auxili! De qui procedien, ho intuïa; com havien arribat a la Sally, era un misteri.

Aleshores ho veié.

Una ramificació llenyosa, una mena de liana que recorria sinuosament el banc de treball adjacent a la campana, serpentejant entre flascons i aparells, fins a infiltrar-se pel reixat del respirador de la paret. La doctora s’abalançà cap a la finestra i tragué el cap; a l’extrem de la liana, com una parabòlica vegetal, quatre petites fulles palmades relluïen sota el sol matinal. Una exclamació d’estupor va contraure les faccions de la científica quan s’adonà de com havien subestimat la força de l’heura mutant: de la mateixa manera que les arrels dels arbres aixequen l’asfalt dels carrers, la tija insurrecta havia bombat les dues planxes metàl·liques que conformaven els baixos de la campana d’aïllament fins a obrir, a la juntura entre elles, una escletxa per on escapolir-se...