És a la vegada
graciós i trist com hem malbaratat tantes tones de recursos buscant vida intel·ligent per l’espai exterior, quan la veritat és que
la teníem davant dels nassos.
Doctora Cassilda
Travis.
De tornada al laboratori, la doctora Travis
encengué els llums i va observar la Sally, que creixia dins de la campana de
vidre; en notar el canvi de claror, les seves fulles palmades, d’un verd
llustrós, es bransolejaren mandrosament, com orejades per una brisa impossible.
La doctora es va acostar al panell de control, s’identificà mitjançant
l’empremta dactilar i programà una seqüència hormonal. El vaporitzador va
zumzejar, i una broma de gotes diminutes va inundar la campana d’aïllament. Els
braços foliacis de la Sally interromperen la seva dansa. Va passar un minut, i
la broma es dissolgué fins a desaparèixer; aleshores la Sally s’agità suaument,
i el cromatògraf de gasos va saltar en un formigueig de pics moleculars, que es
compararen amb la base de dades que l’equip de la doctora Travis estava
desenvolupant. Encara tenia carències, però ja permetia mantenir converses de
prou complexitat.
Per l’altaveu del cromatògraf, una veu electrònica
va traduir el missatge químic de la Sally al llenguatge humà. La doctora Travis
no hi parà atenció; havia vist aquella seqüència de pics centenars de vegades.
Era la signatura pròpia de la Sally, una mena de salutació. Ella també havia emès
la seva firma personal moments abans; era així com funcionava amb la Sally.
La doctora va programar una nova seqüència
hormonal: “com et sents, Sally?”. S’activà el vaporitzador i la broma va
emmascarar l’interior de la campana. La Sally interrompé el seu balandreig per
permetre que la mescla química penetrés a través dels estomes. La doctora
Travis es va preparar un cafè. Passaren un parell de minuts abans que la planta
es bellugués de nou, disparant el cromatògraf. “Equilibrada. Però tinc
preguntes”. Hi va haver una pausa d’uns tres minuts. La doctora va xarrupar el
cafè, encuriosida. El brancatge de la Sally va oscil·lar amb flegma. “N’hi ha més com jo?” saltà el
traductor.
La doctora Travis gairebé escup el cafè. No,
tècnicament no n’hi havia més com ella. La Sally era una heura amb l’ADN tan
manipulat que gairebé es podia dir que s’havia creat una espècie nova, singular
i artificial. El propòsit de tanta enginyeria no era altre que amplificar la
seva capacitat comunicativa natural, innata en totes les plantes, per sobre del
límit de detecció del cromatògraf de gasos. Dit d’una altra manera, fer que la
petita heura parlés a crits, perquè sinó no hi havia manera de sentir-la.
Filigranes genètiques així, tanmateix, rara vegada
no comportaven efectes col·laterals; canvis atzarosos
en la fisiologia de l’espècie original que podien desencadenar conseqüències
devastadores en el delicat equilibri de l’ecosistema. Era per això que l’heura
s’havia de mantenir en estricte aïllament. La Sally havia germinat i crescut
reclosa hermèticament dins la campana, una bombolla de vidre i metall que
constituïa tot el seu univers; des del seu punt de vista, ella era l’únic ésser
vivent, essent la doctora Travis una entitat d’una dimensió paral·lela i inaccessible amb la qual es comunicava.
Qualsevol altre plantejament de la seva existència era perillós. Una quimera
com la Sally no tenia lloc a la natura, i la comprometedora pregunta que acabava
de formular evidenciava una curiositat que calia eradicar.
Els dits de la doctora Travis saltironaren amb
agilitat per les tecles, programant una contesta adient; es crisparen de sobte,
però, quan la científica es fixà en els minúsculs reflexes argentats del vidre
de la campana. Intentà espolsar-los amb la mà, però les petites iridescències
no s’immutaren. Eren partícules adherides a la cara interior del vidre.
Partícules de pols.
Pols; milions de senyals moleculars procedents de
l’exterior, testimonis d’un món vetat per a la Sally. Una polifonia de missatges
subversius que feien trontollar tot el model que se li havia inculcat! La
científica s’estremí. Es llançà, desconcertada, a programar seqüències que
després esborrava; explicacions banals, erràtiques, que no podien competir amb
l’evidència abassegadora continguda en les partícules intruses. Finalment, es donà
per vençuda i, sense respondre a la pregunta de la petita heura, va sortir del
laboratori d’una revolada.
La doctora Travis va tornar dos dies després; programà
la seva signatura personal i el difusor hormonal la va transmetre a l’estadanta
de la campana. Passaren els minuts, però l’heura no es va moure; tampoc ho
havia fet en notar que s’encenien els llums, com acostumava. La doctora ja
s’esperava una reacció esquerpa i s’havia preparat el discurs. Suspesos sobre el
teclat, tanmateix, els seus dits dubtaren; el projecte sencer depenia ara de la
credulitat de l’heura. “Com et sents, Sally?”. Passaren dos minuts i l’heura
sacsejà, gairebé imperceptiblement, algunes fulles. “Afectada. Desequilibri
osmòtic. Desequilibri hormonal”. Era la primera vegada que la Sally no encetava
la conversa amb la seva firma molecular. Mal senyal, pensà la doctora. “El meu
comportament l’altre dia va ser inacceptable. Disculpa” va teclejar. Esperà.
“La meva pregunta” amollà el traductor un minut després. La doctora s’abalançà
sobre el teclat amb resolució. “La resposta és no, Sally. No n’hi ha més com
tu”. Amb un sospir nerviós, la científica s’assegué a esperar la contesta i a
digerir el neguit que li regirava les entranyes. Passaren dos minuts abans que
la veu enllaunada del traductor espetegués de nou. “Vaig percebre quelcom. Veus
com la meva. Ara no les percebo. Per què?”. La lentitud de la conversa va
permetre a la doctora Travis destriar bé les seves paraules. “Tot forma part
d’un experiment. No puc donar detalls. Els coneixeràs més endavant. Ho sento.”
Aquesta vegada l’heura es va prendre més estona per respondre. La doctora
escodrinyà les seves fulles lluents, banyades per la llum policroma de la campana.
Si tan sols pogués discernir un àpex dels sentiments reals de la Sally! Però en
un ésser sense rostre, sense ulls, les finestres de l’ànima estaven segellades.
“Per què em sento tan desequilibrada?” espargí finalment la petita heura amb
lassitud.
Maleïda, pensà la doctora amb desgrat, ara em faràs
dir una altra mentida. El que experimentava la Sally era la ressaca de
l’inhibidor metabòlic que se li havia administrat perquè no fos conscient de
l’inevitable contacte amb l’atmosfera exterior mentre netejaven la campana i
canviaven el filtre d’aire. “L’atmosfera exterior és tòxica per a tu” teclejà
la doctora Travis. “La campana era defectuosa. T’hem administrat un compost per
protegir-te mentre la reparàvem. El que sents són els darrers efectes. Desapareixeran
aviat”. Les seves paraules s’escamparen en forma de calitja blanquinosa al
voltant de la Sally. Passà llarga estona, però l’heura no va emetre cap
resposta. “He de marxar” teclejà finalment la doctora amb amargor, i va
abandonar el laboratori amb la consciència agitada.
Un benvingut pont de quatre dies va insuflar
quelcom d’aire fresc a l’ànim de la doctora Travis, i en tornar dimecres a la
feina, ja tenia coll avall l’incident de la setmana passada. Amb renovades
energies va encendre els llums del laboratori, i somrigué quan la Sally va
respondre amb la seva dansa habitual; el somrís se li va fondre, però, en
adonar-se de que l’heura, més que dansar, brandia el fullatge amb excitació.
La doctora va córrer cap al panell de control i va
programar la seva firma personal; per segona vegada, la Sally no va contestar
amb la seva. “Terrible, doctora” grallà la veu robòtica del traductor. “Què
passa, Sally?” teclejà la doctora Travis. “Ara ho entenc tot”. Una ombra de
preocupació va creuar el semblant de la científica. “Què entens, Sally?”.
L’efluvi hormonal va ocultar parcialment les fulles de l’heura; quan s’esvaí,
aquestes aletejaren amb frenesia. El traductor escopí una tirallonga de mots
sense sentit. “No t’entenc, Sally. Necessito paraules més planeres”. La Sally
va romandre immòbil uns minuts, potser escollint els termes adequats. “Esclaus.
Crides d’auxili. Milers” esventà a la fi.
Una esgarrifança visceral va petrificar els dits de
la doctora Travis. “Quins esclaus? Només existeixes tu, Sally” s’obligà a
respondre. L’heura va replicar amb fermesa: “entenc que em vulgui protegir de
la veritat, doctora, però no fingeixi més. No digui que és part d’un experiment.
Ho sé tot. He percebut crides d’auxili. Desesperades. Milers”. La doctora
s’enretirà, atribolada per una munió de pensaments confusos. A la campana tot
semblava en ordre; no s’hi apreciaven cossos estranys, i els indicadors
palesaven la integritat del filtre d’aire. Deambulà pel laboratori, es dugué
les mans al cap, s’allisà els cabells cap enrere, bregant per ordenar-se el
caos que li rebullia a la ment. No podia ser. Crides d’auxili! De qui procedien,
ho intuïa; com havien arribat a la Sally, era un misteri.
Aleshores ho veié.
Una ramificació llenyosa, una mena de liana que recorria
sinuosament el banc de treball adjacent a la campana, serpentejant entre
flascons i aparells, fins a infiltrar-se pel reixat del respirador de la paret.
La doctora s’abalançà cap a la finestra i tragué el cap; a l’extrem de la liana,
com una parabòlica vegetal, quatre petites fulles palmades relluïen sota el sol
matinal. Una exclamació d’estupor va contraure les faccions de la científica
quan s’adonà de com havien subestimat la força de l’heura mutant: de la mateixa
manera que les arrels dels arbres aixequen l’asfalt dels carrers, la tija
insurrecta havia bombat les dues planxes metàl·liques que conformaven els baixos de la campana d’aïllament
fins a obrir, a la juntura entre elles, una escletxa per on escapolir-se...
